La Marca España: qui és Gil-Casares?

 
Te l’has d’imaginar en un saló de banquets d’un hotel de Washington D.C, segurament una franquícia internacional. També pot ser el hall d’un centre d’estudis, d’un departament universitari, o d’un edifici històric. Hi ha hagut una conferència, o un concert, o una exposició. O millor: un acte de presentació del calendari d’aquest any d’Spain Arts & Culture, el programa cultural de l’ambaixada, (que voldria liderar intel•lectualment el món llatí dels EUA). No ho sabem. Segurament hi ha vi, i alguna cosa per picar. Quadradets de formatge, fruita, canapès. Si ho organitza l’ambaixada potser hi ha pernil ibèric. Ell és alt, prim, calb, cara-Greco; duu barba retallada d’un parell de dies, canosa. Té 59 anys, és l’ambaixador plenipotenciari del Regne d’Espanya als Estats Units.

S’atura a saludar un professor veneçolà de l’escola de negocis de la Universitat de Georgetown i troba oportú de transmetre-li l’emprenyada monumental que té l’ambaixada perquè a Georgetown “els han colat” una independentista a la càtedra Príncep d’Astúries-Endesa. La independentista és la Clara Ponsatí, titular de la càtedra, i professora de dues assignatures, una sobre la crisi europea i l’altra sobre estratègies polítiques i econòmiques, la seva especialitat. Estrictament parlant, l’ambaixador té raó: els l’han colat. El procediment és: els delegats del ministeri d’Educació, de la Fundación Endesa i de Georgetown seleccionen tres candidats amb tres projectes acadèmics concrets, i és Georgetown qui finalment tria. Manies dels ianquis.

El professor veneçolà no és l’únic que rep el missatge. Hi ha una infame trucada en la que s’informa al cap del centre d’estudis europeus, Jeff Anderson, que l’ambaixador no s’acostarà a cap acte del centre; haurien d’haver vigilat millor. El món acadèmico-diplomàtic espanyol de Washington en va ple. És hivern, ja han passat les eleccions i els 12 diputats perduts per Mas són interpretats com una victòria. Cal retirar els cadàvers.

La direcció de la Fundación Endesa també és informada de l’estat d’ànim de l’ambaixador i, aprofitant que la professora Ponsatí passarà Nadal a casa, la convoquen a una reunió d’urgència. Tan d’urgència que se celebra a Madrid el 24 de desembre. Hi assisteixen Rafael Miranda, el president de la fundació, i Antonio Gutiérrez, el director general. Miranda transmet a una incrèdula Ponsatí que el motiu de la reunió és “los vídeos: tienes a las altas esferas muy preocupadas por los vídeos. Sobre todo quieren evitar un escándalo”.

Els videos en qüestió són a) un vídeo sobre el dèficit fiscal gravat abans que la professora ocupés la càtedra, en el que s’expliquen les balances fiscals i b) el vídeo de la tertúlia a Al-Jazeera celebrada pocs de dies després de l’Onze de Setembre. Si et fa mandra veure’ls, jo t’ho resumeixo: la Clara Ponsatí no fa cap advocació independentista, es limita a criticar que el govern central no publiqui les balances fiscals, a defensar la necessitat d’una sortida democràtica i a explicar la viabilitat tècnica d’una economia catalana independent. Esclar que si acceptes aquests tres arguments ja no queden massa maneres de no ser independentista sense apel·lar als atavismes. La Clara Ponsatí ho és, d’independentista, és obvi. Però en benefici de la precisió, cal dir que defensar públicament la independència no és una cosa que hagi fet mentre ha estat catedràtica Princep d’Astúries. Si ho hagués fet tampoc seria censurable, però cal tenir present que aquesta preocupació de les altes esferes no és només per les coses que diu en los vídeos, sinó per les coses que s’entén que pensa. Potser per çò que és, o çò que representa.

Però no correm, aquest Rafael Miranda no és un no-ningú. Abans de ser president de la Fundación Endesa, que és qui paga la càtedra al 100%, va ser director general de l’elèctrica durant quinze anys. Companyia que, per cert, té el 40% del negoci espanyol a Catalunya. Primer, quan es va privatitzar la companyia el 1997, Miranda gestionava sota la presidència de Rodolfo Martín Villa, (ex-governador civil de Barcelona, operador de la transició, franquista reciclat i tsar del sector regulat); i després, al 2002, sota Manuel Pizarro, excandidat a exministre del PP.

Per posar tothom a lloc: quan el setembre del 2005 Gas Natural va voler comprar Endesa (el mateix mes que es va aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya), Rafael Miranda “puso a trabajar toda la maquinaria de la compañía” –com elogiaria El Mundo–, per evitar-ho: tècnics i advocats a les seves ordres. Mentre Pizarro feia aquelles delirants rodes de premsa amb la constitució a la mà, Miranda era el responsable de les presentacions privades a les grans places financeres, amb l’esperança de trobar un comprador millor que el català. El va trobar. Amb els nous propietaris, els executius de Pizarro supervivents controlen la fundació.

