La primavera de 1979, poc després d’haver guanyat les eleccions, Margaret Thatcher va citar sant Francesc d’Assís en les seves primeres declaracions a la premsa: “On hi hagi discòrdia, que portem harmonia; on hi hagi error, que portem la veritat; on hi hagi dubte, que portem la fe; i on hi hagi desesperació, que portem l’esperança”.
Prop de mig segle després, el neoliberalisme, aquesta religió d’Estat que s’ha imposat arreu d’Occident, ha convertit en infern terrenal les paraules de qui en va ser la primera profeta. On hi havia discòrdia, avui hi ha polarització; on hi havia error, avui hi ha postveritat; on hi havia dubte, avui hi ha una confusió profunda i paralitzant, una pèrdua de sentit; i on hi havia desesperació, avui ja patim el nihilisme capitalista més abjecte. El neoliberalisme ha creat societats més desiguals, injustes i excloents, amb elits irresponsables i escindides. I allò que va començar com una involució de caràcter exclusivament material i econòmic ha acabat fent que la lògica del mercat conquerís qualsevol àmbit, material i immaterial, inclosa l’ànima humana. Pensava en tot això mentre, aquests darrers dies, he llegit l’encíclica de Lleó XIV Magnificas Humanitas, on precisament, de manera subtil i amb guarniments teològics, s’exposa amb tota cruesa com les transformacions econòmiques i socials de les darreres dècades han deshumanitzat l’individu, i com la disrupció tecnològica de la IA pot acabar clavant l’últim clau al taüt de la dignitat humana.
Tot text que prové del Vaticà sol ser deliberadament ambigu i, com passa amb els textos bíblics, obert a interpretacions. És el que correspon a una institució mil·lenària de vocació universal i transcendent. També és habitual que l’Església catòlica, inventora de la universitat i probablement l’única confessió que ha buscat la fusió entre fe i raó, hagi tingut en els darrers anys alguns papes d’una gran alçada intel·lectual —i Prevost n’és un exemple. Com a institució que fonamenta el seu poder en l’autoritat moral —i en una sofisticada organització i diplomàcia—, sempre ha tractat d’interpretar el món i els seus problemes per exposar punts de vista amb la voluntat d’influir en l’evolució dels processos històrics. Al capdavall, aquesta constitueix la seva missió històrica.
El cas de l’encíclica presentada el mes passat es pot interpretar com una actualització de la transcendent Rerum Novarum de 1893, elaborada pel seu predecessor i figura històrica de referència, Lleó XIII. No és cap casualitat que Prevost adoptés aquest nom ni que, en el seu document, hi hagi nombroses referències a l’encíclica del segle XIX, centrada en la qüestió obrera i destinada a buscar una entesa entre capital i treball. La Rerum Novarum va mirar d’intervenir per contrarestar la destrucció social causada pel capitalisme industrial. Un capitalisme que havia transformat el món, tot obrint una gran rasa entre guanyadors i perdedors, destruint famílies i generant un gran empobriment i una profunda desorientació moral. No només havia destruït comunitats i desarrelat milions de persones mitjançant un èxode rural o transatlàntic, sinó que havia convertit la cobdícia en virtut. I, com a resposta, a sobre, es va generar un moviment obrer que, en la seva versió marxista, venia amarat d’un determinisme i d’un materialisme de vocació antihumanista, ressentida i totalitària, tal com els drames del segle XX van revelar, amb un anticlericalisme que sovint n’era un dels ingredients. La Rerum Novarum va arribar tràgicament tard, quan tot el peix ja estava venut. Les transformacions socials i econòmiques van implicar una progressiva secularització de la societat i una pèrdua d’influència de l’Església a Occident. I les seves crides a posar la propietat i els beneficis empresarials al servei del bé comú, o a reivindicar el valor social d’un treball que havia de permetre una vida digna a les famílies, van tenir uns efectes més aviat limitats. Els conflictes socials del segle XX van passar com una piconadora i van omplir de tragèdies un món ja farcit de guerres, revolucions i contrarevolucions. El capitalisme només va entrar en raó quan la possibilitat certa d’una revolució comunista que pogués eradicar la burgesia resultava versemblant. I el comunisme, amb els seus dogmatismes, quan va disposar del poder, no va ser capaç de garantir una vida digna a la majoria, i sí d’estendre la persistència de l’opressió nacional en nom de la solidaritat proletària, tal com va entendre el polonès Wojtyła, per a qui el comunisme resultava la continuació de l’opressió nacional russa per altres mitjans. Quan es va esvair la possibilitat d’una revolució, Margaret Thatcher va manipular les paraules de sant Francesc per perpetrar el mal que arriba fins als nostres dies.
