Les xarxes socials han afectat com no m’hauria imaginat mai les relacions internacionals. En l’actualitat, la diplomàcia es fa a cop de TW i l’objectiu dels dirigents occidentals ja no és obtenir compromisos possibles mitjançant la negociació: és impactar el públic amb vídeos emotius que obtinguin molts likes. La guerra d’Ucraïna podrà ser recordada com la guerra dels coachs i assessors personals, on s’han sentit milers de bajanades sobre el lideratge, el carisma i l’story telling (això del relat). En aquest clima d’alta intensitat emocional, de provocar la reacció fàcil de fer un clic per resoldre un problema, els acadèmics de l’escola coneguda com a realisme a les relacions internacionals hem estat assenyalats com col·laboradors del mal per la falta d’entusiasme i fredor mostrada en les actuals circumstàncies.
El cas més conegut és el del professor John Mearsheimer de la Universitat de Chicago, qui, per culpa de la seva famosa conferència de 2015 aconsellant la neutralitat d’Ucraïna per evitar una guerra, és ara objecte de denúncies dels seus estudiants perquè podria, suposadament, haver cobrat dels serveis d’intel·ligència russos. Un grotesc cas d’intimidació intel·lectual que no ha despertat una gran solidaritat entre la resta d’acadèmics que, més bé, han optat per posar distància amb ell no fora que les mateixes acusacions els esquitxaren. El realisme sembla un moviment contracultural en aquest moment, perquè vivim a un món de realitat virtual on els coachs poden vendre pensament màgic i il·lusori amb molt d’èxit.
Tanmateix, el món on vivíem fins a l’inici d’aquesta guerra fou creat pels realistes. De fet, fou dissenyat pel realista més conegut de tots: Henry Kissinger. Al seu llibre més conegut, Diplomacy, Kissinger resumia les relacions internacionals amb una frase atribuïda a Bismarck que podríem reformular com a una festa de cinc s’ha de formar part del trio. Amb aquest lema al cap, Kissinger entengué a principis de la dècada de 1970 que al futur hi hauria sols tres grans poders internacionals: la Unió Soviètica, els Estats Units d’Amèrica i la República Popular de la Xina i si volien tindre l’hegemonia, era necessari aliar-se amb un dels dos a llarg plaç. Contràriament als qui entenien la guerra freda com una lluita ideològica, Kissinger veia una política exterior guiada per interessos nacionals i plena d’hipocresia moral.
Per aquesta raó, considerà fonamental que el trencament entre els partits comunistes de Rússia i la Xina produït el 1956 per les seves diferències respecte de la Índia fora definitiu i es llançà el 1971 a una campanya de seducció de Mao Zedong. Com explica Robert Dallek a Partners in Power, Kissinger sempre menyspreà el potencial econòmic i tecnològic de la Xina i creia que la seva importància a l’escenari internacional es limitaria al seu emplaçament geogràfic i pes demogràfic. De 1971 a 1973 la Xina aconseguiria tot el que volia: seient al Consell de Seguretat de Nacions Unides i reconeixement d’una única Xina per part dels Estats Units. La traïció a Taiwan es resoldria amb una ambigua promesa d’una reunificació per mitjans pacífics com única garantia per a l’illa.
D’aquesta manera, la Xina entrà a ser un gran jugador de l’escenari internacional sense haver de fer concessions o renúncies. La superioritat i condescendència occidental li permeteren interpretar el paper d’aliat dòcil dels Estats Units que, amb l’aïllament de la Unió Soviètica, esdevingueren la gran potència hegemònica molt abans de la caiguda del mur. Justament, el 15 d’agost de 1971, amb la fi del sistema de Bretton Woods, s’alliberà el moviment de capitals entre països i el 1975 amb la firma del tractat de Helsinki es donà seguretat a les fronteres territorials sorgides de la Segona Guerra Mundial. Començava llavors, i no amb la victòria de Reagan o Tatcher com sostenen els progres desorientats, la globalització: un ordre internacional fonamentat a la pau, la integritat territorial i el lliure moviment de capitals.