A quines altes esferes es referia Miranda? Les altes esferes són d’Exteriors. L’ambaixador. A la Clara se li demana que hi entri en contacte, i provi de apaivagar la situació. Sobre todo quieren evitar un escándalo. Tot i que Ponsatí ja havia enviat dos missatges a l’ambaixada posant-se a disposició, sense resposta, només arribar a Washington, el primer dia laborable (28 de desembre) va trucar-hi. Estaven de vacances. A primers de gener, va poder parlar per fi amb una dona que li va dir que sí, que sí, que ja la trucarien. A dia d’avui encara no han trobat el moment.

En el escándalo que volen evitar hi juga un paper central la situació financera de l’Estat. La imatge d’Espanya ha caigut en picat, i per canviar la percepció s’ha posat en marxa, entre d’altres coses, l’operació Marca España. És la batalla de la percepció. La web és bàsicament un conjunt d’anuncis publicitaris de grans companyies espanyoles, presents en el mercat ibero-americà: Planeta, Gas Natural, FCC, Ferrovial, Sacyr, AGBAR. Ho dic per ampliar contextos, cosa que totes les declaracions públiques agraeixen.

També s’ha posat en marxa un observatori de la Marca España a l’Instituo Elcano, un think tank d’Estat, escorat a l’esquerra, finançat pel ministeri d’Exteriors i empreses privades que no he sabut esbrinar, (m’hi jugo un pèsol que de la llista de dalt almenys n’hi ha una que hi ajuda). La city de Madrid és una partida de pòquer amb molts asos i pocs jugadors. En l’esquema d’aquest projecte, la càtedra Príncep d’Astúries de Georgetown (a la que aspiren investigadors de l’Instituto Elcano, oh, yes) queda de conya. I va i els colen una independentista. Així s’entén millor la vicepresidenta Sáez de Santamaría quan diu que la qüestió catalana perjudica la Marca España.

En realitat, Ponsatí representa el pensament de tothom qui no tingui un interès creat: el problema no és la marca, el problema és Espanya. La web de la marca, amb els amiguets anunciant-se, n’és un bon exemple. Justament aquesta setmana, l’empresari català del gegant químic Grífols, afincat a Califòrnia, ha explicat que els guardians de la marca l’havien trucat. Volien informar-lo que les seves declaracions públiques desaconsellant qualsevol inversió, (“la maquinària de la democràcia està trencada a Espanya”), estaven perjudicant la marca. Que se les estalviés. O això que explicava el dilluns l’Antoni Bassas a l’Ara sobre el tour que ha acaba de fer Xavier Trias pels EUA: “Per això Trias va estar acompanyat. A San Francisco, cònsol d’Espanya. A Los Angeles, cònsol; a Washington, cap de premsa de l’ambaixada; a Nova York, cònsol. Tothom amb l’orella dreta.” A la rebotiga es fa molta feina.

Fa deu anys tot això no hagués tingut cap importància. Purgues n’hi havia igual, i pressions, però eren menys vistoses, es podien fer sense presses. A Catalunya ens conformàvem amb el nostre propi sistema d’incentius polítics, la construcció d’estructures de gueto. Ara, però, l’Estat ha passat a Defcon 2. La crisi ha posat en qüestió tot el sistema de repartiment, que és el sistema que ha mantingut la pax setantavuitesca. Cada molleta de poder compta, inclou unes rendes i la possibilitat d’una intermediació. A Catalunya això també ha passat. On hi ha conflicte hi ha un gestor del tabú. Ara ha saltat part de la crosta, hi ha pus. La crisi institucional d’Espanya, la possibilitat de la implosió, i la crisi econòmica tenen la mateixa causa, són la mateixa crisi. És un destil·lat històric mai corregit, la suma de decisions miserables vestides de grandesa i d’interessos particulars gestionant, justificant, guiant la cosa pública.

L’Estat s’ha posat en Defcon 2 a tots els flancs. I entre les forces de xoc, la més resistent, la que s’hi juga més, és la dels alts funcionaris (no és estrany que la majoria de ministres de Rajoy i Rajoy mateix ho siguin, d’alts funcionaris. Per aquest motiu els -ehem- liberals espanyols estan tan emprenyats: són estatistes.)

Exteriors, Hisenda i Interior són la sala de comandament. Són les tres violències que es reserva l’Estat per definició, les que el defineixen: l’homo homini lupus de l’arena internacional, els impostos i la policia. La qüestió catalana es combat a tots tres fronts. Des d’Exteriors, l’ús de la influència internacional, per poca que sigui, per a silenciar. Des d’Hisenda, fer que Mas-Colell s’arrossegui per suplicar els propis diners a crèdit, per a pagar allò que es deu i així tenir la Generalitat més collada. Mentrestant, es comença a pagar als proveïdors directament, descomptant-ho de les transferències. Des d’Interior, la filtració d’informes del CNI, la vigilància sistemàtica i la intimidació judicial. En primer pla, la llengua.

En aquest context, la plaça de Washington que ocupa Ponsatí és essencial. Georgetown és la universitat potent de la capital, concentra la intel·ligència i la política, i molta comèdia: és un centre de poder. És el prestigi, els fonaments del seu cartró-pedra, i la ciència. És on es nota més que l’ensinistrament que han rebut els alts funcionaris de l’Estat no és adequat per mantenir, avui, un Estat unit a la occidental. I és on va estudiar el Príncep de Girona.

