Que el país no passa pel seu millor moment ho sabem tots. El camí que ens ha portat fins aquí també l’hem analitzat a bastament. Crec que la pregunta interessant és què vendrà a partir d’ara. En quina direcció es mouran les coses en el futur immediat. I és aquí on hi ha tota la desorientació i les teories més recargolades. Però el que predomina sobretot són visions sense fonament, pessimistes i optimistes a parts iguals.
Qui m’hagi llegit darrerament sap que soc més d’observar cicles o moviments pendulars. El moviment de la història ens enganya fent-nos oblidar que la normalitat són els canvis de rumb, no les línies rectes ni l’estabilitat. La psicologia humana és creditora d’aquests canvis. Potser per això s’ha convingut a designar un dilluns de gener com el dia més trist de l’any. Té molt a veure amb l’hivern de l’hemisferi nord.
Catalunya passa el seu hivern particular. I és un hivern que té el mateix efecte depressiu que s’atribueix a l’hivern climatològic. La depressió col·lectiva és de magnitud proporcional a la primavera i l’estiu polítics que vàrem viure als últims anys. I s’està fent llarg, com s’hi fan tots els hiverns freds i plujosos. Són temps de recolliment i reflexió, sense deixar de banda els plans per a la primavera i l’estiu que han de tornar.
Primera reflexió. Cada any hi ha una primavera, i sempre ve després de l’hivern. Però totes les primaveres són diferents. Gran obvietat la que acab d’escriure, que si ho traslladam a la metàfora històrica que feia ja no ho és tant. Enguany ens ha tocat un hivern farcit de fenòmens adversos, literalment i figuradament. El fred de l’hivern català (políticament parlant) també és intens. La sensació de desintegració
del país s’està generalitzant.
Tornam a tenir la sensació de ser al 2006 en quasi tot. També amb la situació de les infraestructures del país. Són les mateixes i van igual de malament. Han passat 20 anys i som on érem, però més vells i amb un govern que farà bo el que hi havia aleshores (tripartit de Montilla). I som on érem, malauradament, sense idees noves, sense la frescor i el lideratge de persones que no fossin ja al capdavant en
aquella època.
S’ha recordat molt aquests dies que el procés cap a l’1-O va començar amb una gran manifestació per l’estat dels trens i les infraestructures, l’any 2007. I s’intenta, sense dissimular gaire, fer que la jugada es repeteixi. Hom ha pensat que convocar una manifestació per emular la del 2007 és el camí per sortir de l’hivern. Error més que evident. La primera condició perquè la història es repeteixi és que no ho sembli.
La represa independentista no començarà en una estació de Rodalia, precisament perquè el moviment de masses va agafar volada justament per aquesta via. I molt especialment perquè la gent ja coneix els maquinistes i no hi confia. Els maquinistes polítics de l’autonomia, vull dir. De fet, la cosa més tronada que passa aquests dies és que la fracassada classe política del 2017 pretén recuperar el poder a cavall del naufragi espectacular del govern Illa.
Segona reflexió. El govern Illa és, ens agradi o no (a mi no m’agrada en absolut), el camí que va triar la societat catalana per empènyer l’independentisme cap a l’oposició a expiar els seus pecats. Si voleu, el governillo que va substituir el governet és la roba d’abrigar que la majoria es va posar per passar l’hivern. Que els mateixos polítics que havien de ser expiats i que encara s’aferren a la cadira pretenguin ser l’alternativa és tan insensat que només farà que s’allargui l’hivern.
L’hivern serà, com diuen, l’estació depriment de l’any, però és també l’estació de la qual depèn més la collita de la primavera i l’estiu. Cal haver sembrat i tenir temps favorable per tal de poder-ne collir els fruits. Som aquí, decidint el que volem per al futur. I, a parer meu, una part important del país ho està fent amb la pitjor de les actituds: com que l’estiu passat va ser decebedor i l’hivern és dur, han optat per cremar les terres i no sembrar res.
Cal, doncs, abandonar tant l’esperança que la primavera començarà igual que fa 20 anys com la desesperança de pensar que no hi haurà primavera. El país continua sent fèrtil i l’hivern, tant el meteorològic com l’històric, mai dura per sempre. Renovar els conreus sempre és necessari, i ara toca sembrar el que recollirem. Esperem que no ho hàgim de plànyer.
