En paral·lel als seus respectius protectors polítics, les patums mediàtiques d’ERC i Convergència es piquen des de fa mesos. La cosa, però, ha canviat arran de l’escàndol dels pactes amb el PSC-PSOE. Raholes i Voltes, tots a l’una, no han tingut més remei que anar pels llocs reconeixent que aquest cop s’han passat de la ratlla.
Això seria una bona notícia si no fos pel diagnòstic compartit que fan del panorama, que em sembla equivocat i trampós. El que vénen a dir és que la causa de l’actual embús és la manca d’unitat estratègica dels partits. Si es posessin d’acord sobre com avançar, opinen, es podria reprendre el Procés i hi hauria possibilitats d’acabar culminant-lo.
I això és mentida. O com a mínim enganyós. El seu diagnòstic podria ser vàlid si les baralles entre els dos partits tinguessin a veure amb el full de ruta per la independència. Per exemple, si els convergents es passessin el dia explicant que eixamplar la base uns quants punts percentuals no resoldria els reptes que no es van saber superar el 2017; i si els republicans es passessin el dia bramant que les batalles europees de Puigdemont no seran mai suficients per poder fer la independència.
Això, malauradament, no és el que està passant. Si es barallen, no és per fer valer els seus particulars projectes independentistes -inexistents o, com a màxim, confusos i surrealistes- sinó fer guanyar els seus particulars projectes neoautonomistes. Aquest és l’espai que s’estan disputant i per això tots dos competeixen per fer amistat amb el partit que mana a Espanya. Els convergents han ofrenat la Diputació de Barcelona i Esquerra està desitjosa de poder facilitar la investidura de Sánchez.
El nostre problema, per tant, no és que els partits discrepin sobre com fer la independència. El nostre problema és que ni entra en els seus plans ni estan en disposició de fer-la.