Magnificas Humanitas pot entendre’s com una mena de Rerum Novarum 2.0. Una denúncia de com les transformacions polítiques i econòmiques generen un nombre reduït de guanyadors, mitjançant l’apropiació de les innovacions tecnològiques, i una immensa massa de perdedors destinats, en termes d’un Zygmunt Bauman que ja ho va veure venir fa més de vint anys, a convertir-se en “residus humans” o “vides redundants”. La irrupció de la quarta revolució industrial —ja teoritzada per Klaus Schwab fa més d’una dècada—, així com la irrupció disruptiva de la IA, causarà grans beneficis per a uns pocs, grans tragèdies per a la majoria i greus incerteses per a la pau mundial, la dignitat humana o fins i tot el mateix principi d’una humanitat que podria ser suplantada per algoritmes, per cert, dotats d’una autonomia que podria resultar letal.
La lectura de l’encíclica, més enllà dels sentiments religiosos —o de la seva absència— en els lectors, resulta extraordinàriament interessant, especialment si, com en el meu cas, es té formació d’historiador o s’està habituat a desentrellar significats profunds mitjançant les tècniques d’anàlisi del discurs. Més enllà del tractat de filosofia moral que es pot desprendre d’un text ben estructurat i argumentat, també admet una lectura com a declaració de guerra contra els nous totalitarismes: el transhumanisme i el posthumanisme, corrents de pensament —o, més aviat, noves religions paganes— atiades pels tecnooligarques de Silicon Valley. En el primer cas, es tractaria d’aquells que consideren possible l’ús de la ciència i la tecnologia per potenciar les possibilitats de l’ésser humà i que, en la seva forma més extremista, proposen crear una nova raça de superhomes —per a qui s’ho pugui permetre— per superar les limitacions de la biologia. En altres termes, “jugar a ser Déu”. En el segon cas, es considera que l’home ha de deixar de ser vist com el centre de totes les coses, se’n qüestiona la dimensió racional i es proposa deixar l’espècie humana en una situació similar a la de qualsevol altre fenomen de la naturalesa. En altres termes, “acabar amb l’humanisme que ha caracteritzat la filosofia occidental, almenys, des del Renaixement”. Per molta pau que prediqui Prevost a l’encíclica, hi declara la guerra als dolents de les pel·lícules de James Bond, disposats a prescindir de l’ésser humà i de la dignitat de l’existència. I per això la paraula “dignitat” hi apareix exactament cent vegades, normalment associada a persona, home, dona, treball, comunitat, participació, subsidiarietat, solidaritat o justícia social. I, de fet, amb el llenguatge diplomàtic que caracteritza el Vaticà, més o menys ve a resumir que el dret a la propietat privada —que inclou patents, algoritmes o programes informàtics— està supeditat al bé comú, al benestar, a la veritat, al control de la comunitat i a tot un seguit de límits que, en el fons, podrien passar desapercebuts en textos de Kropotkin i en les seves idees al voltant del suport mutu.
Els documents que surten del Vaticà solen estar condemnats a ser malinterpretats. Primer, per mandra mental, perquè hi ha pocs periodistes o ciutadans que recorrin a les fonts originals —i això resulta ben galdós quan les noves tecnologies les posen a l’abast de tothom. Segon, perquè ens hem malacostumat a interpretar des de la bena dels nostres prejudicis, que són molts i cada vegada més intensos. I, efectivament, en la societat polaritzada que tenim, l’anticlericalisme ofuscat d’una part de l’esquerra coincideix amb la fe incondicional i acrítica en afers complexos que la dreta sol aplicar en forma de dogmes o consignes que beneficien els seus interessos. I així no hi ha manera d’entendre’s, com es queixa el mateix Papa quan reclama un diàleg entre idees i persones. De fet, ja estem veient que bona part dels comentaris sobre l’encíclica se centren exhaustivament en la IA i eviten temes més interessants, com ara la proposta de reducció del temps de treball per atenuar l’impacte de la revolució tecnològica, o el dret a una remuneració justa de les famílies per poder viure una existència digna, o la responsabilitat parental de posar límit a les pantalles dels fills i vetllar per la seva educació.
En qualsevol cas, convindria precisament això: un debat públic, viu i constant sobre els efectes d’una revolució tecnològica irresponsablement concentrada en poques mans, les de cervells insensibles i convençuts de formar part d’una raça superior —i que, a més, es desentenen de contribuir al sosteniment fiscal de la societat. Ara bé, com que aquest servidor també és subjectiu i té els seus propis prejudicis, coincideix amb la idea del Papa en el sentit que la tecnologia no és pas dolenta en si mateixa; al cap i a la fi, és una creació humana. El problema és que la senyora Margaret Thatcher, responsable del satanisme econòmic actual, va ser en realitat un gremlin al qual vam donar aigua a mitjanit. I així estem avui: amb tecnooligarques practicant polítiques satàniques.
