El passat 10 de maig, el recentment electe president de França, Emmanuel Macron, anunciava una conversa amb el seu homòleg xinès, Xi Jinping, per trobar una sortida diplomàtica a la guerra d’Ucraïna. Aquesta estratègia, la menys arriscada de totes les possibles com he exposat en aquest mitjà, motivà que Macron es transformés en el blanc dels pseudo-acadèmics vinculats a think tanks atlantistes que, novament, intentaren presentar-lo com un derrotista col·laborador de Putin. Avui dia, és evident que els Estats Units no contemplen altra opció que la derrota militar de Rússia, malgrat que no siguin capaços d’explicar per què una potència nuclear pensa acceptar una desfeta sense fer ús del seu arsenal atòmic.
En termes generals, la resposta sol ser que Putin mai no s’atrevirà a fer-ho per por de les represàlies, ja que l’escalada nuclear significaria la desaparició de Rússia del mapa. El problema d’aquesta lògica és que si Putin no ho farà per por de la fi del món, per què es suposa que nosaltres sí que ho farem sense tindre por de la fi del món? És a dir, suposem que Putin no ho farà, perquè Putin suposa que nosaltres sí que ho farem, quan aquest procés mental es pot revertir totalment: Putin ho farà perquè suposa que nosaltres no ho farem. Malauradament, els experts brillants que ens governen no sols tenen dificultats per entendre els mecanismes més bàsics de la lògica, sinó que, a més, mostren un notable menyspreu en prendre’s seriosament la doctrina de guerra russa. Aquesta afirma que, en cas de produir-se una possible pèrdua d’un interès vital com seria Crimea i el port de Sebastòpol, es recorrerà a utilitzar armes nuclears tàctiques, petites bombes atòmiques, en el camp de batalla. Una petita escalada que portarà el conflicte a la desescalada o, en cas contrari, a l’ús d’armes nuclears estratègiques i la destrucció mútua assegurada.
Per tant, l’atzucac està servit i tots sabem on ens dirigim. Evidentment, els nord-americans accepten aquests riscos per la simple raó que les seves possibles conseqüències negatives recauran principal i directament sobre els ucraïnesos i la resta d’europeus, mentre que aplicarien el control de danys abans que afectés la seva població. En realitat, la destrucció mútua assegurada és més aviat la garantida destrucció d’Europa i, per això, saben que tenen marge de maniobra fins i tot si es produeix un xoc de trens. A més, els beneficis d’una estratègia tan agosarada també són molt alts per a ells. El seu objectiu és la derrota militar de Rússia i diplomàtica de la Xina i, desgraciadament, són molt conscients que qualsevol escenari de sortida negociada de la guerra és un triomf polític per a la Xina, que ha sabut mantenir un espai de neutralitat calculada amb el propòsit de ser l’agent clau per garantir els futurs acords de pau.
La majoria d’experts expliquen les decisions dels EUA amb la vista posada a Taiwan. Aquesta línia dura s’entendria per no fer cap mena de cessió que alimentés l’esperança de Beijing d’un feble compromís dels nord-americans amb Taipei i, per tant, incités una possible ocupació de l’illa. Tanmateix, el meu parer és que l’estratègia és just la contrària: els EUA pretenen precipitar una erràtica invasió de Taiwan que militarment sia un fracàs i permeti l’aïllament internacional de la Xina per aturar el seu desenvolupament econòmic i tecnològic. En primer lloc, si l’objectiu principal fora evitar l’escenari de l’ocupació, els EUA haurien d’oferir incentius positius per col·laborar i desistir de l’escalada militar. Es tractaria de la clàssica estratègia del pal i la pastanaga, però l’únic que s’ha fet és brandir un pal. Beijing no té cap promesa de retirada de les sancions econòmiques sobre les seves empreses ni s’ha aprofitat la guerra per posar unes bases diplomàtiques que generen la confiança mútua per tornar a un escenari d’acords. Ans al contrari, sembla que els EUA volen perllongar el conflicte a Ucraïna per tindre un pretext amb el qual intentar aïllar diplomàticament la Xina.
