El 8 de març és el dia de l’any en què es diuen més collonades per minut, sobretot al nostre país, on tothom s’apunta a qualsevol farsa passatgera per tal de dissimular que no vivim en un país ocupat. De fet, sense la demonització occidental de la masculinitat, hauríem estat molt més ben preparats per fer la independència. Quan s’enalteixen els homes febles, passa el que passa. Que Junts hagi fet un vídeo parlant de l’heteropatriarcat, com si fossin de la CUP, és digne del podi al ridícul, tot i que m’alegro que els convergents de tota la vida que van votar-los a les últimes eleccions tinguin el ranxo que es mereixen, per burros i incontinents -abstenir-se no era tan difícil!
En qualsevol cas, la medalla d’or d’enguany se l’emporta la campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Han penjat pertot una sèrie de cartells que inclouen dades que miren de demostrar que les dones pateixen més precarietat laboral que els homes. No cal dir que, la dada que no han posat, és la que indica que el 95% de les morts laborals a Catalunya -a tot el món, de fet-, són d’homes. Hi ha una condició laboral més precària que el risc d’acabar morint a la feina? Una altra de les dades que destaca la campanya és que les dones dediquen més del doble d’hores que els homes a cures no remunerades a casa, sense tenir en compte que potser els senyors d’aquestes dones estan, per exemple, treballant a la intempèrie, passant fred a l’hivern i planxant-se a l’estiu. De fet, és una veritat estadística que, amb una diferència abismal, els homes fan les feines que són físicament més dures.
El que és delirant d’aquesta campanya és la fal·làcia feminista que la veritable igualtat entre homes i dones la tindrem el dia en què tots els resultats estadístics siguin uniformes. És indiscutible que la igualtat dels dos sexes davant de la llei és de justícia, però és absurd pensar que perquè una societat sigui justa també cal que els homes i les dones hagin de fer-ho tot en les mateixes proporcions. Per exemple, un dels cartells de la campanya protesta que el 85% de les llars monoparentals són de dones. Impliquen, per tant, que el més just per a les dones seria que fossin només del 50%? Hauríem d’obligar les dones a cedir la custòdia dels seus fills per poder obtenir una estadística uniforme i així poder presumir de viure en una societat més igualitària? De la mateixa manera, el fet que la taxa d’ocupació sigui més alta en homes no vol dir que hi hagi una discriminació estructural envers les dones a l’hora d’accedir al mercat laboral. Què passa amb les senyores que tenen un marit amb un sou de nassos i que trien no treballar per poder estar amb els fills, anar al gym i esmorzar amb les amigues?
Més d’un cop he parlat de la paradoxa nòrdica, que evidencia que, tot i la radicalitat de les polítiques d’igualtat de gènere dels països nòrdics, les diferències en l’elecció de carreres entre homes i dones són més grans que en els països en què la dona està legalment discriminada, demostrant que la llibertat accentua preferències individuals més que no pas uniformitzar els resultats. En el fons, demostra que els homes i les dones són diferents, que és una evidència biològica que per força ha de veure’s reflectida en les societats humanes. Aspirar a un empat forçat és ignorar aquesta diferència i, per tant, és perseguir una pastanaga que no és ni desitjable ni, sobretot, possible.
Pel que fa a la famosa bretxa salarial -que naturalment també té cartell propi a la campanya de Collboni-, les conclusions científiques de Thomas Sowell encara són vàlides. No hi ha una conspiració patriarcal ni un complot d’empresaris malèvols que paguen menys a les dones per fer exactament el mateix. Sowell fa un argument clau: si les dones fossin realment una mà d’obra igual de qualificada i més barata, els empresaris, que busquen beneficis, les contractarien en massa. Però això no passa. Les dones sovint trien feines amb més flexibilitat mentre els homes dominen àmbits més ben pagats però també més exigents. A més, les pauses per maternitat o la prioritat a la família redueixen l’experiència laboral continuada. Amb tot, les estadístiques de la bretxa salarial estan fetes amb la brotxa grossa, en tant que no equiparen llocs de feina a la mateixa empresa. I fins i tot si ho fessin, el motiu de fons de la diferència salarial no tindria per què indicar una discriminació voluntària: les dones, que tendeixen a puntuar molt més alt en cordialitat -un dels cinc trets de la personalitat-, són en general més tímides a l’hora de negociar les seves condicions laborals que els homes. Això no és culpa del sistema, ni fa dels empresaris o dels caps de recursos humans uns agents secrets de l’heteropatriarcat.
En realitat, si un extraterrestre hagués de determinar que és més preferible a Occident, si ser dona o ser home, estadística en mà segur que diria que és millor ser dona: els homes van a les guerres, quasi tots els morts per homicidi són homes, els condemnen a més anys de presó pels mateixos crims, tenen les feines més dures, accedeixen menys als estudis universitaris, se suïciden molt més… Podria seguir. Per no parlar del fet que sovint hi ha quotes que afavoreixen les dones, i això sí que és discriminació estructural, en tant que ve imposada pel marc legal. Ah, i pel Dia de l’Home, que ningú no sap quan és, no només no es reivindica el rol dels mascles en la societat, sinó que coincideix amb el Dia Mundial del Vàter. No cal afegir gaire més.