Des del meu punt de vista, el moment clau de la Marca España és la conversa entre el professor veneçolà de business i l’ambaixador Gil-Casares. Aquest resum de la història d’Espanya. Ho dic sobretot perquè His Excellency Ramon Gil-Casares i Satrústegui és el millor gènere que pot oferir ara mateix la vella hispània. I és prova de l’extrem estat narcòtic que patim els catalans des de fa segles, addictes a la droga que ens han proveït els polítics i les elits. Ens anava tan bé perquè, com tots els ionquis, col·locats sembla que tinguem tota la raó, una raó còsmica, d’ulls secs i tremolor de llavis. La mena de raó que demana no moure’s ni un mil·límitre. Hem viscut en una inacabable conversa marihuanera a la fresca, durant el crepuscle d’una cultura. La literatura i la música més honestes d’aquests anys han estat explícitament delirants i austronàutiques. És la nostra tradició.

Per aquest motiu no pot ser cap sorpresa que Ramon Gil-Casares nasqués a Madrid, l’any 1953, ni que fos fill d’un diplomàtic franquista. Diu que va aprendre a llegir a Tetuan, on el pare, Antonio, hi estava destinat. Gil-Casares sènior va tenir una carrera prou lluïda mentre va durar la dictadura. A més de ser cònsul a Tetuan i Berna, va ser director de l’escola diplomàtica, representant permanent a la Organización de Estados Americanos de Washington i secretari d’Estat d’assumptes eclesiàstics amb els dos darrers ministres de justícia de Franco. Al 77 va presentar-se de senador d’Alianza Popular per A Coruña. Va aconsegur 50 mil vots i se’n va anar cap a casa. Hi ha notícies al BOE d’ascensos dins del món diplomàtic, escalafons de sou, entenc que canongies. Cada molleta compta. Sobre todo quieren evitar un escándalo. Finí el 1994, ‘bajo el manto de la Virgen del Pilar,’ diu l’esquela.

Amb el franquisme passa com amb el nazisme, si el poses en una frase el seu magnetisme anul·la els detalls. La gràcia de l’actual Gil-Casares i del seu pare, però, és la constant que representen. Pots tirar enrere i enrere i veuràs la història brillar en el cognom. Si fas una foto fixa en qualsevol moment i mires a banda i banda de la família veuràs que el gruix social és permanent. En cert sentit és un exercici inútil, massa dens. Són per tot arreu. Però mirar-los és il·luminador, veus la tramoia.

Posats a guanyar perspectiva, cordeu-vos el cinturó, me’n vaig a finals del segle XVI i principis del XVII. Partim de dos personatges vinculats a la ciutat de Monforte, al sud-est de la província de Lugo: el cardenal Rodrigo de Castro Osorio i el seu nebot, Pedro Fernández de Castro, VII Comte de Lemos. El primer és un Richelieu espanyol, fill de la comtessa Beatriu a fermosa (“De las carnes, el carnero/ De los pescados, el mero/ De las aves, la perdiz/ De las mugeres, la Beatriz“). Un dels últims grans prínceps de l’Església. Va ser membre del Consell d’Estat de Felip II, i cap de la Inquisició espanyola. També va ser un mecenes i col•leccionista d’art, i suposat humanista i viatger, és a dir, intel•lectual adaptat al règim autocràtic de Felip II. A l’última etapa de la vida, va construir el bellíssim col•legi de la Mare de Déu de l’Antigua, comandat per Jesuïtes, “l’escorial gallec”. Una institució acadèmica molt potent durant segles. Formadors d’elits, la marca dels jesuïtes.

El seu nebot, el comte Pedro Fernández de Castro és una altra figura clau, un altre home brillant que arribaria a dalt de tot. Va ser president del Consell de les Índes, Virrei de Nàpols, President del Consell Suprem d’Itàlia, i alhora, mecenes de Lope de Vega, de Góngora i de Quevedo (“Viva Vuestra Excelencia para honra de nuestra edad.“). La segona part del Quixot està dedicada a ell. En política, el comte gallec va passar-se la vida demanant-li a Felip IV que el Regne de Galícia tingués vot a les Corts, i no depengués del representant de Zamora, ‘una humiliació.’ Però va haver de veure com el Comte-Duc d’Olivares conspirava contra ell i frustrava la possibilitat d’una Galícia tractada d’igual a igual amb els regnes castellans. Olivares, primer ideòleg del centralisme, l’home que va provocar l’aixecament dels Segadors al 1640: l’inici de tot, l’aparició de l’estat modern. Derrotat, després d’haver-ho estat tot, el Gran Comte de Lemos va retirar-se a casa, a Monforte, on es va dedicar a la literatura i a l’estudi, sota l’ombra de l’escola fundada pel seu oncle, el Cardenal.