En certa manera, es tracta d’un escenari conegut i molt estudiat, ja que és molt similar al d’Alemanya abans de la Primera Guerra Mundial. Una economia emergent que desestabilitza l’ordre mundial intenta teixir noves aliances que garanteixen la pau mundial i satisfacin les seves ambicions, però fracassa en veure com tots els seus potencials rivals es conlliguen contra ella. La falta de garanties, el bloqueig comercial mitjançant el proteccionisme per debilitar la seva superioritat industrial i l’augment de la despesa militar dels seus enemics directes estimulen una carrera armamentística on, malgrat que els alemanys eren els màxims beneficiats amb la pau pel seu superior creixement econòmic, han d’aprofitar la finestra d’oportunitat que una crisi puntual els proporciona per intentar reconfigurar l’ordre internacional. D’una forma similar, les garanties dels EUA i la carrera armamentística al pacífic poden precipitar la Xina a una acció directa i fulminant per impedir un escenari futur més desfavorable. Per aquesta raó, no hi ha cap pastanaga per desincentivar una ruptura armada. Es pretén l’aïllament de Beijing, fer-los sentir rodejats perquè cometin una errada de càlcul.
Aquesta hipòtesi, a més, ens ajuda a comprendre perquè l’ús d’armes nuclears tàctiques per part de Moscou podria provocar una resposta més calculada per part dels EUA i enfocada a la Xina. Si aquest fora el cas, una de les respostes seria obligar Beijing a aplicar sancions a Moscou o ser sancionats ells també. Fins i tot, encara és més probable que es passés directament a sancionar-los per ser còmplices dels crims de Rússia i es pressionés la resta de països per aïllar-los econòmicament. Poca gent se n’ha adonat, però els EUA han passat de ser els paladins del lliure comerç i la globalització a ser els més acèrrims defensors del proteccionisme i la supeditació dels fluxos de capitals i mercaderies als interessos de la seguretat nacional. Les forces del mercat que semblaven un esdeveniment de la natura incontrolable, senzillament, s’han esvaït quan la primera potència mundial ho ha considerat necessari.
De fet, els EUA es dirigeixen cap a una paradoxa o dilema que marcarà el seu declivi irremeiable: el seu actual nivell de benestar depèn totalment de la globalització econòmica, però com els xinesos han sabut lligar els seus interessos magistralment a l’hegemonia nord-americana, l’única manera d’aturar el creixement de la Xina és provocant l’enfonsament de la globalització que sosté, principalment, els EUA. Per aquesta raó, la Xina no caurà en les provocacions de Washington i no afavorirà l’escalada bel·licista que promouen. Pacientment, continuarà reconfigurant la globalització per arribar a assolir el seu principal objectiu: la mort del minotaure global.
Com explicàrem fa unes setmanes, l’actual globalització és conseqüència directa de dos fets produïts el 1971: l’acostament dels EUA a la Xina i la decisió de suspendre la convertibilitat del dòlar. La lliure fluctuació de divises, de moviment de capitals i mercaderies propicià una desindustrialització d’occident en favor de la Xina que, paradoxalment, enriquí a les elits nord-americanes mentre empobria a la seva classe treballadora. Els beneficis econòmics obtinguts a qualsevol país en via d’industrialització o la mateixa Europa es revertien al principal mercat de capitals, Wall Street, per ser invertits en bons del Tresor o capitalitzar els fons d’inversió. D’aquesta manera, l’extraordinari i insostenible dèficit comercial dels EUA, un país que exporta molt menys del que importa, es compensa amb l’arribada de capitals d’arreu del món que sufraguen el seu pressupost en defensa, la seva irrefrenable política monetària expansiva o el nivell de consum desmesurat d’una societat que, d’acord amb tots els criteris macroeconòmics, sembla viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats reals sense tindre tan sols un sistema de salut públic.
Aquest fenomen, descrit per Yannis Varoufakis com el Minotaure Global, se sosté per diversos factors: un mercat ultra competitiu que estimula la innovació i atrau per això la inversió forana, institucions internacionals dissenyades per canalitzar en aquest sentit els fluxos de capitals, un marc jurídic favorable a la llibertat de capitals i la seva protecció davant les interferències polítiques i una hegemonia militar que és la millor garantia de pagament per qualsevol obligació emesa en dòlars. En definitiva, la globalització i la supremacia del dòlar són dos fenòmens inseparables que es retroalimenten: qualsevol modificació en el primer alterarà el segon i això generarà una cercle viciós que no es podrà detenir, perquè el sistema se sosté en el creixement econòmic internacional. Si aquest no es dona, s’ha de reiniciar o reconfigurar com es feu el 1971.
