Sí, vinga, va, acceptem que la Diada del 2021 no ha estat un desastre i que hem salvat la dignitat, que és de les poques coses que ens queden. No ho menystinc en absolut, que consti, però tampoc no ens equivoquem: més enllà de la clàssica i patètica discussió sobre les xifres d’assistència, sempre agafades amb pinces i precaucions infinites, hem entrat definitivament a l’etapa de les diades postcovid i post2017. No sabem de què va això, però segur que ja no va d’omplir carrers ni de comptar manifestants. O almenys fins que no sapiguem per què omplim carrers, pregunta que ara és francament complicada de respondre. Sí, per no rendir-nos del tot, però… i què més?
Ara el terreny de joc és la pista d’un aeroport que pot ser per a gallines o ànecs o per a àligues (depèn de quina sigui la lliga en la qual vulguem jugar) i la trampa de la taula de diàleg on s’està preparant una mena de pista d’aterratge per a la rendició dissimulada. Els aeroports serveixen tant per enlairar-se com per aterrar, les taules poden servir per menjar o per ser menjats.
Hi ha algú, seriosament, tan ingenu, que es pensi que Espanya té alguna cosa a dialogar o a negociar en una taula tan plena de ministres com buida d’agenda? Hi ha algú que es cregui que Europa (quina Europa?) espera que aquesta taula pongui un ou còsmic que solucioni aquest gra al cul que tenen a Madrid i Brussel·les? Estem sols, com n’estàvem abans, quan ens crèiem, oh, ànimes benaurades, que Europa faria que Madrid fós raonable, com si Europa (quina Europa?) tingués alguna mena d’interès en la independència de Catalunya i la desestabilització d’una Espanya tan gran com ruïnosa…
Quan t’asseus a una taula per negociar alguna cosa, dediques molts esforços a pensar en el que tu vols treure’n, però normalment no penses prou en què vol treure’n l’altra part ni en quines són les posicions de partida per al joc de cartes. Tot depèn del que tu tinguis per negociar, no del que tu vulguis. I de si inspires respecte o por a l’altra part.
Amb Espanya, l’única cosa que pots comentar, no dialogar, és la teva rendició. Pot ser amb formes amables i educades, com a l’etapa Sánchez, que no exclouen ganivetades executades amb un somriure, o amb la matusseria obsessiva del PPVOX, però l’ordre del dia té sempre un únic punt: digue’m com penses rendir-te i, si et portes bé i t’humilies prou, ja veurem si et concedim alguna propina. Si no vols un aeroport de primera, que ja has pagat amb escreix, potser t’oferirem un TGV a pedals, que ens sortirà més barat i quedarà d’allò més ecològic…
Hi ha il·lusos benintencionats, que mereixen tota la nostra compassió i comprensió, perquè no saben el que fan ni on es fiquen. I també hi ha cínics, que sí que ho saben, però no tenen res millor a fer que dialogar i resar per si en algun moment del diàleg se’ls apareix la verge o l’esperit sant o el bisbe emèrit de Solsona. En qualsevol cas, la taula del no-res és el parany del mai més.
La taula de diàleg del no-res portarà directament al no-res. I ningú no ens ho agrairà, ni Europa (quina?), perquè simplement haurem perdut la partida. Quan vas de perdedor, normalment acabes perdent. Això sí, amb una mica de sort, els guanyadors magnànims et concedeixen el dret a seguir pensant el que penses, amb la condició que ni et passi pel cap fer-ho realitat. Aquest és el marge de negociació de la taula de diàleg, a la qual només assistirà el president, i el rei si cal, quan es tracti de certificar la rendició. La resta: somiar truites autonòmiques, federals o europees… Són el mateix, amb diferents noms: una truita espanyola.