Un segle després de la seva mort –guerra de successió mediant– el centralisme borbònic ja és un fet, també a Galícia. El despotisme, la culminació de la raó d’Estat, l’aliança amb França, l’anti-saxonisme. El deliri, el creuament de camins on es van cometre els pitjors errors, la moneda suspesa a l’aire. Però ja no queden grans cardenals o nobles locals que protagonitzin friccions amb la corona. Hi ha, tan sols, el boom de la patata, i amb ell, creixement demogràfic. Però poc més. Es consolida l’economia dels grans propietaris de terra i els pagesos que els paguen drets de conreu. Rentistes d’aquí i d’ultramar. Ancient Regime. L’esclerosi avança. Fa només 50 anys de la guerra de successió, i l’estabilitat està a punt d’anar-se’n a prendre vent de nou. La revolució francesa impactarà i vindrà el segle XIX i tot tornarà a petar.

Però l’escola del Cardenal de Monforte continua a través del temps, a través de tot, fins i tot quan expulsen els jesuïtes d’Espanya. Justament en les seves aules, a principis del XIX, hi estudiaran dos nens de casa bona, un de cognom Fernández i l’altre De Rodrigo, com el comte, com el cardenal. Seran amics tota la vida. No en conec l’origen concret, però tots dos són de casa prou bona com per anar a la universitat, tots dos seran metges i químics, tots dos homes il•lustrats i viatjats, tots dos catedràtics, tots dos rectors de la Universitat de Santiago de Compostela, tots dos homes honorats per l’Estat, tots dos lligaran la seva família amb aristòcrates i grans empresaris de les Índies, tots dos engendaran una nissaga de científics, militars i polítics.

Són el rebesavi i el rebesavi-oncle de Ramon Gil-Casares.

El rebesavi-oncle, Maximino Teijeiro Fernández (1827-1900) va ser senador en nom de la Universitat de Santiago, i membre del partit Liberal. La seva germana, Juana Teijeiro, es va casar amb l’altre nen de casa bona de l’escola de Monforte, el rebesavi, Antonio Casares De Rodrigo (1812-1888). Aquest Antonio Casares és el geni. Renovador de la universitat i dels estudis de medicina, va ser catedràtic d’Història Natural, Filosofia, Farmàcia, Química, i Medicina a diverses facultats. Home respectat i rebut a les grans acadèmies europees, introductor de l’anestèsia a Espanya i patriarca de la ciència gallega. La llista de catedràtics i investigadors rellevants que provenen d’ell és inacabable. Així com la presència en els òrgans que decideixen la política científica i les beques per estudis a l’estranger, a les que s’acolliran diversos dels seus descendents. L’any passat se’n va celebrar el bicentenari del naixement amb exposicions i actes solemnes. Les va inaugurar l’actual rector de la USC que és, oh sí, Juan Casares Long, un altre rebesnét, i etcètera.

Aquests dos homes són l’aparició d’una nova classe a Espanya. El fruit d’unes gotetes de burgesia i grans dosis de propietaris rurals en un cultiu d’artistocràcia vinguda a menys. Són els estudiosos, els científics. El context és segle XIX, un segle tumultuós -té 9 caps d’Estat diferents–, que passa per tota mena de governs, formes d’Estat, guerres civils, revolucions, fallides, confiscació dels béns de l’Església, cops d’Estat. Hi ha centralistes, federalistes, republicans; hi ha liberals, conservadors, tradicionalistes, absolutistes, socialistes, anarquistes; i hi ha independentistes: hi ha de tot. Crisis financeres, crisis bancàries, crisis industrials, crisis de subsistència. És un immens i inacabable dolor de part de la criatura incontinent que serà el segle XX. (A dia d’avui no és clar que haguem superat la fase anal.)

A finals del XIX, passat el fracassat intent de Prim de col•locar un occità de Rei d’Espanya, Amadeu, i passat el fracàs de la I República, la solució serà un gran pacte en favor de l’estabilitat: la Restauració dels Borbons. El retorn d’Alfons XII significarà la consolidació de les veritables estructures d’estat, ADN de qualsevol país del món, que havien maldat per trobar la seva forma definitiva a Espanya al llarg del segle. D’aquesta època data la creació de carreres funcionarials modernes, incentius de progrés dins de les categories professionals públiques. La creació del mandarinat espanyol que encara avui ens governa és d’aquesta època, en què el 65% de la població era analfabeta. Registradors de la propietat, lletrats de les Corts, advocats de l’Estat, notaris, procuradors, diplomàtics, i policia. I catedràtics. Aquesta nova classe social, quan no ve directament de l’aristocràcia, hi acaba accedint per la via del matrimoni. L’Estat i l’aristocràcia, així doncs, fagociten l’emergent ciència, els il•lustrats, i els converteix en soldats amb ploma. Alhora, aquests estudiosos seran grans reformistes, participaran en política, avançaran en la racionalització del projecte centralista dels Borbons. El catalanisme com a pactisme en realitat ve d’aquest moment, de pura feblesa –per això se’ns vol fer creure que n’és l’origen polític, quan és molt anterior.

Aquesta etapa correspon amb la plenitud d’Antonio Casares, el rebesavi. La seva influència serà cabdal en la nova classe, en representa un patriarca. També literalment: va tenir 12 fills, saba nova per al nou estat.