L’estratègia seguida per la Xina en aquest escenari fou just el contrari: control de capitals per impedir que el iuan fora mai una moneda de pagaments internacionals o funcionés com una reserva de valor. Fins fa no res, els apòstols de la globalització encara pretenien sostenir la quimera que la Xina era un país capitalista i els seus èxits demostraven la superioritat del lliure mercat, quan, justament, sempre fou el contrari. Una política constant de devaluació del iuan per mantenir l’avantatge competitiu en les exportacions, una política d’estalvi forçada dirigida a la compra massiva de deute públic nord-americà que els garantia protecció internacional, planificació econòmica per industrialitzar el país mitjançant la imitació i posterior perfeccionament de la tecnologia estrangera i, finalment, un control ferri dels moviments dels capitals. Aquest laboriós pla per jugar a la globalització sense integrar el seu Estat als mercats internacionals de capitals que afectaren la seva sobirania fou possible, paradoxalment, gràcies a la inestimable ajuda dels EUA: primer foren els seus socis estratègics per aïllar els soviètics i després l’avarícia de les nostres elits afavorí la industrialització de la Xina per augmentar els seus marges de beneficis.
Posteriorment, mitjançant acords comercials i diplomàtics bilaterals la Xina ha començat a redefinir la globalització amb una agenda mercantilista on els Estats o les companyies estatals substitueixen les multinacionals privades. Aquest desplaçament significa que els superàvits comercials són controlats pel poder polític i, a diferència dels capitals privats, no es redirigeixen a Wall Street per obtenir, teòricament, majors rendibilitats. Per tant, a major expansió comercial de la Xina, menor circulació de capitals privats i major dificultats dels EUA de finançar el seu extraordinari dèficit comercial. Aquesta situació significa que, tard o d’hora, l’administració nord-americana haurà d’acceptar que els últims quaranta anys viu del préstec dels països amb superàvit comercial amb unes xifres macroeconòmiques que sols són sostenibles pel seu rol hegemònic en la globalització.
Per aquesta raó, la Xina és ara el campió del Sur Global. El seu model de globalització mercantilista permet disposar els països en desenvolupament del control dels capitals que poden revertir en les seves economies sense pagar el peatge del dòlar. No han de comprar dòlars per participar en el comerç internacional amb la Xina i el moviment de capitals, com que no es fa en aquesta divisa i està tutelat pel poder polític, no va a Wall Street per, des d’allí, ser reinvertit a un altre lloc del món. En teoria, aquest model és clarament més ineficient, perquè els capitals no es mouen lliurement per dirigir-se on poden oferir majors rendibilitats i el control públic és garantia de major corrupció i menor rendiment de comptes. Tanmateix, l’actual miracle econòmic de la Xina, a hores d’ara, sembla un argument suficient per posar en quarantena aquestes màximes de la ciència econòmica.
Per altra part, l’expansió d’aquest mercantilisme soscava l’hegemonia dels EUA. Si cada vegada una major porció del comerç mundial no es fa en dòlars, si realment es produeix una desdolarificació parcial de la globalització, la demanda internacional de dòlars cau. Els economistes neoclàssics sempre han negligit aquest fenomen monetari i han considerat que no té impacte en l’economia real, però després d’anys de política monetària expansiva sense produir una devaluació és evident que aquest misteri monetari se sostenia pel seu paper com mitjà de pagament del comerç internacional. Ara els EUA s’encaminen cap a una recessió, però es veuran obligats a pujar els tipus d’interès i aplicar mesures contractives de l’economia. L’època dels miracles de la Reserva Federal ha arribat a la seva fi i, a més, la nova guerra freda que promouen contra la Xina encara agreujarà més la seva recessió perquè produirà la contracció del comerç mundial que és fonamental per finançar els seus dèficits comercials.
Les conseqüències polítiques i econòmiques del declivi dels EUA capgiraran totalment el món que coneixem. Els homes blancs heterosexuals porten malament acceptar que són una minoria al planeta i no mereixen un lloc privilegiat per sobre dels altres. Aquest malestar alimenta els moviments reaccionaris que, probablement, aconseguiran el poder a la majoria de democràcies occidentals, perquè gestionar la decadència no és fàcil i preparar-se per viure a un món on s’haurà de treballar més, més temps i més eficientment per ser més pobre no és agradable de pair, malgrat que ja és l’habitual als carrers de Catalunya o València. Nosaltres, com a mínim, som una societat sense armes i amb molt de sol per passar l’infortuni. A altres indrets, assumir-ho serà una mica més traumàtic. Tanmateix, el principal problema que té el món a l’actualitat són els desmesurats nivells de consum d’energia dels EUA i algú hi ha de posar remei, malgrat que siguin els malvats comunistes de Beijing.
