Ara fa un mes explicàvem que la invasió d’Ucraïna sols podia acabar en tres escenaris internacionals: una nova guerra freda que dividiria el món en un bloc occidental contra Rússia i la Xina, el perdó d’occident a Rússia per allunyar-la de la Xina o un marc de col·laboració entre occident i la Xina per aïllar a Putin i fomentar un marc de relacions internacionals on les guerres d’agressió militar reberen una censura unànime de la comunitat internacional. Després de la catastròfica cimera entre la UE i la Xina, on Charles Michel exigí a Xi Jinping que condemnés la invasió russa, és evident que hem entrat a una fase de conflicte directe entre grans superpotències de conseqüències esfereïdores. Anem a un món on celebrarem milers de morts de l’altre bàndol en una successió sense fi de tragèdies humanitàries i els espais de col·laboració seran cada cop més restringits: un desagradable escenari apocalíptic.
El capgirament de l’escenari internacional és dantesc: la destarifada pel·lícula 2012 sobre la fi del món, estrenada el 2009, presentava els Estats Units d’Amèrica i la Xina col·laborant per la salvació de la humanitat. El guió, un demencial conjunt de despropòsits, sols semblava coherent precisament en mostrar-nos la unitat del G8 i la Xina per impedir la fi del món gràcies a la ciència i el progrés tecnològic. Es tractava d’una paràbola sobre els perills del canvi climàtic que emfatitzava la necessitat de coordinació de les principals potències. Abans de la victòria de Donald Trump, encara vivíem una globalització econòmica que, en teoria, era un win-win per a tots els agents econòmics: la pobresa en l’àmbit mundial es reduïa mentre milloraven tots els indicadors de salut. Tanmateix, quan la Casa Blanca aprovà les primeres mesures proteccionistes, les empreses tecnològiques xineses esdevingueren un perill de seguretat pública i el període de progressiu augment de llibertat de capitals, mercaderies i tecnologies s’interrompé bruscament: el risc que els occidentals deixàrem de ser capdavanters en tecnologia era real.
La crisi de la Covid-19 agreujà aquest gir de tendència, però la victòria dels demòcrates als EUA tampoc suposà un retorn a la normalitat. És més, el fracàs de la retirada d’Afganistan i el paper jugat per la Xina com nou soci estratègic del règim dels talibans han acabat per convèncer l’administració Biden que es necessita més contundència en les relacions sino-americanes i la guerra d’Ucraïna és un pretext immillorable per tensar les cordes amb Beijing i teixir una nova xarxa d’aliances entre les democràcies liberals contra els règims autoritaris. Aquesta política exterior, òbviament, mobilitzarà la població per la seva fonamental veritat moral: es tracta d’una lluita del món lliure contra les dictadures, del bé contra el mal. Una retòrica coneguda que oblida un petit detall: el bé pot perdre contra el mal.
El 1990, els EUA multiplicaven per 10 la riquesa de l’URSS mentre que el 2019 ni duplicaven el PIB de la Xina. La relació entre els dos màxims contendents ara és molt més igualada que mai no ho fou durant la Guerra Freda, però, a més, Beijing és el principal soci comercial de la majoria de països d’Amèrica llatina i Europa quan el 1990 ho eren els EUA. El suposat món bipolar sorgit de la Segona Guerra Mundial fou extraordinàriament asimètric i la superioritat nord-americana en cap moment fou qüestionada: els soviètics defensaven els guanys de 1945 i les seves suposades victòries en política exterior com els triomfs de Mao o Castro foren fets totalment fortuïts on no prengueren part.
A més a més, els objectius i els límits sempre foren molt clars durant aquest període de tensions. De 1945 a 1961 la prioritat fou la reconstrucció econòmica d’Europa occidental, la marginació dels seus partits comunistes i la seva contenció militar a Àsia. De 1961 a 1974 el focus central es desplaçà als processos de descolonització i Amèrica Llatina amb una combinació de programes d’ajuda humanitària, propaganda, cops d’estat i intervenció militar indirecta per combatre els revolucionaris que buscaven l’aixopluc de les armes atòmiques de Moscou. Finalment, a partir de 1975 la normalització de les relacions amb l’enemic i la seva integració als mercats internacionals de capitals foren els mecanismes per produir el seu col·lapse.