Casares va esposar-se dues vegades. Del matrimoni amb la Tejeiro va tenir-ne vuit fills. Una nena, la Valentina Casares, es va casar amb un altre catedràtic (de física), Ramón Gil Villanueva, i d’aquí en van sortir els Gil-Casares. Som a la segona meitat del XIX. La segona vegada que Antonio Casares va casar-se ho va fer amb Jesusa Gil Villanueva, la germana del seu propi gendre, amb la qual cosa va donar nom una segona nissaga, els Casares-Gil, que serien cosins i oncles simultàniament dels Gil-Casares. Això ja sembla Cien años de soledad. D’aquesta segona branca en sortirien José Casares Gil, també catedràtic, també degà (de la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona), també senador (en nom de la de Santiago), i autor d’un memorable discurs inaugural a Barcelona l’any 1901 en què denunciava el deplorable estat de la ciència a Espanya. La Corona el va condecorar. També d’aquesta línia és un germà seu, Antonio Casares Gil, un botànic de reputació europea, metge militar, va lluitar a la Guerra de Cuba –on alguns parents hi tenien negocis–, i va acabar de General Sanitari de l’Exèrcit. Ambdós tindrien mà en la Junta para la Ampliación de Estudios (JAE) que a través de règims i governs va servir per becar científics per estudiar fora, càtedres Príncep d’Astúries avant la letre. Té fama de ser el millor de la ciència espanyola del moment, meritocràcia i tal, però diversos membres de la família van tenir-ne beca.

Però el nostre ambaixador a Washington, en Ramon, ve de la branca del primer matrimoni. Del casament entre la filla Valentina Casares i Ramon Gil Villanueva en van sortir tres personatges que expliquen amb gran precisió on va desembocar la fagocitació de la ciència per l’Estat: el caos del XX.

Felipe Gil-Casares, catedràtic de dret, va ser alcalde de Santiago de Compostela dues vegades, primer en nom de la dictadura de Primo de Rivera (1924), després en nom de la dreta gallega (1930), diputat durant la república en nom de la CEDA (1934), voluntari el 18 de juliol del 36 a favor dels ‘sublevats’. Amb l”alliberament’ de Galícia, el van nomenar Rector de la Universitat de Santiago (tradició familiar, ja en van quatre), des de la qual va voler coordinar tots els catedràtics de l’Espanya nacional per enviar un missatge a la comunitat internacional de suport als sublevats.

Un segon germà es va casar amb una Armada, germana del Marquès de Figueroa, importantíssima casa noble moderna, que ve de la conquesta del Perú. D’aquest matrimoni en sortirà la nova línia del marquesat, atesa la solteria del Marquès. Juan Gil de Araujo y Armada serà l’hereu del títol.

I el tercer germà és Manuel Gil-Casares, l’avi del nostre ambaixador. D’ell s’explica una anècdota que ho resumeix tot: gràcies a les connexions amb el Marquès de Figueroa, aconsegueix una audiència amb un joveníssim Alfons XIII, recent nomenat Rei i delerós de mostrar caràcter. Don Manuel és un jove catedràtic de patologia a Santiago, brillant, innovador, de mentalitat liberal, i li demana finançament per comprar un laboratori de radiologia. Una raresa. El Rei accepta. La ciència com a gràcia del poder. Al cap de poc, Don Manuel substituirà el seu cosí-oncle com a senador en nom de la Universitat de Santiago (va aconseguir moltes coses, tenia influència).

És el final, la decadència de la Restauració borbònica. Vindrà la II República i la Guerra Civil, i tot aquell món del segle XIX quedarà sepultat, fonament dels nostres problemes d’ara. El mandarinat, però, com l’escola de Monforte, sobreviurà i prendrà el control de l’Estat: un Sí, ministre en la forma omnívora pròpia dels cacics del país. El franquisme s’hi va recolzar per controlar l’estat. El sistema d’incentius i oposicions, que dóna alts poders a qui se’n surt, consolidarà la casta. Hi haurà transmissió per herència, però també serà un ascensor social: si tens les idees adequades i ets estudiós pots servir la nació. Aquest és el Madrid que els polítics catalans no han entès mai. Ni el ciutadans. Ni els periodistes. Jo encara no l’entenc. És l’atado y bien atado.

El fill de Don Manuel, un altre Antonio Gil-Casares, emparentat ara amb la banca, ja serà un mandarí complet: farà la carrera diplomàtica només acabada la guerra, pujant els escalafons. El seu fill, el nostre Ramon Gil-Casares el seguirà arreu del món i rebrà la millor educació que una nissaga així pot proveïr. Viurà a Tetuan i a Berna quan el destinen allà: hi aprendrà a llegir. Tornarà a Madrid quan el seu pare dirigeix l’escola diplomàtica: són els anys de la primària i estudiarà al col•legi del Pilar. I també quan envien el pare d’observador de la OEA de Washington: el matricularan a Saint John’s una escola de la Salle, militaritzada a principis del XX. Un gran lloc per passar l’època de les protestes al Vietnam. De nou, com a Monforte, escoles formadores d’elits.

