Les obsessions nacionals i la pandèmia han fet que dues notícies internacionals més que transcendents ens hagin passat pràcticament desapercebudes. Es tracta de l’alliberament de l’antic president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, i de l’empresonament de l’autoproclamada presidenta de Bolívia Jeanine Áñez. En el primer cas, Lula, un dels presidents llatinoamericans amb més èxits pel que fa a les seves polítiques socials va ser condemnat pel fiscal Sérgio Moro –un conegut conservador que va ser premiat per Bolsonaro amb el càrrec de ministre de Justícia– en un judici plagat d’irregularitats que perseguien la inhabilitació del polític i que així impedissin Lula, antic sindicalista i d’extracció popular, a presentar-se a les eleccions. D’aquesta manera s’afavoria el candidat de les classistes elits brasileres, escandalitzades davant unes polítiques que havien tret de la pobresa milers de brasilers. En el segon cas, i després de l’anul·lació irregular d’unes eleccions presidencials que va guanyar Evo Morales, va assumir la presidència interinament després d’unes maniobres judicials irregulars amb el suport d’una part de l’exèrcit. No cal ser un expert en relacions internacionals per entendre que tot plegat va ser una bruta maniobra, amb un component de racisme anti-indígena per desplaçar un president elegit per vot popular que portava anys fent polítiques que desagraden bona part de les elits blanques del país andí.
En ambdós casos, Brasil i Bolívia, vam assistir a un exemple de sengles cops d’estat postmoderns. A diferència dels cops de les dècades de 1960 i de 1970 a escala regional, aquesta vegada no hi ha intervingut militars, ni l’exèrcit va disparar a les multituds (malgrat que a Bolívia sí sembla que es van produir algunes massacres d’indígenes partidaris de Morales a mans de la policia o de sicaris). Té la seva explicació. Els cops militars patits al continent, acompanyats sovint per una repressió sistemàtica que va comportar més de 30.000 desapareguts a l’Argentina, més de 7.000 a Xile i un rastre de sang i terribles violacions de drets humans, van acabar desacreditant i deslegitimant aquesta mena d’operacions. Especialment important va ser la creació del Tribunal Penal Internacional, i els processos judicials contra els dictadors i parts dels responsables del terrorisme d’estat en què van incórrer per defensar situacions d’opressió política i social. En altres termes, els cops militars van deixar de ser viables (almenys de moment) a partir de les patètiques imatges d’un Pinochet esperant ésser extradit, o d’uns militars de la junta argentina entrant a la presó amb condemnes llargues.
Ara bé, que la via militar no estigui (afortunadament) gaire de moda, no vol dir que no continuï la temptació d’alterar decisions democràtiques mitjançant l’ús de la força. La diferència és que ara no treuen els tancs sinó els fiscals; que els uniformes deixen pas a les togues. Entra dins d’aquesta lògica perquè, com succeeix amb els militars, sociològicament els alts magistrats solen provenir de les mateixes famílies oligàrquiques que els militars d’alta graduació i compartir interessos i cultura política amb els remenadors de cireres de cada estat. És per això que la desaparició i la tortura es canvien per l’empresonament arbitrari o la inhabilitació, el procés, les multes o qualsevol altre element que calgui per castigar la dissidència i dissuadir la discrepància. Tècnicament se’n diu lawfare, tot i que més pròpiament hauríem de parlar de prevaricació o de perversió en l’ús partidista del dret. Per descomptat, es rebaixa el dramatisme respecte a l’època de la Guerra Freda, malgrat que continua essent, a la pràctica, un cop d’estat.
