A un famós vers de Campos de Castilla, el llibre de poemes publicat per Antonio Machado el 1912, s’afirmava que, a Espanya, De diez cabezas, nueve embisten y una piensa. La frase resumia l’amargor per l’experiència de la tragèdia del 98, la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, i l’embrutiment de la vida política que l’expansió del protectorat al Marroc estava produint. Una empresa militar que suposà un augment de la repressió d’un decadent règim liberal que, crisi darrere crisi, feia passes cap a una dictadura militar.
Probablement, com ens trobem en un moment històric semblant, l’adagi capta també la sensibilitat del present, en què els discursos exaltats tornen a ressonar amb força. Així com el desastre del 98 obrí una ferida irreparable en l’orgull dels espanyols, la crisi econòmica de 2008 inicià una fase de degradació d’un sistema que pensava haver-se modernitzat i normalitzat amb Europa amb la seva entrada a la Unió. Després, la temptativa del procés d’independència agreujà el narcisisme ferit i obrí el camí per a la nostàlgia franquista de VOX. Els dinosaures de la història sempre hi resten quan ens desvetllem dels nostres ensomnis.
L’absoluta majoria dels mitjans de comunicació espanyols i de la seva opinió pública acusen indignats al govern de Pedro Sánchez d’inacció davant de l’atac del Marroc a la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla. Sembla que estan totalment convençuts que a la resta del planeta també els bull la sang davant la insolència de Rabat i és urgent iniciar una escalada en les tensions diplomàtiques que, desitgen, acabi fins i tot en enfrontament bèl·lic declarat. Si algú intenta explicar que, pot ser, fora de les fronteres pàtries el tema no és tan pristí com ells pensen, t’escridassen recordant el tractat de Lisboa de 1668 on Ceuta passà a la corona espanyola pel principi de successió dinàstica. Si intentes explicar que el principi dinàstic fou utilitzat a Europa amb cert èxit per últim cop al Congrés de Viena el 1815, l’espuma que brota per la seva boca comença a esquitxar-te.
Enrabiats, t’amollen que Ceuta i Melilla els pertanyen, com si fossin objectes o possessions sense habitar per subjectes amb voluntat pròpia. Són territoris conquerits i, per tant, legítima peça de cacera que recorda triomfs pretèrits. Llavors, has d’intentar fer-los entrar en raó recordant que, després de la independència de Bèlgica el 1830, el principi dinàstic per determinar la sobirania fou substituït pel de la voluntat nacional, que s’interpreta que s’expressa quan es produeixen revoltes victorioses que controlen el territori i forcen un reconeixement dels fets consumat o quan, per evitar escalades del conflicte que puguin desestabilitzar els equilibres internacionals, s’intenta introduir la pràctica de plebiscits acordats per dirimir el traçat de les fronteres.
Òbviament, la paraula plebiscit fa que la ira de l’interlocutor esclati, perquè, correctament, ho interpreten com a sinònim de referèndum, terme tabú perquè pot fer-ho trontollar el règim del 78, malgrat que tots sabem que la immensa població de Ceuta i Melilla, amb independència de la seva adscripció ètnica, prefereixen ser súbdits de la monarquia espanyola abans que de l’alauita. El problema, evidentment, seria que això assentaria un precedent explosiu per al futur de Catalunya i, en conseqüència, l’argumentari no pot compassar-se amb el dret internacional actual i ha de recórrer als justos títols de conquesta.
La desconnexió d’aquesta opinió pública amb el pols de les relacions internacionals és absoluta. Això no significa tampoc que, per contrast, els independentistes catalans estigueren en sintonia amb la resta de capitals d’Europa. El principi d’autodeterminació dels pobles no desperta cap entusiasme enlloc perquè, com les persones, és voluble i explosiu. De fet, el principi més apreciat per tots és el de les fronteres naturals perquè permet harmonitzar geografia i sobirania i, paradoxes de la història, es manifestà per primer cop al tractat dels Pirineus de 1659, que suposà la pèrdua de la Catalunya Nord en favor de França. És un principi pràctic perquè propícia separacions fàcils i, si hi ha tensions i animositats entre els veïns, dificulta les escalades.
Per tant, a l’escena internacional, el Marroc té dues fortes ferramentes propagandístiques per persuadir la resta de països de les seves reclamacions: les fronteres naturals i la descolonització. Contra el primer argument, Espanya no té cap resposta argumentada i contra el segon es limita a confiar que l’ONU no canviarà la seva opinió al respecte, com si no fos possible influir en les majories d’aquesta organització o, encara pitjor, tingués una gran rellevància en l’actualitat. Per altra part, el Marroc compta amb dos poderosos aliats també interessats a destruir la legitimitat de les Nacions Unides i liquidar el Dret internacional: els Estats Units i Israel. A més a més, el govern de Pedro Sánchez ha volgut jugar al món el paper de paladí contra l’extrema dreta i s’ha guanyat l’enemistat jurada d’aquests països que, per si no n’hi hagués prou, sempre han preferit Rabat com aliat a Madrid.
