En poques hores, direm adeu a l’últim any que conegué la pau a Europa i a un món fonamentat en la cooperació econòmica i no en la confrontació entre blocs. El període iniciat el 15 d’agost de 1971 amb la fi de Bretton Woods i caracteritzar per la llibertat de moviments dels capitals s’ha acabat. Una cinquanta d’anys d’accelerat creixement econòmic, innovació tecnològica i desigualtats socials entre classes. Un temps dominat pels globalistes, els defensors d’un ordre polític i moral universal on l’individu i el plaer eren el centre de tot. Qualsevol desig o ambició era justificada i teníem dret d’abandonar a tots, família, amics, compatriotes, per fer realitat els nostres somnis. Tota solidaritat o sacrifici pels altres era un acte absurd i irracional, perquè sols tenia sentit allò que nosaltres pensàvem que ens convenia.
En aquest món moral on vivíem, els idealistes eren en el millor dels casos ximples ingenus i en el pitjor fanàtics terroristes. La violència i l’ús de la força no tenien cabuda per molt justa que fora la causa, perquè tota vel·leïtat revolucionària era terrorisme i sols podia conduir a més morts i sofriment. Les injustícies es resoldrien amb el comerç, fent negocis, treballant i prosperant materialment, perquè en l’intercanvi de productes i idees eren els gèrmens de l’ordre liberal, la forma natural d’organitzar la societat segons la nostra biologia, s’estendrien per tot el globus i, malgrat les diferències històriques i culturals, totes les societats es modernitzarien per ser finalment blanques, anglosaxones i protestants. Era el procés d’universalització, és a dir uniformització, que atrapà la generació X i la Millennial sense que cap dels seus membres forem capaços d’imaginar una alternativa viable com feren els socialistes i anarquistes decimonònics.
Els experts de l’oblit, economistes i politòlegs, s’encarregaren de certificar científicament aquesta faula i de fer-nos creure que guerres, matances i revolucions eren desviacions del correcte i pacífic camí de progrés que esperava a la humanitat. A l’esfera pública, s’esforçaren per marginar el treball dels historiadors crítics amb aquesta narrativa que explicàvem com l’ordre internacional edificat pels Estats Units ens portava a un escenari semblant al de la Primera Guerra Mundial on la Xina prendria el rol d’Alemanya, el país emergent que exigeix també la consideració de potència hegemònica pels altres jugadors.
La tensió entre blocs s’acumulava, però la mort de la globalització ens ha sobtat als seus crítics, perquè de cop i volta els seus principals valedors, els liberals globalistes, s’han llançat a defensar en públic croades ideològiques contra les dictadures comunistes per alliberar el món. Els experts que ens pregonaven la pau social i ens contaven des de centres d’estudis, universitats, think tanks i institucions internacionals com les víctimes de desenes de conflictes secundaris i oblidats havien de morir resignadament mentre esperaven temps millors, tota aquesta catèrvola d’intel·lectuals, anhela ara una lluita decisiva contra el mal sense témer cap holocaust nuclear. Tota la contenció i experiència acumulada durant la guerra freda sembla perduda per sempre.
Aquest gir a l’opinió pública bategava en les frustracions de les dues generacions colpejades per la crisi de 2008: la generació X i els Millennials. Massa anys de pau, comoditat, consens, indecisió, individualisme, egoisme, insolidaritat… els éssers humans som socials, necessitem compartir experiències per viure, per definir-nos, per forjar una identitat i la identitat sempre són límits, tradicions, imposicions que marquen la nostra consciència col·lectiva. Un món obert a infinites possibilitats, sense dolents i bons, ambigu no sols moralment, sinó en tots els sentits, genera una ansietat que combinada amb el malestar material i l’estat d’amenaça bèl·lica, és la llavor de la reacció ultraconservadora que les futures generacions protagonitzaran.
Aquest Cap d’Any encetem un nou món, un món on l’èpica ressonarà sense sàtira o menyspreu dels intel·lectuals, on s’exigiran sacrificis als joves, on hi haurà ideals i principis per sobre de la vida humana, on morir i matar per la pàtria tornarà a tindre sentit i no serà objecte de burla, on qui són els dolents i els bons estarà clarament perfilat i on els bons serem de nou blancs, occidentals i assimilats, on el col·lectiu tindrà dret a discriminar l’individu i les minories i on sense embuts podrem dir: nosaltres primer i la resta ja veurem, perquè al món no hi caben tots i occident, que som la llar de la democràcia i la ciència, tenim un dret indiscutible per dirigir el planeta, perquè som superiors a tots els nivells.
La gran incògnita serà el rumb que pren la Unió Europa. Es tracta d’un projecte polític sorgit de dos necessitats: desarmar Alemanya per garantir la pau al continent i buscar un horitzó de futur a l’irreversible declivi imperial que vivien les potències europees. La idea era la provincialització d’Europa, fer-la marginal i secundària a l’escena internacional, alhora que pròspera econòmicament i estable políticament. Un refugi de democràcia i benestar allunyat dels conflictes i sense projecció militar fora de les seves fronteres gràcies a la neutralitat. D’alguna manera, el pla era fer del continent una gran Suïssa i, per això mateix, a França i la seva grandeur se l’indigestava massa aquest pacifisme i aspirava a un gran exèrcit europeu o, dit en altres paraules, que la resta d’europeus li pagàrem als francesos un gran exèrcit.
Ara, la Unió Europea, que sols podia ser pensada des del pacifisme, la negació de la nació, la marginació de la democràcia i com a temple de la insolidaritat dels mercats, haurà de refundar-se per justificar davant la població els sacrificis del futur, alhora que manté l’entramat jurídic que blinda les empreses i impedeix qualsevol mecanisme de solidaritat entre nacions. És una quadratura del cercle del tot impossible si no són capaços de crear una identitat nacional europea transcontinental que faci oblidar les diferències entre països, una mena de solidaritat que sols pot sorgir d’una terrible guerra que suposi un perill existencial per a tots. Encara és massa prompte per saber què passarà, però sospito que tard o d’hora algú tindrà la idea de crear un nou programa Erasmus militar per als joves.
4 
1 
