La idea nacional d’Espanya que han perpetrat al govern el PSOE i el PP de manera alternativa des del cop d’Estat de 1981 -una idea castellana, viril i centrípeta, d’orígens remots- pateix ara per una costura fràgil: l’odi que els separa. L’esquerra i la dreta europees, herència d’una tradició civilitzatòria, són capaces d’arribar a acords si cal, per exemple, frenar el neofeixisme. La dreta i l’esquerra espanyoles no poden arribar a res que no siga agressiu o corrosiu. És una qüestió d’epidermis. I de vísceres. Feia pena i gràcia aquests dies Alberto Núñez Feijóo quan suplicava en públic que Pedro Sánchez li concedira dos anys de gràcia presidencial abans de convocar noves eleccions. La dreta i l’esquerra espanyoles practiquen amb molta traça l’esport nacional del patetisme.
Aquests odis, el de la dreta i l’esquerra, que tan bé va saber fer rimar Antonio Machado, amenacen les costures de la seua Espanya, que no s’arriben a trencar perquè les recús la violència d’Estat. Si l’independentisme català no ha creuat la cantonada, ha estat per la repressió policial i judicial que ha intentat devastar-lo.
Aquestes costures són les que expliquen el retorn al centre de l’actualitat política de Carles Puigdemont. Del matí a la nit el president a l’exili ha vist com la premsa internacional el considerava la clau que obre tots els panys. O almenys els del PSOE. Després de facilitar la presidència de la mesa del Congrés als socialistes, ara només Puigdemont pot evitar la repetició de les eleccions. La podrien evitar socialistes i populars si foren capaços de pactar, però no ho són.
Conscient de la importància dels seus set diputats, Carles Puigdemont ha fixat quatre condicions per a començar una negociació que culmine amb la investidura de Pedro Sánchez: el reconeixement de la legitimitat democràtica de l’independentisme, l’abandonament “complet i efectiu” de la via judicial i de la repressió a través d’una llei d’amnistia “d’ampli espectre” que no iguale víctimes i botxins, la creació d’un mecanisme de verificació dels pactes i la fixació com a límits dels acords internacionals que afecten els drets humans. El president condiciona l’obertura de converses a l’aplicació d’aquests quatre punts, mogut per “la profunda desconfiança” que li susciten tant el PSOE com el seu secretari general.
Les condicions de Carles Puigdemont han escaldat i alterat una vegada més la dreta i l’extrema dreta -valga la redundància- espanyoles, però l’enrenou no ha inquietat gaire l’opinió pública espanyola, acostumada a les agitacions habituals de PP i Vox. Pel que fa a la reacció de Pedro Sánchez, el líder socialista ha actuat amb l’habilitat que el caracteritza. Ha fet com si Puigdemont no haguera demanat res d’extraordinari, ha mantingut quietes i callades les pròpies files i ha ignorat els brams dels mesozoics Felipe González i Alfonso Guerra. Que n’arriba a ser, de trist, quan el llibre de capçalera de les preteses referències “progressistes” no és el darrer filòsof postmarxista o ecosostenible, sinó una constitució que consagra la monarquia com a sistema polític imbatible i l’exèrcit com a garant de la unitat de la pàtria.
Aquestes turbulències, juntament amb alguna altra del tercer poder, han estat per ara limitades. Les reaccions d’aquests energúmens no han frenat les intencions de Pedro Sánchez, que té com a prioritat única no deixar el càrrec. Mogut per aquest ressort, Sánchez mirarà de reconduir dins els seus solcs habituals les pretensions de Carles Puigdemont.
El president a l’exili no pot acceptar qualsevol placebo perquè hi té molt a perdre. Puigdemont ha recuperat la il·lusió d’una part de l’electorat independentista, que de fa anys remugava, s’abstenia o protestava per la “traïció” dels seus líders polítics. L’independentisme d’Esquerra era resignat, el de Junts, fins ara, no passava de ser estèril i espès -per a què servia?-. El protagonisme inesperat que les caramboles polítiques han prestat a Carles Puigdemont permet que “la part dels ciutadans que ens mira amb recel i desconfiança” -tal com ell mateix va reconèixer en la roda de premsa que va fer a Brussel·les- se’l miren -miren l’independentisme- amb noves confiances renovades. L’independentisme torna a servir per a alguna cosa. I Esquerra ha reaccionat pujant la mateixa exigència per no quedar desbordada amb la jugada.
Si Pedro Sánchez és capaç de superar els reptes de Puigdemont i redactar en temps rècord una llei d’amnistia que no altere excessivament les glàndules de l’Estat superficial i profund, podrà encetar una legislatura de durada incerta i compromesa. No anirà més enllà, perquè el líder del PSOE només és capaç d’entendre la teoria del peix i del cove que tan bé va definir Jordi Pujol. Des de l’altra part i, sobretot, quan el peix és sonso. I Carles Puigdemont vol una reforma estructural de l’essència nacional espanyola que pot arribar a resultar insuportable per a la majoria dels espanyols i, sobretot, per als qui els manen.
Tot això s’aclarirà en poques setmanes. Primerament, hi haurà una fallida investidura de Núñez Feijóo, que compta amb el suport de Vox i de la cabra de la Legió. No n’hi ha prou. Ganes de malgastar munició. El candidat popular només pot mirar d’aprofitar les salves per a sumar més adhesions de cara a les eleccions de gener. Difícilment se’n sortirà, perquè el discurs de Feijóo és com un rotllo de pianola, que se sap tothom. Pedro Sánchez, mentrestant, espera i confia en l’habilitat que fins ara ha envescat tots els seus socis. L’haurà de doblar aquesta volta. Carles Puigdemont no s’espanta davant la perspectiva d’unes noves eleccions i confia que, si no cedeix massa, això encara farà créixer més Junts, que recuperarà una part de l’electorat cansat i insatisfet.
Què descosirà més les costures d’Espanya, la incursió de Pedro Sánchez en territoris inexplorats per a la intransigència nacional o la convocatòria d’unes noves eleccions amb més ràbia i bilis des de la dreta i des de l’extrema dreta?
La darrera facció de l’independentisme, la que no va recuperar el discurs de Puigdemont, afirma que tant se val, que reformar Espanya és una quimera i que les seues costures estan cosides amb fil de pescar. Que l’única solució és l’enfrontament aspre. L’únic problema és que, mentre el president a l’exili ara ofereix noves perspectives, qui s’ha d’enfrontar asprament a l’Estat encara no s’ha presentat.
