La nostra premsa ha qualificat la guanyadora dels comicis italians, Giorgia Meloni, com una feixista, neofeixista, ultradretana o reaccionària. I s’ha estès l’alarma entre la classe política, assegurant que els resultats d’aquest diumenge portaran Itàlia i el conjunt d’Europa al desastre. Sense guardar cap simpatia per la lideressa dels Fratelli d’Italia, permeteu-me que discrepi de les desqualificacions simplistes. No m’interessa tant descartar el fenomen com entendre’l.
Les contradiccions són per tot arreu, i són fortes. Tindrem la primera dona que encapçali un govern italià, però no serà una feminista, més aviat el contrari; una dona que dirigeix una organització que s’anomena els Germans (no pas les sorelle, o germanes). Però això no li planteja cap problema a ella ni, pel que sembla, als votants. Tenim una dona jove (45 anys) nascuda en un barri obrer, però que ha agrupat totes les dretes i ha promès abaixar els impostos. Casada amb un home que vota els post-comunistes i que discrepa d’ella en coses com l’homosexualitat, la immigració o l’ecologia. Alguna cosa no han fet bé les esquerres.
Els resultats porten la coalició de dretes a tocar de la majoria dels dos terços al parlament, la qual cosa facilita canvis profunds en la Constitució. Res no serà fàcil, amb el xenòfob Salvini i el populista Berlusconi a la mateixa barca, i ja veurem si s’aguanten les costures de la difícil aliança política. En qualsevol cas, ara mateix els uneix amb força la voluntat d’acabar amb els partits convencionals d’esquerres i de centre. L’anterior prèmier, Mario Draghi, va naufragar a causa de les lluites entre partits; en aquest sentit, el vot cap a Meloni és la derrota dels polítics de sempre, considerats oportunistes i aprofitats. Ara mateix Meloni és el vot del canvi.
Es tracta d’una expressió molt clara d’una aposta antipartits, anti-establishment i, de forma molt visible, anti-correcció política. És un avís claríssim que hauria de reverberar per tot el món occidental, tal com ja ho va fer l’elecció de Donald Trump o, en menor mesura, la de Boris Johnson. Aviat veurem si Meloni és realment Mussolini reencarnat o no; comprovarem si organitza una marxa de camises negres sobre Roma, si il·legalitza els altres partits polítics i comença a atonyinar socialistes i comunistes. El més probable és que no, que no assistim a aquestes barbaritats; però en canvi veurem altres coses, molt més pròpies del segle XXI i que són de gran interès polític.
D’una banda veurem la banalització del passat feixista italià. No es tracta ben bé de tornar als vells usos, sinó d’acabar amb la hipocresia dels polítics de tota la vida, que des del final de la segona guerra mundial proclamaven a ple pulmó el seu antifeixisme per després compartir els objectius últims de Mussolini. Això ja ho va denunciar Pier Paolo Pasolini als anys setanta amb Il fascismo degli antifascisti, on exposava com els plans econòmics, així com la desmobilització social anhelada pel Duce, van acabar sent impulsats en realitat pels seus rivals de la Democràcia Cristiana i dels partits convencionals. Meloni es treu la careta i no té problemes en assumir allò que denunciava Pasolini.
Veurem també el ressorgiment del nacionalisme italià, que clama per una regeneració moral de la pàtria. El mateix nom del moviment de Meloni prové de la primera estrofa de l’himne italià, i vol combatre el desprestigi d’un país que és al capdamunt de gairebé tots els rànquings econòmics i empresarials, però que té una imatge nefasta d’ell mateix, tot barrejant corrupció, negligència i retard. El proverbial piove, porco governo (“plou, quina merda de govern!”) ha ajudat molt més els guanyadors de les eleccions que no pas l’ombra de Mussolini. La gent no estalvia crítiques a la Unió Europea, que és percebuda com una màquina xucladora que no ajuda en els problemes del dia a dia. No veurem cap Italexit, però preparem-nos per una altra veu dissident a Europa, fins i tot amb la guerra d’Ucraïna, on s’escampa la idea que el boicot a Rússia ens està sortint molt car.
Hem d’esperar per damunt de tot una càrrega contra el fariseisme de la correcció política que aguanta els partits d’esquerra. El renaixement dels valors familiars i nacionals encaixa amb aquesta deriva; els discursos sobre immigració, sostenibilitat, feminisme o polítiques LGTBI són vistos com a retòrica per encobrir mals estructurals. Mals com l’empobriment de les classes mitjanes, la precarització dels joves i la progressiva desaparició dels obrers industrials, que ens obliguen a entrar en un món del tot nou que molta gent veu amb enorme desconfiança.
Davant d’això, Giorgia Meloni és vista com una dona enèrgica, d’orígens humils, que s’ha fet a ella mateixa i no està per ximpleries. Tot reclamant els valors tradicionals, la nació, el cristianisme o els rols convencionals de família, ofereix aquells pilars en aparença sòlids que donen un bri esperança a gent que ja fa temps que desespera dels polítics. Anem a buscar les crispetes; ha entrat en escena l’abanderada del Make Italy Great Again.
1
2
