Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo. En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.
Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou ordre mundial que sorgiria del conflicte actual que està vivint Europa, la seva nació havia de ser-hi amb veu pròpia perquè hi pot jugar un paper constructiu i important. Es manté inflexible en la seva determinació i compromís, tot i el que pugui passar a l’est del continent. Per ella, allò primer és Escòcia.
A Catalunya, les coses de la política institucional van d’una altra manera. Són més esquifides, més misèrrimes. No fan cap sensació de transcendència o de grandesa. Tot es limita a protegir la menjadora a còpia de fer bondat davant l’amo i no aixecar mai la veu. Ens volen fer creure que adoptar un paper de minyona és tenir sentit polític. Per això, Pere Aragonès, ha anat a La Palma aquest cap de setmana per parlar d’Ucraïna i dels seus refugiats des de la posició d’una simple regió espanyola. Ell no pot arribar a capir mai que Catalunya tingui un protagonisme en el món. Les seves aspiracions són petitetes i només es limiten a conrear l’hortet del seu partit. Per tal de mantenir-lo, fins i tot seu a la mateixa taula on ho fa el govern ultra de Castella i Lleó. No deien que li feien un cordó sanitari a l’extrema dreta?
La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic. Fins i tot, s’acaben els conflictes ridículs de les pancartes del palau de la Generalitat i ara la independència que defensa el nostre govern des del seu balcó és la d’Ucraïna. Sempre acabem embolicant-nos en coses en les quals no hi podem aportar cap solució. Llavors, no trobem altre camí que el de la caritat, i ens mobilitzem per ajudar tothom perquè ens sembla que així tothom apreciarà la nostra solidaritat. No volem guanyar, voler ser bones persones.
Fa dècades que ens movem en un escenari així i, per aquesta raó, els dirigents que dona Catalunya són flonjos i amb el posat del pocapena. L’ambient col.lectiu ho propicia. Tot ha de ser calmat i pacífic. No els veus capaços d’encarar-se a una situació de tensió i sortir triomfants. Les úniques guerres que podrien gestionar són les guerres d’aigua dels casals d’estiu. Segurament per això molts dels principals polítics de l’independentisme tenen l’aire del monitor d’esplai.
Si no entenem que liderar no és fer bondat i caure bé a tothom, sempre acabarem defensant els interessos dels altres. El líder ha de veure més enllà de les tràgiques imatges de la televisió i tenir un capteniment resolutiu que inspiri confiança a la seva gent. Que hom vegi que sap cap a on va. Nicola Sturgeon apunta cap a la independència d’Escòcia. El govern de Catalunya va La Palma per tal de consolidar l’autonomia que els dona a menjar. Aquesta és la diferència entre una líder i uns comparses.
