Els últims quatre anys, els dèficits socials i econòmics d’aquest país s’han agreujat i alguns conflictes vinculats als serveis bàsics, com l’ensenyament, la sanitat o els transports, s’han aguditzat en una espiral inquietant. No hi ha hagut solucions polítiques ni reconeixement nacional de Catalunya des del PSOE i la sensació general és que el país llisca sostingudament cap a la decadència. En aquest sentit, és evident que la llengua ha entrat en situació d’emergència i la qüestió central de l’accés a l’habitatge va de mal en pitjor. El malestar és transversal i perceptible.
Per tot plegat i en aquest context és ben curiós que l’increment d’expectatives d’una oferta com Aliança Catalana s’atribueixi -genèricament- a l’estratègia de Junts, un partit que al llarg de tot aquest periode ha estat a l’oposició. La pressió és tan extrema i concertada que només pot obeir a l’interès que el partit de Carles Puigdemont reingressi de ple en la pau autonomista i accepti complementar el lideratge polític i institucional del PSC. De fet, l’enquesta del CEO dibuixa un panorama en què els diputats de Junts serien l’última opció per apedaçar una majoria del sistema. D’aquí l’interès en debilitar l’espai juntaire i acomodar el que quedi dins d’un pactisme neoconvergent amb poques exigències més enllà de les purament materials.
Junts té responsabilitats i una de les principals és el fracàs polític del procés independentista i la posterior desmobilització social. I aquesta, efectivament, és una de les esquerdes per on s’escapen milers de vots decebuts, molts dels quals s’havien refugiat aquests últims anys en l’abstencionisme. Però aquesta fuga és impossible de resoldre retornant al fracàs crònic del peix al cove. I menys encara vinculant-se estructuralment al socialisme català/espanyol. No hi ha res a guanyar.