El Pilar és tan famós a Madrid que cada quant hi ha articles a la premsa de la capital que es queixen. Si no ets un pilarista a les estructures d’Estat no ets ningú. Ex-alumnes cèlebres: Cebrián, Ansón, Rubalcaba, Solana, Wert, Lissavetzky, Juan Villalonga, Álvaro Marchesi (el cervell de la LOGSE), Emilio Lamo de Espinosa (autor de la gran reforma universitària del 1983) i José Maria Aznar, company de classe de Ramon Gil-Casares fins als 14 anys, quan va marxar cap a Washington.

La Saint John’s també és una escola d’elits. Però de més qualitat i sense tant de nepotisme. Manies dels ianquis. Curiosament, fins a finals del XIX, Saint Johns oferia cursos universitaris, però el creixement de la també catòlica Georgetown els va decidir a concentrar-se en la secundària. Després els van militaritzar. I ara fa uns anys, desmilitaritzar. Veus com les peces del tetris cauen al seu lloc, s’esborra una línia de la història i la partida no s’acaba mai?

Quan el pare va tornar a Madrid i el van fer secretari d’Estat d’afers eclesiàstics, va matricular-se de dret i filosofia: és un Gil-Casares, al capdavall. Dels anys de la dictadura es conserva una gran col•lecció de notícies de societat, que es poden consultar a l’hemeroteca de l’ABC, on apareixen altres casaments de la família, barreges amb grans famílies comercials o nobles, inclosos els Milans del Bosch, colpistes del 23-F. O notícies on els Gil-Casares apareixen com a testimonis de similars pactes d’Estat conjugals. Al final del franquisme, el jove Ramon, que mai no s’ha casat ni ha tingut fills, mig monjo mig ninja, va entrar en la carrera diplomàtica, tan ben connectat com preparat per passar oposicions. I va començar la roda pel món, l’entrenament.

Primer Guinea Equatorial, als 80. És l’època anterior al descobriment de petroli, quan Espanya encara donava suport explícit al dictador Obiang, substitut del dictador post-colonial Macías. El Cola-Cao, el Floquet de neu, la fusta. A banda de tot el que va passar abans del petroli, després, als anys 90, quan es va descobrir l’or negre, la incompetència de la política exterior espanyola es va tornar a posar de manifest. Un país de 400 mil habitants, el tercer exportador de petroli d’Àfrica, controlat per un dictador sanguinari que manté relacions preferents amb els EUA i França, a canvi de concessions d’extracció. Mira les ex-colònies espanyoles al món, com han acabat. Espanya en té engrunes, a Guinea, i sempre m’he preguntat per l’interès d’aquell viatge que Bono i Duran van fer fa uns anys a Malabo, la capital, insistint en tractar Obiang com si fos un cap d’estat normal, i no un tirà a la nord-coreana. El francès, amb tot, ja és llengua obligatòria a les escoles del país, i el govern és dels americans, mentre la premsa d’ambdós països publica reportatges sobre la vida pornogràfica i luxuriosa dels fills del sàtrapa. Però tot això és molt posterior a l’entrenament que allí va gaudir Ramon Gil-Casares.

Després el van enviar a Indonèsia i a Uruguai, i finalment, a principis dels 90, de cònsul a NY. Menys de 40 anys, figura emergent, eficient mandarí, idees clares. Cinc anys allí, i aleshores tot va canviar perquè tot continués igual. Aznar guanya les eleccions de 1996 i forma equip. És un autèntic desconegut, quan no una figura ridícula, en l’arena internacional. A Catalunya sempre s’ha dit que Pujol li va obrir moltes portes a Europa pel seu prestigi, arran del Majèstic, i per la necessitat de construïr l’euro (que almenys li va treure a Espanya i els seus mandarins la política monetària). Però la realitat és que l’Estat tenia els seus propis tècnics per aplanar el camp a través. Aznar va cridar Gil-Casares, feia anys que no es tractaven, des de l’escola. A la primera entrevista, Aznar fa broma sobre la calva d’ell –cara-Greco–, i la presidencial cabellera Pantene. El fitxa de Cap del Gabinet de Seguretat Exterior de Moncloa. Serà l’home a l’ombra de tota la política internacional del president. El canvi d’aliances d’Espanya en favor de l’atlantisme, el discurs de la confrontació cultural, el projecte del Gran Madrid financer, Miami de la UE, capital d’euro-sudamèrica.

La següent lesgislatura, sota un Josep Piqué ignorat pel mandarinat, Aznar el nomena Secretari d’Estat d’Afers Exteriors. El veritable sherpa. Si el 16 de març del 2003 hagués existit l’iPhone, Gil-Casares hagués fet la foto de les Azores personalment. Afganistan, Iraq: les dues carpetes que devia tenir cada dia sobre la taula. L’11-M devia estar molt ocupat trucant als embaixadors per transmetre la versió ofical de l’atemptat. D’aquesta època és una anècdota que ell mateix explica: els Gil-Casares de cada estat aliat es reunien periòdicament per sopar i socialitzar. Era la manera, diu Don Ramon, de construïr canals de confiança i comunicació per tal que la necessitat de cada moment no es vegi entorpida pels canals oficials, sempre tan hipercolesterolèmics. Mandarins de mandarins de mandarins. Quan el 2004 Zapatero va retirar les tropes d’Iraq, només aterrar a Moncloa, imagino que Gil-Casares portava un cabreig monumental. El PSOE el va castigar sis anys d’ambaixador a Sud-Àfrica. Sis anys deuen posar les coses en perspectiva.

