Pedro Sánchez ha fet el seu quart viatge oficial consecutiu a la Xina i ha esdevingut el principal interlocutor de Beijing a Europa. De fet, Espanya és l’únic dels grans països que manté una relació diplomàtica tan estreta, malgrat que comercialment Alemanya ha mantingut més vincles econòmics i, durant els governs d’Angela Merkel, va pressionar sempre per ampliar i normalitzar les relacions, passant per sobre dels recels d’altres governs nacionals o del Parlament Europeu i la Comissió. En aquell temps de globalització, l’obertura de mercats i els negocis eren la prioritat, perquè encara no hi havia les tensions geopolítiques que dominen tota l’agenda, però en les actuals circumstàncies tanta bona sintonia desperta les suspicàcies de molts col·legues a altres capitals d’Europa.
Per entendre la profunditat i significat d’aquest gir en la política exterior de Madrid, s’ha de tenir en compte que el partit més atlantista a Espanya ha sigut sempre el PSOE i no el PP. Si bé Aznar practicà un alineament amb els neoconservadors de Washington, un atlantisme sense passar per Brussel·les, que fou una política coherent de contenció del Marroc i de línia dura contra Cuba, es tracta més d’una obsessió personal que una línia d’acció del seu partit. Rajoy, per exemple, no es pot dir que tingués quelcom semblant a una política exterior. Capficat com estigué sempre a sortejar el rescat bancari i, després, en perseguir els agents independentistes a l’estranger mentre apagava els incendis provocats per la seva repressió, no tingué mai temps en posicionar-se estratègicament a cap conflicte internacional.
En aquest sentit, les arrels conservadores del patriotisme del PP han entès el servei diplomàtic i l’acció exterior com a privilegis o recompenses per a famílies il·lustres que mereixen les distincions més exquisides del protocol. Un botí de guerra que l’aristocràcia del franquisme es repeteix sense preocupar-se de complir objectius o sostenir una agenda d’interessos nacionals més enllà de les seves necessitats crematístiques més immediates. Per aquesta raó, una nul·litat suprema com Federico Trillo fou l’ambaixador a Londres durant el Brexit, un període transcendental per al futur del Regne Unit. Gràcies a la descoordinació i incapacitat del Ministeri d’Assumptes Exteriors, Espanya veié com totes les seves pretensions sobre Gibraltar foren abandonades per la Unió Europea just en el moment històric de confrontació més elevada entre Brussel·les i Londres. Un ridícul internacional de Madrid que, probablement, feu que molts independentistes sobrevaloraren la recepció que el seu envit tindria a moltes capitals europees.
Per altra part, tampoc podem oblidar que el PP, malgrat la seva retòrica predominantment nacional, és el partit que ha gestionat més comunitats autònomes durant més temps, amb autèntics bastions inexpugnables a l’alternança de partits. Un monopoli territorial que cap altra força política gaudeix avui dia. És a dir, tot i que en l’imaginari col·lectiu el PP representa primordialment un partit centrat en la política estatal que tracta marginalment les administracions autonòmiques, és, en veritat, una organització fortament arrelada a la política autonòmica i cada cop més aïllada dels espais de decisió nacionals i internacionals. D’ençà que Aznar deixà el seu lideratge, el PP ha patit una mena de provincianització dels seus quadres dirigents, cada cop més enfocats en assumptes interns o locals, per als qui els organismes internacionals són una cosa llunyana i aliena sense interès. Un tret fàcilment detectable en la manca de facilitat per a les llengües dels seus líders.
El PSOE, al contrari, ha nomenat els càrrecs del ministre d’Assumptes Exteriors durant quasi trenta anys per quinze del PP. És el doble de temps al cap de la maquinària estatal. Per altra part, des dels temps de la seva oposició al franquisme, el PSOE fou una organització elitista de quadres tècnics formats a l’estranger amb forts vincles amb el teixit institucional que sostenia les relacions transatlàntiques. Salvador de Madariaga, l’oncle de Javier Solana i fundador del Col·legi d’Europa a Bruges, fou una persona clau per aconseguir les recomanacions i credencials necessàries per estudiar a l’estranger de molts dels futurs ministres de Felipe González. Durant els anys de formació acadèmica d’aquests joves, molts serien contactats pel Departament d’Estat dels Estats Units i agents encoberts de la CIA per conèixer les seves simpaties cap a la Unió Soviètica.
El PSOE d’aquells anys venia de les purgues decretades per Indalecio Prieto contra els partidaris de Negrín per cripto comunistes. Si bé, en teoria, encara era marxista, la seva tradició era fortament anticomunista. Això significava que podia encaixar fàcilment en una democràcia liberal bipartidista com la pota esquerra del sistema de forma anàloga a com ho feia l’SPD a la República Federal Alemanya, una democràcia occidental on el Parit Comunista estava proscrit. De fet, l’SPD, també marcat per enfrontaments intestins amb els comunistes, apadrinaria també als nous dirigents del PSOE i serien els mentors polítics de Felipe González. Per tant, l’atlantisme era un dels trets essencials del partit, tot i la primerenca retòrica contrària a l’OTAN que hagueren de fer per competir electoralment contra els comunistes durant la transició.
