Tot just fa un any donàvem la benvinguda al nou món postglobalització, un nou escenari per al militarisme, el nacionalisme i l’etnicisme que trencaria els marcs universalistes i pacifistes elaborats des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Hem vist la primera neteja ètnica completa a la República d’Artsakh amb el beneplàcit internacional —fins al punt que Azerbaidjan serà la seu de la següent COP29— i a polítics israelians fent discursos d’apologia del genocidi mentre es desferma una guerra brutal contra Hamàs. Per la seva part, la Xina continua discretament amb els seus camps de reeducació dels uigurs amb l’esperança de domesticar-los fins que perdin qualsevol vel·leïtat secessionista i els turcs reprenen les ofensives contra els kurds. A més, la guerra a Ucraïna continua amb mals pronòstics per al bàndol occidental.
Des de la fundació de l’ONU ens enganyem oficialment: ens diem que la violència no resol cap conflicte polític i la pau és sempre el camí. El fet cert és que les guerres no resolen res quan els dos bàndols compten amb forces igualades o una de les parts en conflicte no pot exterminar els seus rivals malgrat la seva superioritat bèl·lica. En totes les altres situacions, com han viscut els armenis aquest any, una determinació contundent per la via militar pot liquidar en qüestió de dies contenciosos territorials oberts durant un segle. Es pot considerar que una neteja ètnica quasi incruenta és un mal menor preferible a una carnisseria, però, llavors, els incentius premien els partidaris de l’escalada bèl·lica i perjudiquen els qui cerquen sortides negociades als conflictes.
La pau no és el camí, és la conseqüència de l’esgotament, de la impossibilitat tècnica de vèncer o eliminar a l’adversari. Aleshores, la tolerància mútua o la cessió es poden plantejar, però, malauradament, és necessari l’experiència prèvia de la violència. Les parts enfrontades han d’entrar en una espiral destructiva i generar-se dolor fins que tots dos desitgen sortir-se’n. És un aprenentatge que exigeix crueltat i patiment, com totes les lliçons importants a la vida, i, a més, és intransferible. S’ha de viure en primera persona per entendre-ho, per fer un canvi d’objectius i cedir en aquells punts que es consideraven irrenunciables.
Els europeus, durant la guerra dels trenta anys, ens matàrem per motius religiosos en una autèntica guerra d’extermini inacabable. La lliçó apresa fou la necessitat de la tolerància religiosa i la separació de la política i Déu a les relacions internacionals. Començà un procés de secularització de la societat que desembocà a la Il·lustració. Després vingueren les guerres napoleòniques per difondre les revolucions liberals i conquerir l’hegemonia continental. L’equilibri imposat pels britànics s’esmicolà amb la reunificació d’Alemanya i la confrontació entre els imperis europeus ens conduí a la Primera Guerra Mundial. Finalment, la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust arribaren a unes fites destructives que ens feien pensar que havíem aturat el món: els cicles de violència foren superats per unes noves institucions internacionals inspirades al somni de pau perpetua kantià.
L’arquitectura de les Nacions Unides per garantir aquesta estabilitat tenia dos pilars fonamentals: la intervenció militar legítima a un país per aturar una neteja ètnica o un genocidi i la no acceptació de la modificació de les fronteres per annexió militar. És a dir, la conquesta territorial com un mecanisme per construir estats es desterrava i aquests sorgirien de guerres civils, secessions, processos de descolonització o conflictes fronterers previs a 1945, però la incorporació de territoris d’altres estats per engrandir el propi finalment quedava proscrita de l’escenari internacional.
Els genocidis, amb major o menor fortuna, motivaren intervencions militars o sancions econòmiques per raons humanitàries. Es pot discutir les asimetries i biaixos en l’aplicació d’aquests criteris, però fins a la invasió de la República d’Artsakh alguna mena de condemna internacional hi havia. És el primer cop des de 1945 que una neteja ètnica ha rebut l’aprovació tàcita de la comunitat internacional. Com és evident, tots els agents internacionals han pres bona nota i açò explica la confiança que té Netanyahu en poder resoldre el problema palestí de Gaza forçant una emigració voluntària per causes humanitàries a Egipte amb el beneplàcit dels Estats Units i de la Unió Europea. Si Azerbaidjan ho ha fet, per què nosaltres no podem quan tenim dret a defensar-nos dels terroristes?
L’altra pota del sistema, la no modificació de les fronteres per conquesta militar, perilla amb les futures converses de pau per la guerra d’Ucraïna. Abans de febrer de 2022, era possible legitimar la pantomima del referèndum de Crimea perquè la majoria de la població, d’acord amb els resultats electorals previs a 2014, votava partits prorussos i, malgrat la falta de garanties, acceptar l’annexió era un mal menor que permetia mantenir les formes. Tanmateix, ara és del tot impossible que els russos acceptin qualsevol mena de referèndum encara que sigui fraudulent, perquè significaria deslegitimar els decrets aprovats incorporant-se les noves províncies.
De fet, convalidar novament la conquesta militar com a via de reconfiguració territorial culminaria l’objectiu de Putin d’enfonsar l’ordre internacional que sostenia la globalització econòmica. Significaria obrir encara més les portes a unes relacions internacionals totalment militaritzades i dirigides per les grans potències com funcionaven al segle XIX. Un escenari que reduiria el comerç mundial, afebliria els mercats internacionals de capitals i les grans multinacionals per tornar el protagonisme als Estats i els exèrcits. Un món on els russos se sentirien més còmodes.
Tot dependrà de la Xina, que vol una globalització mercantilista on les corporacions privades siguin substituïdes per empreses semipúbliques. Un lliure comerç tutelat pels estats perquè que no posi en perill la seva viabilitat pressupostària o la seva moneda. Un capitalisme ordenat o dirigit pel poder polític, molt més ineficient, però menys rupturista. En els seus plans, Rússia pot servir d’ariet per perjudicar els interessos occidentals, però tampoc tenen gens d’interès a viure un món permanentment en flames. A més, resoldre via militar el conflicte amb Taiwan tampoc suposaria vulnerar la Carta de Nacions Unides perquè la comunitat internacional reconeix Taiwan com a part integral de la Xina continental. Per tant, són els principals interessats a preservar l’ordre internacional sostingut per Nacions Unides.
Tot açò significa que necessitarem la Xina per forçar a Rússia a fer concessions per finalitzar la guerra. Si volem conservar els fonaments del món construït després de 1945, Rússia haurà de retornar tot el territori ocupat excepte Crimea a canvi de la neutralitat d’Ucraïna i el reconeixement internacional de les noves fronteres, qualsevol altre escenari implicaria un desastre sense pal·liatius de l’estratègia occidental, però és del tot impossible que Rússia ho accepti després del cost en vides de la seva ofensiva militar. Sols unes sancions econòmiques imposades amb col·laboració xinesa, realment efectives, podrien forçar Moscou a cedir. Aquest any que s’enceta serà l’inici de la fi de la guerra d’Ucraïna i els pronòstics que férem a març de 2022 s’estan complint: l’escenari de futur és un món on occident i la Xina es posin d’acord per aïllar els oportunistes militaristes com Putin en el marc de Nacions Unides o una successió de guerres contínues amb l’objectiu de perjudicar geoestratègicament els adversaris.
