L’aprovació de la revisió de l’ordenança de civisme de Barcelona, que el PSC tirarà endavant amb els vots de Junts i ERC després de suar la cansalada, és un dels moviments polítics més significatius del mandat Jaume Collboni. No només perquè es tracta d’un text marcadament ideològic que li dona solvència, sinó perquè confirma la capacitat del PSC per construir majories a conveniència. Una doble aliança que desdibuixa fronteres i reforça la centralitat socialista en un ajuntament on la resta de forces semblen reaccionar, però no liderar.
L’ordenança de civisme sempre ha estat una peça sensible. Parla de quin ús acceptem de l’espai públic, de quines conductes tolerem, de quines penalitzem i de quin model de convivència volem. És una norma que projecta ciutat. I aquest cop, Collboni no només ha aconseguit tirar endavant una de les banderes del seu mandat, sinó que ha convertit l’aprovació en una demostració de força política. El PSC governa amb deu regidors i, tanmateix, ha sumat el suport de dos partits que, en teoria, representen -o en ocasions volen representar- visions socials diferents.
Aquesta és la primera lectura rellevant: la geometria variable funciona, perquè Collboni aconsegueix que funcioni. Junts s’hi suma per marcar perfil d’ordre i responsabilitat institucional, dos conceptes que la seva direcció situa com a eixos de reconstrucció del seu projecte municipal. L’ordenança encaixa en el seu relat: un text que posa límits, que regula, que sanciona si cal, i que envia un missatge de “recuperar la ciutat”. Encaixa amb el seu relat, però prestar suport al PSC pot erosionar el seu discurs d’alternativa.
Per a ERC, en canvi, l’aposta és més delicada. El partit continua buscant el seu lloc després d’unes eleccions traumàtiques i d’una etapa municipal marcada per la indefinició. Donar suport a un text que sectors del seu propi espai qualifiquen de punitivista pot generar tensions internes i confusió externa. Però ERC ha optat per reivindicar-se com a força “constructiva” i pot collir-ne els fruits.
I al centre de tot, el PSC. Collboni surt reforçat perquè en aquest tauler és l’única peça que sap exactament què vol. L’alcalde buscava consolidar-se com a gestor pragmàtic, capaç d’arribar a acords amb qui calgui segons l’interès del moment. I ho ha aconseguit. L’ordenança aprovada amb Junts i ERC és una victòria política i, sobretot, narrativa: confirma que la centralitat no és una posició abstracta, sinó un espai que es conquista amb moviments calculats.
La conclusió és evident: Collboni marca el pas, i la resta de forces, per raons diferents, hi acaben ballant al voltant. Si aquesta fotografia és conjuntural o estructural ho dirà el temps, però avui Barcelona és, políticament, un ecosistema orbitant al voltant del PSC.