D’aquesta combinació, qui més sabria beneficiar-se seria el partit comunista xinès. La seva aliança estratègica amb els Estats Units garantí unes inversions internacionals que, combinades amb polítiques públiques de gestió industrial, han fet de la Xina un miracle econòmic sense precedents. Un país sense cap premi Nobel d’Economia ha esdevingut la primera economia mundial, reduït espectacularment la pobresa i s’ha desenvolupat tecnològicament fins a igualar la resta de competidors. Bàsicament, quasi tots els efectes positius atribuïts pels neoliberals a la globalització són mèrit d’un partit comunista. Els babaus d’aquesta història som els occidentals gràcies a la nostra insuportable presumpció de superioritat.
Tot i això, aquest equilibri començà a esmicolar-se amb la victòria de Donald Trump. Per primer cop, la pròspera relació comercial sino-americana es posà en dubte i la Xina passà de soci a competidor. Una agenda que Biden ha mantingut i ha suposat la fi de la globalització en trencar-se la parella que l’havia permès. Ara els tres grans jugadors es trobaven completament lliure per teixir noves aliances i Putin, òbviament, entengué la nova correlació de forces. Rússia, un país ric en recursos naturals, pobre en tecnologia, però amb armes nuclears, no es podia beneficiar d’un ordre internacional fonamentat en el comerç. En canvi, a un món mogut per la desconfiança i el militarisme, les seves cartes millorarien. A més, com major sigui la tensió entre els dos primers jugadors: els EUA i la Xina, més podria demanar perquè, en ser el tercer jugador en discòrdia, els altres dos sempre podrien fer-li contraofertes per canviar de bàndol. En posar novament la guerra convencional al centre de la diplomàcia, Rússia ha generat un escenari que sols té tres possibles solucions.
La primera és l’aliança sino-russa. Sembla el resultat més desitjat pels bel.licistes occidentals que somien amb un món dividit entre bons i dolents, on les democràcies liberals s’enfrontaran a les dictadures. Per altra part, també sembla una situació anhelada per part de l’esquerra, ja que podria obrir pas a una coalició dels països colonitzats contra els antics imperis, una revenja del sur global contra el neoliberalisme. Probablement, la moderació mostrada per Biden en aquest conflicte s’explica per la por de la seva administració d’enfortir aquesta aliança i és evident que tota passa s’ha fet amb el cap posat en no intimidar els xinesos, mentre que els líders de la Unió Europea han exhibit un despreocupat militarisme perquè la resta del món els és indiferent i, a més, ells ja són indiferents per a la resta del món.
De fet, així s’acceleraria el declivi d’Europa que es veuria totalment subordinada als EUA. Les conseqüències, per la seva part, no serien agradables, ja que els nostres sistemes polítics esdevindrien encara més explícitament racistes i autoritaris. Tota dissidència es consideraria col·laboració amb l’enemic i un nou liberalisme d’ordre amb un marcat supremacisme cultural marcaria la regeneració d’occident. Seria una recepta de masculinitat atlàntica que reduiria el nostre pluralisme. És més, per a l’independentisme català seria catastròfic, malgrat que a molts dels seus partidaris els pot entusiasmar la idea. No entenen encara que serien marcats com un enemic interior a reprimir políticament per la Unió Europea.
Tanmateix, aquest escenari és molt improbable perquè els menys interessats són els xinesos. Els màxims defensors de la globalització són ells i la seva política exterior es fonamenta en els coneguts cinc punts de coexistència pacífica: a) respecte mutu per la sobirania i integritat territorial, b) rebuig mutu a les agressions, c) rebuig mutu a les interferències externes en els assumptes interns, d) igualtat i benefici mutu, e) coexistència pacífica. Un full de ruta per sostenir el comerç sense interferències de caràcter ideològic o moral que ha permès a la Xina una política exterior coherent, constructiva i pacífica que, com ha demostrat l’actual crisi, ha acabat aïllant per complet a “Occident”, ja que són els principals socis comercials de quasi tots els països del món.
