Catalunya té una política mig italiana, mig espanyola. De danesa, la veritat, en té i en pot tenir molt poc. L’accent hispànic el veiem en la incapacitat per arribar a acords pragmàtics més enllà de diferències o ambicions partidistes o personals. Amb formes més suaus que la brutalitat madrilenya, aquí la política se situa també entre el tot o res, amb mi o contra mi. Però tot una mica llimat, suavitzat, fins i tot educat, amb l’excepció notable de Ciudadanos, i aviat de Vox, que aporten el to estrident (diríem que “faltón”, en la llengua de l’ex imperi hispànic) que tant agrada a Espanya i que aquí grinyola.
L’accent italià el notem poc, perquè Itàlia ens queda molt lluny, més enllà de tòpics com la pizza o els espaguetis o el disseny, i encara ens adonem menys de l’accent vaticà, més profund del que sembla, marcat per moltes dècades de democràcia cristiana, que han deixat la seva empremta fins i tot a la CUP.
La política catalana, tota ella, va o ve? Costa de respondre. De fet no se sap ni si és ni si està, que cón coses lleugerament diferents. La clau italiana és la gestió del temps. Com si tinguéssim per davant tota l’eternitat, cosa que al Vaticà saben perfectament com es gestiona. Total, l’important no és aquesta vida, sinó la propera, oi? Doncs això. Així funciona. L’eternitat sempre pot esperar.
Ja som a la recta final del mes de març i les eleccions del 14 de febrer queden molt lluny. La política madrilenya ha entrat en fase d’erupció, tant, que pot destrossar el govern més progressista de la història de la galàxia i situar-nos, qualsevol dia, davant d’un escenari més real: l’Espanya dura, empeltada de franquisme i d’imperialisme, contaminada de madrilenyisme tòxic i extractiu, absolutament al·lèrgica a les beneiteries europees de l’estat de dret, els equilibris entre poders i els acords sensats i aburgesats entre posicions i interessos diferents. L’Espanya del tot o res.
Mentrestant, a Catalunya, l’horitzó continua essent l’eternitat. No hi ha pressa. I si algú té un atac d’ansietat, no hi ha res com una lectura atenta de les lleis i reglaments, que estan plens de possibilitats per allargar les negociacions fins el dia del judici final, cap al tard.
Què importa aquí? El de sempre, les tàctiques de partit. Allò que ens ha portat i ens portarà a la perdició. La quarta derivada de la tercera jugada subjuntiva de la segona hipòtesi condicional que cal que es mirin amb atenció els serveis jurídics i algun advocat/da de confiança i amb idees creatives, sense perdre de vista, pel retrovisor, aquell cotxe negre que ens segueix, el de la justícia espanyola, carregat de míssils i amb ganes, moltes ganes, de disparar-los en el moment oportú. Així no es fan governs ni països i molt menys independències. Ni es gestiona el dia a dia ni es poden subministrar ansiolítics i tractaments paliatius a una població angoixada, traumatitzada, castigada i estressada.
Així podem passar l’estona la mar d’entretinguts, sens dubte, amb negociacions tan discretes com interminables, però no tindrem ni govern fort, ni farem front a la crisi ni avançarem cap a la independència o cap a la implosió del sistema solar. Simplement, farem veure que el temps no existeix, un dels grans trucs de la política vaticana, enfocada cap a l’eternitat, si et creus que l’eternitat existeix i no et preocupa què menjaràs demà.
I així anem, de jugada estratègica en jugada estratègica, sempre buscant guanyar temps, enredats en pel·lícules vaticanes, i ajornant el futur. Amb un detall important: els ostatges. Els presos, exiliats i represaliats polítics. I una realitat que no és agradable de reconèixer: el país és presoner dels seus presoners i a Madrid ho gestionen de meravella, sí, sense cap mena d’ètica, però de què va tot plegat, sinó d’una altra cosa?
I mentrestant, aquí estem, sense pressa, sense projecte, mirant cap a l’eternitat i pensant ja en la propera legislatura o en eleccions anticipades o en qualsevol altra barbaritat. La millor manera de fondre els ploms d’un país. Una mica més i ho aconseguirem. Segur que el 2714 tindrem el govern fort que necessitem i les idees molt més clares. L’eternitat, ja se sap…
46 