Això significa que la situació d’Espanya és, realment, fràgil i, per acabar-ho d’adobar, està totalment sola. Com tots els lectors saben, l’OTAN exclou Ceuta i Melilla del paraigua de l’article 5, mentre que la UE considera el Marroc com soci estratègic preferent. Les potències occidentals sempre han mantingut un idil·li amb la monarquia alauita pel seu conservadorisme militant: durant la guerra freda foren un bastió contra el panarabisme i l’anticolonialisme marxista que col·laborà activament amb els serveis secrets de les democràcies occidentals en el segrest i assassinat de militants d’esquerres. Després, amb l’arribada de l’amenaça islamista, esdevingueren un jugador clau per infiltrar i monitorar grups terroristes a Europa. Són, en definitiva, un pilar fonamental de l’estabilitat a la regió i comptaran amb el suport explícit de totes les capitals europees, no sols de socis tradicionals com França, en cas d’enfrontament amb Espanya, perquè tothom està aterrit per un escenari que pogués desestabilitzar la regió. La idea d’un conflicte armat que desencadeni onades de malestar popular que els arrosseguin a la guerra civil produeix malsons. Ningú vol una altra Líbia al sud de Gibraltar.
En una línia semblant, ningú a Brussel·les té gens ni mica d’interès per Ceuta i Melilla, a excepció d’uns pocs experts en seguretat internacional que, després de la crisi de l’estret d’Ormuz, entengueren que mantenir l’estret de Gibraltar sota control d’Europa és fonamental per la viabilitat econòmica del continent i que el Marroc, com soci prioritari dels Estats Units, podia esdevenir en un moment futur en una amenaça. Tanmateix, aquestes preocupacions estan relegades a cercles minoritaris i la majoria dels funcionaris europeus tenen una ignorància absoluta sobre les dues ciutats autònomes, ja que pensen que no formen part del territori de la Unió i desconeixen per complet la seva realitat demogràfica.
El fet cert és que tant Espanya com Europa ignoren sistemàticament aquestes ciutats perquè no encaixen ni en la seva idea de la identitat espanyola o europea. Un cop hi descomptem els funcionaris destinats i les seves famílies, ens trobem amb uns nadius que són espanyols i europeus, però majoritàriament professen l’islam i no tenen com a llengua materna una llengua europea. El seu rol ha de ser el d’immigrants, però no són immigrants, són això que s’anomena pobles originaris i trasbalsen per complet els nostres marcs mentals. Per aquesta raó, a Brussel·les somniaven que, algun dia, Espanya retornaria Ceuta i Melilla al Marroc i, d’alguna manera, s’aconseguiria un acord favorable sobre la sobirania de Gibraltar que acontentés Madrid. Així és com s’imaginaven que es restablirien les fronteres naturals per remarcar clarament les diferències entre el nord i el sud o el blanc i el negre.
Aquesta fantasia s’ha ensorrat, però això no lleva la son a cap diplomàtic europeu, perquè ningú sent que Ceuta i Melilla són europees. El Mediterrani atrau poca atenció de les institucions comunitàries que sols tenen ulls al sud per a Turquia i consideren que aquests vestigis colonials són una responsabilitat exclusiva de Madrid. Per tant, com és evident, una escalada del conflicte és un suïcidi per als interessos d’Espanya, però, com va passar exactament amb la independència de Cuba, la premsa i l’opinió pública volen fer una exhibició de força. Ignoren per complet l’escenari internacional i, a més a més, són incapaços d’entendre que Marroc i Espanya són socis comercials preferents. Un enfrontament tindria conseqüències funestes sobre Rabat, però també molt negatives per a l’economia espanyola. Així mateix, Madrid podria sortir victoriosa de la batussa, però això no significaria que pogués mantenir el control sobre Ceuta i Melilla, que són impossibles de defensar militarment davant d’un atac per terra.
Tot i això, si Pedro Sánchez optés per l’escalada, difícilment s’acabaria en un escenari obert d’hostilitats. La conseqüència més probable seria una inesgotable crisi humanitària a la frontera que Espanya seria incapaç de gestionar. Tard o d’hora, l’exèrcit i la policia haurien de fer ús de la violència per detenir les onades de migrants i la condemna internacional contra la brutalitat espanyola, aquest cop seria unànime, perquè a Brussel·les ningú vol que Europa tingui frontera directa amb Àfrica, mentre que els Estats Units i Rússia somnien en obrir un període de redefinició de les fronteres per la força. Com ja explicàrem, l’únic potencial aliat internacional que podria tenir Sánchez seria la Xina, però això no serà suficient per justificar una presència materialment insostenible a un territori amb un veí hostil.
Finalment, els serveis d’intel·ligència espanyols, fidels reflexos de Mortadelo i Filemó, tenen un absolut desconeixement de la realitat interna del Marroc, com la desclassificació recent dels seus documents interns ha demostrat. No saben fins a quin grau està implicat el govern marroquí en l’assalt fronterer, si fou idea de Mohamed VI o no tenia coneixement directe de l’acció, que, perfectament, podria haver sigut planejada per Abdellatif Hammouchi, responsable de la seguretat i la intel·ligència interior, o per Yassine Mansouri, cap de la intel·ligència exterior i molt pròxim a Israel, líders de dues faccions en disputa per la futura hegemonia que la previsible transició al tron obrirà.
És a dir, Madrid està totalment cega i perduda en un conflicte que és un polvorí i els espanyols trauen espuma contra Sánchez per tenir sang freda i cap en un moment crític. Com és evident, si el PP i VOX aconsegueixen tombar-lo i es llancen a un enfrontament directe amb Rabat, el resultat més probable serà la pèrdua de facto del control sobre Ceuta i Melilla, una annexió que sense cap mena de dubte comptarà amb el reconeixement immediat de Trump. Una nova tragèdia com la del 98 que donarà pas al Primo de Rivera que la nació necessita per regenerar-se i sotmetre els enemics interns. Probablement, per això, la idea d’una guerra amb el Marroc provoca l’entusiasme de tants.
