La felicitat. Una paraula que ens consumeix, una recerca incessant que de vegades es converteix en un autèntic turment.
Ens esforcem per aconseguir-la, per sentir-la constantment, però el resultat és sovint una frustració profunda i un buit que no sabem com omplir.
I si el secret per trobar aquest benestar tan anhelat fos just el contrari del que hem après? I si estiguéssim perseguint un miratge que ens allunya de la veritable satisfacció?
Un dels experts més influents en psicologia del moment acaba de posar sobre la taula una veritat incòmoda. Una revelació que sacsejarà la teva manera d’entendre les emocions i et donarà la solució definitiva per sortir del bucle.
Joan Soler, psicòleg i divulgador reconegut, no es mossega la llengua. El seu missatge és clar, directe i absolutament imprescindible:
Necessitem patir i avorrir-nos perquè la felicitat tingui sentit. El plaer absolut sense contrast és una condemna.
Aquesta afirmació, que a primera vista pot semblar una provocació, té una base purament científica. Soler ho explica al podcast ‘El Consultori’ sense embuts, basant-se en la química cerebral i la neurociència.
No hi ha absoluts en el món de les emocions. Tot és comparació, tot és contrast. La felicitat, el plaer, el gaudi, només cobren sentit si abans hem experimentat l’altre extrem.
Imagina un concert. La cançó que et fa vibrar, la que té el “subidón” màxim, ho aconsegueix perquè abans hi ha hagut un moment més tranquil. Si tot el concert fos un clímax constant, res no destacaria. (Sí, nosaltres també hem sentit aquesta sensació d’esgotament en algun festival amb massa decibels seguits).
La dopamina que ens enganya
Amb la dopamina passa exactament el mateix. Aquest neurotransmissor, clau per a la motivació i el sistema de recompensa del nostre cervell, funciona per contrast. Si sempre estem “a dalt”, bombardejats per estímuls de plaer, el cervell s’hi habitua. El que abans era un “subidón” es normalitza.
I aquí és on comença el perill. Necessitem un nou “a dalt”, cada vegada més intens. Les conductes escalen, sovint fins a límits insospitats, com veiem en qualsevol addicció. És el que els experts anomenen adaptació hedònica.
El nostre cervell és extraordinari adaptant-se. Tant, que s’acostuma ràpidament als nous èxits, als nous “likes”, a les noves experiències. Tornem sempre al nostre nivell habitual de felicitat. Els estímuls constants deixen de generar-nos la mateixa resposta. Es dilueixen.
L’error de fugir de l’avorriment
El problema modern, segons Soler, és que tenim un accés pràcticament il·limitat a la “dopamina ràpida”. Pantalles, xarxes socials, compres impulsives, menjar ultraprocessat… tot dissenyat per donar-nos una micro-dosi de plaer instantani.
Hem eliminat gairebé per complet els “espais en blanc”, els moments de baixa estimulació. Fugim de l’avorriment com de la pesta, considerant-lo un error, una pèrdua de temps.
Però aquest és l’error definitiu. Soler ho sentencia: “Necessitem avorrir-nos per sentir”. Sense aquests punts de tranquil·litat, sense moments d’avorriment o fins i tot de petita incomoditat, res no té sentit. Res no té essència.
La neurociència ho confirma amb dades dures. Els períodes de baixa estimulació són absolutament necessaris per a l’equilibri emocional i cognitiu. L’avorriment, lluny de ser un problema, és una autèntica eina per al nostre cervell.
Embrassar l’avorriment no és un càstig, és una inversió en la nostra salut mental. El nostre cervell necessita aquest reset.
Augmenta la creativitat, sí. Però també millora el compromís amb les tasques, la productivitat i, el més important, incrementa l’activitat en la nostra xarxa neuronal. És un truc senzill, barat i al nostre abast.
Com diu Soler: “Sense contrast no hi ha sentit. Necessitem tornar a experimentar la calma, l’avorriment i les petites incomoditats de la vida quotidiana”. No es tracta de buscar el patiment per si mateix, sinó d’acceptar que la incomoditat és part del joc.
El temps s’esgota: la urgència d’acceptar
La clau és deixar d’evitar a tota costa i de manera sistemàtica qualsevol molèstia. Permetre que la incomoditat ocupi un espai en les nostres vides és el que ens permet una variabilitat emocional i cognitiva real. És el camí cap a una felicitat més autèntica i duradora.
Ja ho va advertir Arthur Brooks, l’expert en felicitat: “avorrir-te 15 minuts al dia canviarà la teva vida”. Aquest no és un consell més, és una autèntica revelació per a la nostra salut mental.
Hem d’acceptar les emocions que no ens agraden si volem experimentar plenament les que sí. El nostre cervell ens està demanant un canvi, i el temps per actuar és ara.
Estàs preparada per desconnectar de la felicitat instantània i abraçar l’avorriment com el nou secret del benestar?
