El diari El País explicava, aquest diumenge, una història infinitament més interessant que els embolics, pallassades, preses de pèl, ganivetades i estratègies galàctiques dels republicans, juntaires, cupaires, assembleaires, waterloòfils i altres espècies del malaltís ecosistema dels independentismes barallats a mort. Entre tota la parafernàlia ploramiques, enverinada i nostàlgica del cinquè aniversari del primer d’octubre, entre totes les infantils revelacions dels secrets de la batalla contra l’Estat Espanyol (que si les urnes, que si l’estat major, que si el túnel de Girona on van deixar amb un pam de nas als guàrdies civils…), coses que només es poden explicar si un dia guanyes, però mai, mai, mai, en plena batalla, aquell diari que havia estat un referent quasi sagrat ha aportat a aquest amarg aniversari un raig de llum. «Quien tuvo, retuvo», que diuen en castellà, encara que una flor no fa estiu.
Ras i curt: El País ha explicat com entre el JEMAD Alejandre, la ministra Cospedal i el sempre esmunyedís Rajoy (sens dubte que amb la complicitat indemostrable de Felipe VI) van organitzar un cop d’estat dels de veritat. Aquest és el context real del discurs reial del 3 d’octubre, allò que algú li devia transmetre a aquell Puigdemont que no sabia què fer ni amb la història ni amb la revolta i que va optar per un exili en el qual s’ha perdut: si aneu més enllà, si feu un pas més, treurem els tancs al carrer.
El general Alejandre havia escrit una ordre ministerial, firmada per la patriòtica Cospedal, avalada per tots els poders de l’Estat, que els tenien per corbata: si fan un pas més, els enviem l’exèrcit, cosa que és una de les més boniques tradicions espanyoles. Els «piolins» i els paramilitars eren una primera línia de xoc, els jutges patriòtics eren la segona, més a llarg termini, però calia l’amenaça definitiva: treure l’exèrcit espanyol al carrer i ocupar Catalunya de manera dramàtica i visible.
Rajoy, que no té un pèl de tonto, no va acabar mai de veure clara aquesta escalada militar. Amb la de gent que el devia pressionar: sí, home, sí, Mariano, amb dos pebrots, que això només es pot aturar traient els tancs al carrer… Va ser intel·ligent i va preferir la contundent humiliació del 155, típicament funcionarial, però també extraordinàriament efectiva: va escenificar impecablement, sense excessos, la submissió, la rendició de la Catalunya sediciosa, de manera molt més presentable que uns tancs a Alcarràs o a la plaça de Catalunya. Millor no remenem massa el 155, oi? És un capítol que no agrada massa recordar…
Tanmateix, els tancs eren a punt. El general Alejandre, que ara dona lliçons a tort i a dret sobre com s’ha de definir la política de defensa espanyola i que vol semblar una mena de militar constitucional, europeu i otanista, tenia entre les seves mans un cop d’estat. Amb un paper firmat per la ministra de Defensa, que ell mateix havia redactat, i que va activar durant els tristíssims segons que va durar el primer intent d’independència de Catalunya, fins que va funcionar l’advertència: si feu un pas més, enviem els tancs i que la sang caigui sobre vosaltres, perquè ens és indiferent el que pugui dir Europa o el món sencer.
Es podia intuir com havien anat les coses, però va bé anar-les aclarint amb dades, papers, testimonis, evidències. L’Espanya que acusava de colpista l’independentisme, estava disposada a fer un encàrrec tan bèstia com el que va fer a Franco el 1934 a Astúries. A sang i foc, si era necessari. Aquest és el rerefons del discurs de Felipe VI d’aquell 3 d’octubre en el qual es va quedar ben retratat per a la història.
I aquest era el missatge per al futur: si algun dia ho torneu a fer, ara que ja és evident que heu perdut l’embat del 2017 i us heu arronsat, heu de saber que enviarem els tancs, els soldats, els avions i el que faci falta. Us passarem per la pedra. No hi haurà manies, com bé sabeu d’altres vegades. Aquesta és l’oferta de l’Estat, per a tots aquells que encara confien en alguna mena de solució acceptable i digerible: els tancs.
El general Alejandre, que no anava per lliure, ho va deixar claríssim. Segur que encara lamenta que en vuit segons va haver d’activar i desactivar la salvació d’Espanya. Segur que unes hores més haurien estat un plaer indescriptible… En el fons saben que, tard o d’hora, tornaran a tenir l’oportunitat. Som nosaltres, la resta, els exaltats i els indecisos, els calents, els tebis i els freds, que hem de saber també que la propera vegada vindran amb els tancs.

