Al llarg de la darrera dècada es va posar molt de moda entre els politòlegs l’expressió “democràcia il·liberal”. Aquesta categoria venia a descriure aquells sistemes estatals que imitaven una estructura institucional d’aparença democràtica, amb el seu govern, parlament, teòrica separació de poders, partits polítics, eleccions… amb una praxi completament contradictòria en què els drets de la ciutadania no existien o es limitaven greument. L’Estat no era neutral, es perseguia a la dissidència, es limitava la llibertat d’expressió, no es respectaven els drets humans, es perseguia a les minories nacionals i tots aquells elements que ens fan distingir clarament entre països com ara Turquia en comparació, per posar un exemple, amb Suïssa.
En aquests dies de la invasió d’Ucraïna, les institucions russes són al punt de mira. En el debat públic es tendeix massa a parlar de Putin i a oblidar que el president rus no podria ordenar les accions bèl·liques sense un sistema que li dotés d’instruments polítics. És evident que el sistema polític rus, o la seva democràcia disfuncional, expliquen en bona mesura part com hem arribat fins aquí. I, si bé és del tot necessari diferenciar entre un Estat i una ciutadania diversa que també és víctima, de moment indirecta del conflicte, la realitat és que la democràcia il·liberal, o directament un règim autoritari expliquen, en bona mesura, aquesta aventura militar que no pot anar gens bé.
Ara bé, com és el sistema polític rus? Més enllà de les institucions formals pròpies d’un Estat de dret, la realitat és que la Rússia actual sorgeix d’una dictadura comunista –l’URSS– que va passar per un caos postsoviètic, agreujat per un xoc econòmic que és el que va fonamentar l’aparició, via saqueig de recursos públics i gangsterisme, d’uns oligarques que, després de disputar-se el poder a trets, van trobar en Putin la personalitat política que va portar estabilitat al sistema. Un sistema del qual els oligarques es van aprofitar fent de la societat russa el seu propi latifundi, explotant els recursos naturals i humans, especulant, enriquint-se a partir de privatitzacions fraudulentes, i comprant voluntats (o clubs de futbol, entre moltes altres coses) a la resta del món via dòlars a paradisos fiscals o la city de Londres.
En el fons, Putin no ha estat altra cosa que un àrbitre d’aquest conjunt d’elits extractives, a qui ha permès enriquir-se amb el compromís de no entrar en política (i a qui no ho va fer, com Mikhai Khodorowski, va acabar a la presó i l’exili), i que han estat la base del seu poder. Ara bé, aquestes elits extractives que recorden clarament al feudalisme de l’època tsarista, en què la ciutadania russa ha estat reduïda a la situació de semiserfs, han degradat la situació del país a mesura que s’expandia la seva cobdícia.
Durant la darrera dècada, s’ha produït una disminució sostinguda dels nivells de vida de la societat russa (reduint les pensions o allargant l’edat de jubilació), s’ha desinvertit en el sistema educatiu, s’està produint una despoblació rural a causa de manca d’oportunitats, desmantellament de serveis públics o l’atracció del gran Moscou, gran forat negre que absorbeix bona part dels recursos del país. L’economia submergida sembla representar al voltant del 40%. El poder adquisitiu de treballadors i pensionistes, ja abans de les sancions, s’està erosionant. Mentrestant, els oligarques, que controlen de manera exclusiva els seveis de gas, aigua i electricitat, han incrementat a la vora del 300% els preus. Els salaris de la majoria són insuficients.
La protesta és reprimida amb contundència. Es fa servir el lawfare contra els oponents polítics, inventant-se càrrecs que sovint es desfan quan, després d’un calvari judicial, es desestimen davant els tribunals. Ha aparegut un nacionalisme banal i agressiu, com a cohesionador tribal, amb punts de connexió amb l’autoritarisme més ranci i una nostàlgia imperial perillosa. Se sabotegen aquells partits polítics que puguin posar en perill l’hegemonia de l’establishment. Es fa servir l’aparell de l’estat per esclafar per mitjans il·legals i immorals qualsevol element que pugui pertorbar la capacitat de poder continuar robant.
Després d’aquesta descripció, no és difícil trobar paral·lelismes amb Espanya. Rússia i Espanya han estat països perifèrics a Europa. Posseeixen un passat imperial, d’autoritarisme, de monarquies absolutes, de supremacisme lingüísitic i cultural (els nacionalistes russos consideren Ucraïna com a part de Rússia i l’ucraïnès com un dialecte, com els nacionalistes espanyols veuen Catalunya com a Espanya, i el català com a un dialecte inventat amb la finalitat d’ofendre’ls). Potser la principal diferència és que Madrid s’ha hagut de moderar per mandat europeu, perquè en el seu moment buscava la incorporació a la CEE com a fórmula ràpida de blanquejar el passat franquista i obtenir diners fàcils. Tanmateix, el panorama social, les estructures de poder, les elits extractives, els oligarques, i els milionaris que deixen les seves fortunes a paradisos fiscals, a Londres o a Abu Dabi, no són tan diferents respecte a Moscou.
El passat colonial i el present supremacista, tampoc. La degradació democràtica i la impunitat d’uns malfactors enaltits des d’uns mitjans, especialment les televisions, que actuen com a corifeus del poder, encara menys. La persecució contra els dissidents polítics, l’odi patològic contra els catalans és més que obvi. El lawfare és persistent. La periodista Olga Ovsiannikova, que va tenir el coratge de denunciar la manipulació informativa dels mitjans russos i que ha protestat contra la guerra ha obtingut un tracte, fins ara, menys dur que Dani Gallardo, l’activista madrileny, condemnat a quatre anys i mig per participar en les protestes contra la repressió del primer d’octubre. Les Pussy Riot ja són fora de la presó mentre que Pablo Hassel encara hi és. Rússia té exiliats, com Catalunya també els té. Rússia no és una democràcia liberal, Espanya, malgrat formar part del club europeu, tampoc. Madrid és més a prop de Moscou del que ens imaginàvem.