És el que ha succeït a Espanya: un cop d’estat judicial. La diferència és que aquí mai s’han jutjat els militars franquistes, i que a la dimensió sociològica i la pertinença a les elits dels principals protagonistes de la repressió, se li afegeix una dimensió nacional. El poder judicial espanyol, amb escasses excepcions a Catalunya, és etnicista, colonial, de la Castella profunda o del Madrid ultra. Seleccionen gent que compleixi amb diligència el mandat repressor dictaminat pels poders fàctics que, davant del versemblant esfondrament del règim del 78, estan disposats a alterar il·legítimament el que surt del vot popular o d’institucions representatives com ara el Parlament. És per això que aquesta institució, en tant que representació de la veu popular, ha estat una de les seves dianes predilectes, i tots els seus presidents, vicepresidents i vocals han estat processats per qüestionar la unitat d’Espanya o la legitimitat d’una monarquia patèticament desacreditada. El poder judicial, independentment del partit que governi, ha esdevingut un òrgan de caràcter intervencionista (intervé en la política de manera arbitrària) i punitivista, tot seleccionant jutges per anticipar sentències o fent servir el temps i l’oportunitat com a element d’interferència antidemocràtica. No es cap casualitat que cada vegada que Espanya s’endú algun revés europeu (setmana sí, setmana també), apareguin noves condemnes, investigacions, detencions, multes o empresonaments, com a intent desesperat de mantenir la iniciativa política, i sense gaire intenció de dissimular ràbia i animadversió contra catalans, demòcrates, rapers, artistes o dissidents.
En altres paraules, vivim un militarisme judicial on bona part dels tribunals abusen de les seves atribucions per obtenir determinats objectius polítics. I la preservació del règim del 78, amb tot el seu seguit d’interessos inconfessables (que dissimulen sota el terme “constitucionalisme”) implica una actuació inquisitorial, on la unitat d’Espanya és l’única vera religió, mentre que l’independentisme és una heretgia que volen portar a la foguera.
Com es combat contra una dictadura judicial? Montesquieu, encertadament, considerava que calia una estricta divisió de poders per impedir tota tirania, i per tant, que el legislatiu o l’executiu corregeixin conductes abusives del judicial resultaria un camí perillós. I més quan, com és el cas d’Espanya, el legislatiu o l’executiu tenen una escassa o nul·la autonomia respecte d’uns poders fàctics amarats de franquisme, com succeeix amb bona part del judicial. També representa un problema de difícil solució que la major part de jutges i fiscals, en base a un sistema de selecció obsolets (i profundament classistes i hermètics), provinguin majoritàriament d’unes elits socials poc empàtiques i gens comprensibles amb qui no forma part del seu grup social o nacional.
Brasil i Bolívia ens han ensenyat, en tot cas, que, ara per ara, l’únic camí per superar aquest terrible obstacle és la mobilització popular, la manifestació, les vagues, i molt especialment, la desobediència constant i sistemàtica, individual i col·lectiva, civil i institucional. No fer cas de sentències injustes. Enviar el missatge que, a tota condemna injusta, no serà respectada, serà sabotejada, comportarà una protesta contundent i una resposta dissuasiva. Malauradament, a Catalunya tenim massa casos en què les institucions han obeït com a xaiets. Ha de ser obligació del nou govern, no plantar cara davant magistrats de partit, sinó més aviat de mostrar-los el cul i ignorar-los olímpicament.
Bertold Brecht va dir una vegada que molts jutges són completament incorruptibles. Ningú no pot induir-los a fer justícia. La justícia espanyola (un sintagma nominal que constitueix un exemple d’oxímoron) respecte a la dissidència antimonàrquica i en el seu tracte discriminatori contra la minoria nacional catalana sembla la prova més fefaent de la frase del dramaturg alemany. El problema és que una justícia de part, addicta al lawfare esdevé un dels factors fonamentals de degradació institucional. Espanya està llençant-se al pou ella soleta. Quedaria bé una frase de l’estil “algú els hauria de dir que van pel mal camí”, tanmateix, la senyoreta Europa està farta d’enviar una noteta als pares, i amb amenaces d’expulsar-los de classe. Potser perquè, en el fons, el problema no són els jutges, sinó els seus pares, és a dir el corrupte, dictatorial i autoritari règim del 78, la continuació del franquisme amb una, cada cop més descolorida, disfressa democràtica. Un règim que, pel bé de la humanitat i del propi concepte de justícia, hem d’ajudar a fer-lo caure.
28 
41 