Els dos darrers anys de Zapatero, el falcó va ser enviat al Sudan. És just després del referèndum d’independència de Sudan del Sud, i té com a missió pilotar els interessos espanyols en el procés de separació, que es va culminar al cap de sis mesos, i que encara arrossega conflicte. El Sudan del Sud va ser reconegut per Espanya justament amb el nomenament de Ramon Gil-Casares com a primer ambaixador al nou estat. Cap rellevància, que se sàpiga. El cas té interès perquè és el primer país africà amb unes fronteres noves que no mai no han estat fronteres colonials. Molts altres països africans han canviat de frontera o s’han independenditzat, però els límits territorials sempre han estat definits per les ratlletes fetes als mapes pels colonitzadors. La independència de Sudan del Sud és un reconeixement important de l’existència d’un poble, i pot accelerar altres processos, com a Somàlia. Això sí, Sudan del Sud té petroli, i aquí hi ha el quid. La política internacional és un estat de guerra permanent, amb petits intervals de silenci per tirar el dau de la partida. Quan Mariano Rajoy va arribar a la presidència, el va tornar a primera divisió: ambaixador plenipotenciari a Washington D.C, en el moment més delicat de la història d’Espanya, si acaba bé (per a nosaltres).

El cas Guineà, la frontera moral del sud-est asiàtic, la platja de la Paloma a l’Uruguai, les llibertats de NY, les guerres d’Afganistan i Iraq, la contemplació del naixement d’un nou estat per a un vell poble al Sudan i els consegüents gestos de la comunitat internacional, no sé si han tornat a Gil-Casares més obert o més cínic. Hi ha una gran distància, i un gir de 180 graus, entre el cas Ponsatí i el seu rebesavi, el geni, l’il•lustrat, el reformador, el filòsof. I alhora una perfecta continuïtat històrica. Tota aquesta energia gastada per acabar desprestigiant pels passadissos, potser amb una copa de vi a la mà, al davant d’un professor veneçolà de business, a una catedràtica de Georgetown. La ciència és una gràcia del poder, sobre todo quieren evitar un escándalo.

Aquesta és la qualitat de la segona restauració borbònica, la juancarlista, que ens hem empassat sense protestar, mentre els nostres polítics ens donaven el que volíem: la raó. La raó de creure’ns que si ens deixessin governar, ai, si ens donessin més poder, ai, si no fossin tan irracionals, ai, potser Espanya seria millor. Ens cal educar-los. La política és pedagogia, ai. I una comissió per l’intermediari. I així, en trenta anys, el procés de consolidació d’un estat, els incentius del món públic, i de l’aristocràcia burocràtica ha arribat a extrems mai vistos a la península. Pensa en el dèficit fiscal: independentment dels pactes entre polítics, i les millores del sistema de finançament, el dèficit és constant. Aquests números els arreglen els mandarins. Guardians de la història. Potser érem febles, i no hi havia res a pelar, però ens ho hem deixat fer.

En una entrevista el passat febrer al canal Diplomatic Connection, propietat d’un think tank que es dedica a posar en contacte diplomàtics de Washington i empreses multinacionals, l’entrevistador pregunta a Ramon Gil-Casares sobre Catalunya. El context són les dades positives sobre el futur d’Espanya que l’ambaixador ha anat desgranant en un perfecte anglès. I amb alguns tocs d’orgull pel poder de la llengua espanyola als EUA: “Ja m’agradaria que l’espanyol fos oficial a tots els països del món.” La Marca España. L’entrevistador li diu, ‘potser els catalans no serien tan entusiastes en l’anàlisi, sobretot després del referèndum independentista que han fet’. Aquesta és la resposta de l’ambaixador, la versió oficial del ministeri:

“No hi va haver cap referèndum, hi va haver eleccions. A causa de la situació econòmica, hi havia manifestacions a tothora contra les dures mesures del govern i la situació social del moment. En un determinat moment hi va haver aquesta gran manifestació, i alguns líders van entendre que potser havia arribat el moment… Vull dir… Alguns dels líders independentistes van pensar que aquest era el moment per fer un referèndum. Així que van convocar noves eleccions quan n’havien tingut unes només dos anys enrere. I permeti’m que li recordi que dos anys enrere el president de la regió era un socialista, i no un independentista. Per tant, en dos anys no crees un moviment independentista així de gran, a no ser que provis de convèncer la gent que estarem millor econòmicament quan marxem. I ho empaquetes i ho vens amb cura, i els dius que continuarem a la UE, i que la relació amb Espanya serà excel•lent, i que hi haurà noves inversions a Espanya, i que tot serà fine. Doncs fins i tot presentant-ho així, el líder que va decidir convocar eleccions va perdre. Encara és el president de la regió, i penso que encara té la idea de convocar un referèndum, ara diu que en farà un de no-vinculant. De nou, és fer politiqueria amb la idea de…, bàsicament, vull dir.., i aquesta és la meva impressió personal, bé més que la meva impressió, la… La meva creença, la meva convicció personal: els catalans són espanyols. Han estat espanyols des de no sé quan, des que Espanya va ser creada. Hi ha una cultura catalana, per descomptat, que és…