Ara, en canvi, no sabem què volen els diplomàtics de Washington. Si es tracta d’impedir la reunificació amb Taiwan, els nord-americans acceptaren la seva possibilitat sempre que fora pacífica i negaren el reconeixement d’Estat independent als taiwanesos. Un gir en aquesta política implicarà, tard o d’hora, reconèixer la independència de Taiwan i sols podrà ser vist per la Xina com una agressió, una interferència a la seva sobirania, a més d’un brusc canvi en el consens internacional per perjudicar els seus interessos. De fet, abans els EUA sols havien de disputar una lluita ideològica contra el comunisme, impedir l’èxit de revolucions que sumaven països a l’òrbita soviètica o al bloc de no-alineats mentre pregonaven les bondats del lliure comerç. La situació, en aquests moments, és justament la contrària: han de promoure una guerra comercial en favor del proteccionisme per reduir la influència de Beijing. Hauran de pressionar estats consolidats que depenen econòmicament de la Xina per mantenir el seu creixement econòmic accelerat dels últims decennis i que tenen un record molt negatiu del paternalisme occidental. De fomentar el lliure comerç, els EUA passaran a defensar el proteccionisme i treballar activament per bloquejar el desenvolupament econòmic dels seus rivals i, a sobre, ho hauran de justificar des de plantejaments liberals.
Tanmateix, els liberals bel·licistes pensen que s’ha d’aturar ara a la Xina perquè en cas contrari serà la potència hegemònica indiscutible en pocs anys i, a més, la seva falta de vacunes ARNm es veu com una feblesa estratègica que s’ha d’aprofitar. Sense adonar-nos, la pandèmia ha trencat el sentiment de decadència que es vivia a les societats occidentals i ens ha posicionat novament com pols de creixement mentre les economies emergents que retallaven distàncies amb nosaltres depenen de les vacunes russes i xineses, molt menys eficaces. Ens podem sentir afortunats pels nostres privilegis, però la solidaritat en la distribució de vacunes evidencia que nosaltres som la nostra prioritat.
De fet, l’esperança d’universalisme dels valors liberals s’ha fos i ara sabem que són els nostres valors, però no veritats indiscutibles. El 2011 encara pensàvem que la globalització modernitzaria la resta del món fins que ideològicament seria molt més semblants a nosaltres. Ara, al contrari, descobrim que la Xina pot ser molt més moderna que nosaltres en molts aspectes sense que la promesa democràcia liberal hi arribi mai. Així mateix, el fracàs de les revoltes àrabs i la islamització progressiva de Turquia han acabat per convèncer a molts que el cristianisme és un requisit fonamental d’un règim liberal. Finalment, amb aquesta guerra hem encetat un camí que ens porta a un liberalisme amb marcats trets decimonònics: escèptic vers el multiculturalisme, però radical en la defensa dels drets i les llibertats individuals. Els nostres discursos oficials sostindran ben aviat que tota la humanitat deu ser dirigida novament pels occidentals per garantir la igualtat entre homes i dones i els drets dels homosexuals. Una política exterior cada cop més agressiva es justificarà com una croada per intervenir militarment els aliats de la Xina amb el propòsit de democratitzar-los.
Aquesta dinàmica de confrontació serà la tomba dels liberals. Els reaccionaris s’enfortiran amb tota aquesta retòrica militarista i no tardaran a guanyar eleccions. Llavors, la política exterior d’occident prendrà el curs que Donald Trump desitjava: es faran les paus amb Rússia per garantir l’hegemonia de les nacions blanques. Els EUA, la Unió Europea i Rússia s’uniran per aïllar la Xina, que quedarà com el campió del Sud Global. Si Rússia esdevé novament hostil a Beijing, la immensa frontera compartida entre els dos països exigirà que els xinesos destinen recursos a protegir-la. A més, sense un accés privilegiat al gas i al petroli russos, la Xina serà massa dependent energèticament per a desplegar una política exterior agressiva i haurà de resignar-se a una posició secundària al tauler global.
