Fa ja molts segles, quan els conquistadores, després els licenciados, autoridades, mercedes i d’altres senyors es van anar repartint les terres, els càrrecs, els indios i els naturales a terres americanes, solien reunir-se deixant acta d’algunes de les coses que parlaven, decidien i ordenaven, i solien també adreçar-se al rei a mode de trasllat de les decisions que prenien. Sovint, en aquestes actes i comunicacions, parlaven “del bien común”, de fer tot allò que els ocupava també pel bé “de su majestad”, i pel bé de “la República” (que no era, com avui l’entenem, un sistema de govern i de representació, sinó la delimitació de territori i de les seves gents sota una “policia”, sota un mandat: d’aquí, doncs, la república de indios i la república de españoles).
Tots aquells senyors que s’ho repartien tot i que escrivien o feien escriure el perquè de com ho feien, quan ho escrivien, tenien òbviament un sentit “del bé comú” molt particular: era el seu, el bé que miraven de preservar, el d’unes quantes desenes de senyors, però amb un entrellat prou gran de control (institucional, però sobretot discursiu i capaç d’estar present en els imaginaris) que ho garantís. Tan capaç discursivament i en termes d’imaginari, que una part fonamental de les elits indígenes primer, però amb el temps dels sectors que de mica en mica podien moure’s d’estament, van fer-se seu el sentit de l’honor i de la supremacia demostrant també documentalment i fent-ne registre, els seus vincles amb els conquistadores, licenciados, mercedes i autoridades, i, sobretot, la seva obediència, a fi de reclamar privilegis o mantenir-los envers la resta de la població.
Ho recordo, tot això, perquè aquest anar el món sencer cap a “la dreta”, amb discursos sobre la pàtria, l’ordre, el creixement econòmic i les lluites contra monstres varis com el comunisme, el socialisme i el vermellisme, em semblen aquells temps: sí, temps en què uns quants aconsegueixen anar repartint-se el món, creant discurs sobre el bé comú, i uns molts s’ho creuen, alhora que imaginen que ells seran allà, entre els pocs, algun dia no molt llunyà.
Ho recordo, tot això, perquè sí, que també ha caigut Colòmbia, i que quin mapa del món ens està quedant!
Per molt que avui sembli que la paraula ha decaigut, que ja no té valor, que allò que mou el món és la imatge i la sensació, la paraula segueix sent l’eina fonamental de relació entre les persones: recordem allò de la llengua materna, que no es va fer amb IA, que no era del patriarcat, ni capitalista, ni feixista, sinó l’eina per a procurar a la criatura com anomenar la gana, la felicitat o la necessitat. Com en temps dels conquistadores, és la paraula, avui, la que es fa servir (amb molta IA, amb molt de soroll i amb molta imatge, això sí) per a estendre la idea que hem d’anar a més, a millor, i que per això cal que uns quants ens ho governin tot, que ja ens arribarà el nostre torn. I en el mentrestant se’ns va omplint el món de buits, de coses que ja no funcionen, de béns que ja no tenim, de formes de benestar que ja ni recordem, i de matèries que ja no ens arriba el sou per comprar.
Els vots, els partits i els governs fan virar el món cap a la dreta, el sacsegen estirant-se de les mans els territoris, les gents i els seus benestars… però la terra, ja ho veiem, la terra, de tant en tant, tremola: i és llavors, que hagués calgut tenir-ho tot un xic cobert, més o menys previst, amb més sentit de bé comú.