(l’entrevistador interromp el monòleg): -…excellent…

(l’embaixador continua): …apreciada per molts, si no tots els espanyols. Potser n’hi ha alguns que no, i bé, tots tenim amics catalans. A més, hi ha gent d’una regió que va a Catalunya i la segona generació esdevé catalana. I viceversa: hi ha catalans que van a una altra regió, i la segona generació esdevé extremenya. Així que….Jo penso que…No crec que tot plegat cristal•litzi en un moviment independentista veritable com ha passat en altres països. I penso que és una cosa que passarà, i francament si ens en sortim amb la situació econòmica, i l’any que ve comencem a crear llocs de feina, i tot de sobte ells s’adonen que les receptes i programes i projectes del govern central de Madrid han estat bons, l’argument que diu que ells estaran millor sense Madrid despareix.”

És una pena que la Clara Ponsatí no digues això a Al-Jazeera, l’ambaixador no hagués procedit com ho ha fet en l’irrefrenable cavalcar de la Marca España. Potser aleshores no hagués enviat els comissaris polítics a tot acte, taula rodona o conferència on es parlés de Catalunya, per a, en el torn de preguntes, aportar la visió oficial, aquesta que heu llegit, davant la vergonya aliena d’ acadèmics i diplomàtics estrangers. La Marca. Fins i tot acadèmics especialistes en casos com el nostre, com ara Alan Patten, de Princeton, teòricament reacis a qualsevol aspiració com la nostra, comencen a canviar d’opinió: “jo tot això no ho sabia!”.
El resultat és que l’ambaixador, fora de tot procediment, va impedir que la professora Ponsatí pogués continuar un any més a la càtedra, com era normal que fes, atès el procediment, les bases de la beca i l’entusiasme de Georgetown. Quan el cas va saltar a la premsa, ja ho sabeu, el Ministeri de Cultura va dir que no hi havia veto, que Ponsatí es podia tornar a presentar a la convocatòria per aquest any, si ho volia. De seguida es va veure que era mentida, però els diaris, sobretot els que depenen d’Endesa, van comprar la història. És mentida perquè no hi ha temps de fer una convocatòria amb les garanties que demana Georgetown, és mentida perquè no s’ha convocat, i és mentida perquè Georgetown es nega a jugar el joc de repressió política a què els empeny l’ex-ambaixador a Sudan del Sud. Finalment, per tancar el cas, hi va haver pregunta a les Corts. I a qui correspon, al ministre d’exteriors, Sr. Margallo. La seva resposta, transparent:

“No crec que una càtedra que porta el nom del Principat d’Astúries hagi de servir de base per encoratjar processos secessionistes contraris a la Constitució. I, per descomptat, mentre jo sigui ministre no passarà a cap ambaixada espanyola…”

Si el Secretari d’Estat Americà censurés públicament un catedràtic Fullbright a l’estranger per ser anti-imperialista americà, hauria de dimitir, esclar. Manies dels ianquis. El curs 2013-2014, la càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown quedarà deserta. La Marca España. Potser, a última hora, m’hi col•locaran un investigador de l’Instituto Elcano, encarregat de vigilar-ne l’evolució. Els diputats populars, per a la història, van aplaudir fervorosament el Ministre d’Exteriors. Els diputats socialistes van callar, com ha fet tota l’esquerra en un cas tan flagrant com normal a Espanya. La conclusió és senzilla: aquesta és la tendència, i no ve d’ara. El millor gènere que ens pot oferir Espanya, l’Espanya que va salvar el brogit del XIX amb estatisme, la que fagocita els seus millors cervells, la de la millor escola i genètica, la culta, l’entrenada, l’eterna, el destil•lat de la història, els Ramons Gil-Casares, acaba sempre amb una reacció alhora despietada i barroera.

La setmana passada vaig entrevistar la Clara Ponsatí per aquest article, via Skype. De fons, les prestatgeries buides del seu despatx a Georgetown, ella omplint caixes. No del tot buides, però: el prestatge de dalt era ple d’uns llibres voluminosos, de llom blau i lletres daurades, semblava una enciclopèdia. Són trenta volums, tots iguals, edició de luxe, plena de detalls, de la memòria de 10 anys de la càtedra Príncep d’Astúries (i Girona). La Fundación Endesa va editar-la, i va enviar-ne desenes a Georgetown, on, com que no saben què fotre’n, van demanar-li a la Clara Ponsatí si podien aparcar-les al despatx del catedràtic de torn. És l’únic que hi queda mentre llegeixes aquest article.

El rebesnét d’Antonio Casares te l’has d’imaginar en una recepció, amb una copa de vi a la mà i un tros de formatge al dits. S’atura a parlar amb un professor de business veneçolà, i troba oportú censurar, davant seu, una professora dissident. En Georgetown os han colado una independentista. El problema, ja es veu, no és la marca. Ho dic en benefici del diàleg: no som lliures perquè no volem.