Els russos, al contrari, saben jugar bé a la guerra freda: propaganda ideològica, interferència en assumptes interns, espionatge i desestabilització política. En aquest sentit, són autèntics mestres i encara resulta extraordinari com el règim de Putin ha pogut utilitzar tots els mecanismes de solidaritat creats pels comunistes o sostenir una agència informativa de tant d’impacte com Russia Today. Per als xinesos, es tracta de perillosos focs d’artifici que poden comprometre els negocis. La prioritat és el comerç i això marca també una gran diferència amb Putin: el partit comunista xinès ha creat una pròspera classe mitjana i redistribuït la riquesa perquè no tenen por de revoltes internes o de l’oposició política. El model de Moscou és just el contrari: reproduir la Rússia dels tsars perquè una classe mitjana pròspera alimentaria l’oposició interna i dividiria el país i les seves regions.
En realitat, sembla que la Xina utilitza en aquesta crisi a Rússia per debilitar els EUA i forçar-los a tornar a unes relacions d’amistat. Estratègicament, no els convé nugar-se a un país tan agressiu i imprevisible com Rússia i mantindran el marge de maniobra suficient per a abandonar-los a la seva sort si els convé. Probablement, l’escenari que busquen és un món bipolar i repartir-se amb els EUA la governança mundial. Això significa aconseguir que els EUA reconeguin la pèrdua de la seva hegemonia, com els alemanys intentaren amb el Regne Unit just abans de la Primera Guerra Mundial. Sense cap mena de dubte seria el resultat que millor podria garantir la pau mundial i la seva prosperitat material, però per això, precisament, és el més difícil de realitzar: suposa renunciar al perillós joc de mantenir una superioritat clau enfront del competidor o rival. Això exigeix de massa confiança.
A més, els occidentals encara no estem preparats per acceptar que pobles considerats no fa res inferiors o subdesenvolupats ens hagin superat de forma tan espectacular. Sospito que serà necessari que la meva generació desaparegui de la terra per fer aquest pas, perquè encara hi ha massa orgull per tragar entre molts que creixeren creient-se el centre de l’univers. Per altra part, tots els organismes internacionals i les nostres ONGs no estan preparades per aquesta coexistència pacífica i respecte de l’altre. Foren dissenyades pensant que el creixement econòmic modernitzaria el món i hi hauria una tendència universal cap a la democràcia liberal. Aquest és el paradigma dels nostres experts i no saben viure sense ell. Ho sé molt bé, perquè sempre que els historiadors hem intentat explicar que això no passaria, ens han ignorat.
L’universalisme dels drets humans no tindria cabuda, els europeus hauríem d’abandonar el nostre autocomplaent paper humanitari de civilitzadors, deixar de salvar pobres i afligits. Ja no portaríem les llums de la il·lustració on impera la barbàrie de l’Islam i hauríem d’entendre que no podem exigir els nostres governs que rescatin les dones afganes perquè la seva situació sols concerneix els afganesos. En certa manera, s’acabaria el joc hipòcrita de preocupar-se segons la geometria dels interessos i s’aplicaria en tots els casos el mateix criteri: interessos econòmics sense interferir en els assumptes interns. Malauradament, el problema és que no podem concebre un món on l’estació de destí no sigui una democràcia liberal i no sabem quin futur ens esperaria. En el millor dels casos, seria un universalisme fragmentat, valors compartits de forma asimètrica per diferents països com tenim ara, però sense l’esperança de cap homogeneïtzació futura.
Finalment, l´últim escenari seria perdonar Rússia per allunyar-la de la Xina. El considero el més probable perquè, simplement, és el guió que coneixem i a l´únic que sabem jugar. Un cop acabi la guerra, hi haurà una forta pressió d’Alemanya per alçar les sancions i tornar a fer negocis com abans. Si a més, sumem una retirada o substitució de Putin, els acords i la rehabilitació de Rússia seran immediats per premiar o incentivar la seva democratització. Per altra part, culturalment les elits russes han tingut terror a ser un país “oriental” i, per això mateix, perdre Ucraïna per ells significa fondre’s amb un orient que odien. Ara pot semblar obscè, però estem pressionant ja els ucraïnesos a rendir-se i, aviat, el discurs oficial serà que l’origen de la guerra fou el seu maximalisme durant les negociacions. En veritat, ara se censura els realistes per sostenir tesis semblants, però quan la indignació doni pas a la fredor, ho escoltarem als nostres polítics mentre el gas rus escalfa les llars d’Europa.