Per altra part, les elits europees no podran exigir a la seva població un sacrifici tan gran com tallar el gas rus i, tard o d’hora, acabaran per firmar la pau amb el Kremlin. Serà l’origen d’allò que podríem denominar la internacional reaccionària: l’acceptació per part de les elits occidentals que ens dirigim a un escenari apocalíptic on l’escalfament global i la falta de recursos llançaran a la humanitat a una lluita sense fi. La conclusió, llavors, serà que el desenvolupament de la Xina sota les regles del neoliberalisme és una amenaça per al nostre benestar, perquè altres països podrien seguir els seus passos i això augmentaria la pressió sobre els recursos naturals fins a provocar una sèrie de guerres interminables. Per tant, l’única forma de sufocar aquesta potencial inestabilitat política seria bloquejar deliberadament el progrés econòmic dels països emergents.
La magnitud de la catàstrofe encara no s’entén. Avui dia ja és del tot impossible qualsevol acord per aturar el canvi climàtic, perquè limitar l’emissió de gasos contaminants suposaria una renúncia estratègica inacceptable: industrialitzar-se per defensar-se davant futures agressions significa contaminar molt. Tampoc seran possibles els intercanvis científics o de tecnologia, ni tan sols per raons sanitàries. Tots els mecanismes de cogovernança mundial teixits mitjançant els organismes internacionals començaran a revertir-se. Si abans els crítics de la globalització pensaven que el lliure comerç era un pretext per continuar amb la dominació colonial d’occident mentre que els seus partidaris defensaven just el contrari, ara es farà palès que el nostre propòsit en detenir-la ha estat, precisament, garantir la nostra superioritat tecnològica i militar per por al progrés dels països que colonitzàrem.
L’esquerra, per la seva part, si fou un espectador de pedra durant el període d’edificació del món global post 1991, sembla que ara també ho tornarà a ser durant la seva regressió. Els sectors més liberals s’han sumat al discurs oficial de l’OTAN, mentre que els nostàlgics de la Unió Soviètica desitgen amb deler la victòria de Rússia. El xoc de trens amb arsenal nuclear provoca una passió que mai no m’hauria pogut imaginar i sols Yanis Varoufakis ha intentat mantenir una posició independent respecte dels dos pols d’atracció que han acabat per esgarrar els partits d’esquerra. Aquesta tensió entre individualistes i col·lectivistes als moviments d’esquerra ha estat instrumentalitzada amb gran èxit per les terminals mediàtiques de Moscou per adobar el terreny a una confluència entre reaccionaris i comunistes que dinamités els consensos liberals. És necessari trencar amb la dependència tòxica d’aquests mitjans desenvolupada per amplis sectors de l’esquerra i nodrir-nos d’un discurs, simplement, sa. Informar-se per Russia Today, certament, és com alimentar-se amb Ducados: una experiència fortament perniciosa per la salut.
A més a més, el tret diferencial entre l’esquerra i la dreta rau en els mecanismes de resolució de conflictes: els conservadors estan predisposats a solucions competitives o de confrontació, mentre que els progressistes creuen més en la col·laboració, l’acord o el consens. Al fosc món on ens dirigim, les persones amb una sensibilitat d’esquerres no tindran cabuda. Per tant, hauríem de ser els primers a preguntar-nos com es pot detenir la dinàmica iniciada i com reconstruir ponts de diàlegs que aturen la creixent desconfiança cap a la Xina. Tanmateix, el problema és que es tracta d’un objectiu contra natura, perquè la col·laboració amb Beijing ha estat un dels mantres dels liberals en els últims quaranta anys. Ells varen promoure la desindustrialització d’occident i feren de la Xina el taller del món per reduir salaris, guanyar competitivitat i augmentar els marges de benefici.
Un dels principals objectius de l’esquerra era reduir els intercanvis comercials amb la Xina per tornar a industrialitzar els nostres països i detenir la globalització. Paradoxalment, Donald Trump fou el primer polític a defensar públicament algunes de les crítiques que fèiem a la globalització, si bé atapeïdes amb un llenguatge racista que ens produïa repulsió. L’escenari que desitjàvem, la fi de la globalització, ja hi és entre nosaltres, però no ens preparàrem correctament per tractar-lo: volíem pensar que es produiria en un marc de major col·laboració i integració econòmica des del poder polític per mitigar l’impacte mediambiental i social del capitalisme, quan ha arribat imposat per les exigències bèl·liques. D’alguna manera hem d’aconseguir parar aquesta espiral bel·licista en el discurs públic i fer veure a la resta de la població els grans riscos que comporta per tots. Sense adonar-nos-en, estem fomentant i celebrant com ens aproximem a escenaris de destrucció mútua: una trinxera de la qual molt prompte serà massa tard per sortir.
