Desespera als comentaristes l’optimisme amb què Sánchez encara el que queda de legislatura. Es fan creus per la seva resistència numantina. Sembla mentida que surti incòlume de la tempesta. Assetjat pels tribunals, hostilitzat per l’oposició, acoquinat pels independentistes, anatematitzat pels budes del seu partit, pressionat pels seus companys de govern, fustigat per la premsa, i menyspreat per Trump, el president Sánchez recorda un estaferm.
No hi ha manera de tombar-lo. Dia rere dia, compareix segur i somrient, la imatge d’un executiu eixerit, anunciant assoliments. El seu precursor, Rodríguez Zapatero, com un nou Joan Batista, profetitza als seus que el mestre hi serà fins al 2027. I ell mateix rebla que llavors guanyarà les eleccions.
En realitat, pot convocar-les en qualsevol moment. Considereu-ho fredament:
L’embolic dels decrets i l’escut social, tot jugant amb les pensions, li ha sortit de cinema. El que passi amb els pressupostos no és greu, atès que es poden allargar com les nits de Xahrazad. La situació econòmica és bona, sobretot als bancs, que desborden beneficis i no han de tornar els milions que van saquejar al fons de la seguretat social en temps de M. Rajoy que ningú no sap qui és. Les perspectives econòmiques són rialleres. El PIB espanyol és el que més puja a Europa; l’atur baixa; l’afiliació a la seguretat social, a màxims històrics i la inflació relativament controlada. Les pensions i els salaris pugen, sobretot el mínim. I, encara que no ho fan tant com els seus perceptors volguessin, anima una mica el devastador panorama dels salaris baixos.
Tot això es tradueix en una diferència de 5,3 punts percentuals en la intenció de vot a favor del PSOE davant del PP, segons l’últim baròmetre del CIS. La diferència més gran des de 2019, l’any que Sánchez arribà al govern.
I els altres partits? Tots dividits.
A la dreta s’ha obert un avenc, una mena de cataclisme identitari amb l’arribada de Trump que ignora Feijóo i ungeix Abascal com un dels seus trumpets europeus. El partit de la dreta dinàstica no té garantida l’hegemonia. L’anguniós lideratge de Feijóo no té prou força per enfrontar-se a un VOX consagrat per la internacional de la mà dura i el braç alçat. Sobretot en una Europa sacsejada pels aldarulls dels seguidors del Profeta, que Al·lah el beneeixi. El resultat serà probablement un estancament o un descens de la dreta.
Al camp d’Agramante de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, tothom està barallat amb tothom/totadona, com sempre. La contesa avui és entre Sumar i Podemos, però podia ser entre Sumar i Restar o Podemos i No Podemos. A la fragmentació i els bizantinismes tradicionals sobre com canviar la realitat per decret s’afegeix la decepció d’una política que ells mateixos qualifiquen de claudicant i uns escàndols que soscaven el seu discurs ultrafeminista. Res d’estrany que el seu suport electoral sigui mínim.
Pel que fa als independentistes, avui dividits en quatre tendències, només dues compten a Madrid i també estan barallades, encara que l’amaguin. Totes dues semblaven disposades a aturar la cursa triomfal de Sánchez. Però el factor humà, sempre present, ha estovat les seves bel·licoses intencions. Oriol Junqueras fa saber pels mitjans del règim que ERC ha estat decisiva per aconseguir la condonació del deute català. El factor humà de la seva megalomania no li deixa veure que l’aital condonació és un espoli as usual, però li permet llevar els entrebancs a la governabilitat del regne.
El factor humà dels neoconvergents té un altre caire. La sentència ferma de quatre anys i mig a Laura Borràs, pesa en l’equació, malgrat que no se’n parli i, si no en pesa, hauria de fer-ho. Per evitar que la injustícia que s’ha comès amb l’expresidenta del Parlament culmini amb la seva entrada a la presó només hi ha una via i és que el gobierno acordi un indult que deixi la condemna a Borràs en menys de dos anys.
És un territori molt delicat que posa cara a cara als objectius dels partits polítics i el factor humà. Suposo que Sánchez atorgarà l’indult amb independència del que faci Junts, per pur sentit de l’equitat. Però, per això mateix, em resulta difícil creure que Junts pugui posar en dificultats serioses el gobierno. I tinc per a mi que la renúncia de Junts a plantejar la qüestió de confiança en té alguna cosa a veure, per molt que es faci valer el nom del mediador internacional i s’amenaci amb les penes de l’infern per al futur. Noblesse oblige.
De manera que, tant si hi ha eleccions com si no, l’estaferm Sánchez sempre cau dempeus.
