Les dades de la Diada de l’11 de setembre d’aquest any resulten aclaridores pel que fa al paper creixent, tot i que potser circumstancial, que està tenint en la política catalana el partit de la Sílvia Orriols. Per a les formacions d’ideari independentista planteja una paradoxa de difícil solució, ja que tot i que Aliança Catalana s’afirma independentista, el que provoca és precisament el mal que tradicionalment ha patit el moviment, excepte en els temps de fúria que es van estendre des del 2012, amb el seu moment àlgid al 2017, i que encara es manté en algunes de les seves conseqüències, com s’ha vist aquests dies amb les últimes notícies en matèria d’amnistia. Orriols retreu als independentistes d’aleshores la seva manca de coratge i la seva actual submissió als dictats del partit governant, ja sigui directament el PSOE, donant-li suport al Congrés, ja sigui en el cas d’ERC del suport a la seva clara sucursal, el PSC, al parlament de Catalunya.
ERC i Junts no saben exactament què fer amb aquest partit que dia rere dia els recorda allò que no van fer, enfrontant-los amb un futur en què afirma que Aliança Catalana sí que serà capaç, encara que no sapiguem exactament de què. Pel seu costat, per als socialistes de Salvador Illa, que no manifesten cap voluntat independentista, aquest partit també resulta ser un problema, encara que hi hagi qui afirma que juga al seu favor, perquè construït o emergit, pot desarticular el moviment que intenten mantenir viu l’ANC, Òmnium, la intersindical i altres associacions amb escàs èxit fins ara, si el nostre baròmetre són les manifestacions de la Diada. Sigui per seguir estirant la corda o per desesperació, el cert és que els discursos de les ofrenes no semblen els més adequats per desactivar Orriols. Perquè si és capaç de votar Aliança Catalana qui es convenç que la immigració musulmana és un problema per a la seguretat, per a la convivència i per al repartiment dels recursos, què fer?
En un discurs clarament construït per ser emès alhora a tots els nivells de govern i que sens dubte haurà estat escrit per un mateix aparell de comunicació, Illa, Paneque i Collboni van desgranar la mateixa cantarella: Catalunya és plural i diversa, és terra d’acollida i convivència i res ni ningú trencarà aquesta essència o ens distraurà d’aquest objectiu solidari. La veritat és que en dir-ho estaven justament esmentant la bèstia, “no pensis en un elefant”, deien fa anys per recordar que el marc mental en què ens movem moltes vegades es determina precisament en la pretensió d’evitar-ho, que no hi ha res que motivi més l’ésser humà a fer una cosa que el fet de ser instat a no fer-la o fins i tot que se li prohibeixi. Si va ser així amb la Llei seca, per què no repetir el mateix i recurrent mecanisme de rebel·lia respecte d’aquest intent d’afirmar que la immigració musulmana no és un problema, o que ni tan sols la causa?
El mateix ha fet Pedro Sánchez i el seu govern aquests dies quan de manera repetitiva li diu a la ciutadania que s’equivoca, que a Ceuta no hi ha hagut invasió, que els recursos i la seguretat dels ceutins no estan en perill i fins i tot de manera irònica afirmant que les agressions sexuals que s’han produït a la ciutat tenen el seu origen principalment en els propis ceutins.
No pensis en l’elefant, però l’elefant ja està instal·lat a l’habitació.
