Si hom aconsegueix escapolir-se de les legions de carteristes i meretrius aparegudes durant l’era Hereu, encara pot trobar racons encisadors a Ciutat Vella. Un d’aquests indrets, just davant la Catedral de Santa Eulàlia, és la Casa de l’Ardiaca, antiga seu del Col•legi d’Advocats de Barcelona i actual edifici de l’Arxiu Històric de la Ciutat. Allà, s’hi pot observar una bústia, al•legoria de la justícia, dissenyada per Lluís Domènech i Montaner l’any 1902.
El cèlebre arquitecte modernista hi representà, en la part superior, unes orenetes en ple vol – símbol de l’alta aspiració perseguida per la justícia – al costat, una heura allargassada – icona d’una burocràcia escanyadora – i, al capdavall, una tortuga – imatge de la ronsejaire natura dels processos judicials.
Després de cent set anys, Domènech i Montaner hauria d’esforçar-se per distingir alguns aspectes de la justícia del tombant del segle XIX al XX amb l’actual; de fet, la majoria de jutges continuen sent forasters, importats d’alguna fosca contrada hispana on les oposicions són l’única opció per fugir de la misèria. Així s’explica que, actualment, més del 85% de les sentències emeses a Catalunya siguin en llengua castellana.
No obstant, si l’arquitecte del Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau hagués de triar bestioles representatives del present estat de la justícia espanyola, tindria un ventall ben ampli d’opcions. Descrivim-ne un possible catàleg.
Primerament, caldria tenir en compte el lloro, paradigma de la xerrameca desenfrenada i relacionat amb l’extraordinària capacitat de la jerarquia judicial per filtrar secrets sumarials als mitjans de comunicació de la seva elecció. A més, aquest animaló també exemplificaria el ridícul sistema d’oposicions per accedir a la judicatura, consistent en la memorització de preceptes jurídics i la seva recitació accelerada i acrítica.
Segonament, es podria considerar el camaleó, rèptil amb una capacitat d’adaptació a l’entorn extraordinària; no pas de bades els mateixos jutges que aplicaven la legislació franquista, de cop i volta i per inspiració de la deessa Iustitia, van ser capaços, sense necessitat de cap depuració, d’aplicar els preceptes jurídics emanats de la pseudo-democràcia espanyola.
En tercer lloc, caldria considerar el fidel i obedient gos; i és que el clientelisme dels membres de la judicatura amb els dos grans partits polítics de l’Estat espanyol ha arribat fins els nivells més elevats del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Més encara, la progressió professional d’aquests individus no es pot explicar sense el seu lligam explícit amb PP i PSOE.
Finalment, si Domènech i Montaner fos viu, hauria de considerar la rata, la simpàtica Rattus norvegicus, habitant de les brutes clavegueres. En efecte, només els miserables habitants de les pútrides entranyes del poder judicial espanyol poden protegir els interessos de la Falange o emparar l’esquilada final de l’Estatutet de Catalunya.