Per altra part, el PSOE també rebria el traspàs de funcionaris apolítics o falangistes del règim entre els seus quadres. Els tecnòcrates que no estaven vinculats a l’Opus Dei es vincularien inicialment a la UCD, però transitarien finalment amb els socialistes. Aquests quadres es caracteritzaven per tenir experiència en organismes internacionals, més domini de llengües estrangeres i una fascinació per la ciència, la tecnologia i el progrés material que contrastava amb l’espiritualitat catòlica dels altres estaments franquistes de l’administració. Hi havia una herència falangista d’un Estat fort i modernitzador que encaixà fàcilment amb el projecte d’integració a la UE de Felipe González, així com un menyspreu per la democràcia i els drets humans que tampoc desentonarien amb uns consells de ministres que promogueren el terrorisme d’estat per lluitar contra ETA.
Aquest còctel de circumstàncies històriques explica el fet de l’altíssima integració dels dirigents socialistes als organismes internacionals i el seu profund atlantisme el darrer mig segle. També explica, com férem en altra ocasió, les grans diferències amb VOX, un partit sorgit dels alts funcionaris de l’administració que no tenen aquest passat comú i recelen, precisament, de la integració supranacional en organismes internacionals perquè afebleix l’Estat central i permet la proliferació del separatisme. El PSOE, com dirien ara els populismes de dretes, és un partit essencialment globalista i, per això mateix, la dissolució de la globalització obliga a redefinir el seu atlantisme.
L’alineament amb la Xina no és casual i tampoc es deu a la simpatia que els dos països puguin tenir en folkloritzar les seves minories nacionals per garantir la supervivència del centralisme. En aquest sentit, s’ha de recordar que l’ètnia Han és, aproximadament, el 90% de la població de la Xina, mentre que l’altre 10% està compost per uns 50 grups etnolingüístics diferents. A Espanya, al contrari, els parlants actius del gallec, euskera i català som el 25% dels ciutadans de l’Estat. Dos escenaris totalment diferents, tot i els anhels comuns per la unitat i la uniformitat que ambdós règims mantenen.
La raó del gir a Beijing és geoestratègic i la forta oposició mostrada per Pedro Sánchez a Israel i Trump en els últims mesos no pot explicar-se si no té l’Estat darrere d’ell en aquesta qüestió. No es tracta d’electoralisme o retòrica populista, hi ha un gir de 180 graus en la política exterior espanyola que, sense cap mena de dubte, sols pot explicar-se per què al Ministeri de Defensa i d’Exteriors estan convençuts que el Marroc pot aprofitar el desordre mundial provocat per Washington per intentar alguna mena d’hostilitat sobre Ceuta i Melilla. L’aliança estratègica de Rabat amb Israel i els Estats Units, a més de la tutela francesa, obliguen Espanya a cercar un contrapès efectiu per limitar la seva influència al Mediterrani.
Abans de l’ensorrament de l’atlantisme, la postura oficial fou la conciliació amb el Marroc via cessions en la sobirania del Sàhara, en temes migratoris, censurant periodistes crítics amb Rabat i, fins i tot, tallant la tradicional col·laboració amb l’oposició democràtica a la monarquia alauita. S’havia de mantenir un equilibri amb els Estats Units i França que impedia escalar o enfrontar-se amb el Marroc i, en conseqüència, cercar el bon veïnatge i l’amistat eren la solució temporal.
Ara per ara, aquests equilibrismes geoestratègics ja no tenen sentit i la Unió Europea ha de cercar una autonomia estratègica que, oficialment, sols està perfilada en la seva frontera oriental amb Rússia, però que és tota una incògnita respecte del sud. Sols França tenia una agenda a Àfrica, una agenda que no volia compartir amb Brussel·les i de la que les institucions europees tampoc volien saber-hi res perquè era poc edificant i humanitària. Els draps més bruts de París eren una qüestió estrictament nacional.
Tanmateix, aquest escenari ja no és sostenible. L’autonomia europea significa reactivar el gaullisme i que França prengui el lideratge de la Unió, just en el moment que la seva presència a Àfrica es troba en el punt més baix de la seva història. Per tant, s’obri un període de transició per redefinir la política europea cap al sud i Espanya, dintre de les seves limitacions, fa anys que intenta per raons de seguretat nacional desplegar una agenda pròpia. En aquest sentit, la interlocució directa amb la Xina és fonamental perquè Madrid tingui el pes suficient a la regió per convèncer a les institucions europees que les prioritats comunitàries al nord d’Àfrica estan en consonància amb les seves necessitats. Prioritats que passen pel progressiu aïllament del Marroc, el gir cap al gas algerià i fer del Mediterrani un llac xinès. Revertir, parafrasejant l’historiador Fernand Braudel, el gir atlàntic que l’economia europea prengué fa cinc-cents anys per retornar al seu pol originari cap a orient.
