No trobareu ni un sol especialista en la matèria que no us digui que la llengua catalana es troba en una situació crítica. Cada vegada són més les veus autoritzades que adverteixen sobre la minorització i substitució del nostre idioma, tot i que no cal ser cap acadèmic per constatar que no en queda ni rastre en àmplies de zones de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com tampoc és cap secret el fet que el català ha deixat de ser la llengua vehicular a molts instituts del Principat. Mentre les administracions i els partits nostrats fan l’orni, els legionaris de Vox, PP, PSC-PSOE i Ciutadans volen rematar la feina. Encara els sembla excessiu que només hi hagi un 32% de catalanoparlants. Una xifra, cal dir, que ens situa en el llindar de l’amenaça de la supervivència del propi idioma, tal com indiquen els criteris sociolingüístics.
Un escenari com aquest hauria de provocar el disseny i aplicació immediat d’un pla institucional per combatre aquesta veritable emergència nacional. Si “la nació és la llengua”, com afirmava Joan Maragall, estem parlant de salvar de Catalunya. Però tenim uns polítics suposadament independentistes que són tan mesquins que signen un acord d’investidura (ERC-CUP) on es comprometen a elaborar un pla integral contra “l’antigitanisme” (pàgina 7 del document), però en el qual no hi ha cap menció a la situació agònica de la llengua catalana.
D’altra banda, uns dirigents que no saben veure les intencions de l’enemic del poble al qual representen, no serveixen per res. Són deixalles parlamentàries. Haurem de fer doncs nosaltres la seva feina. Situem-nos. Avui, fer desaparèixer la catalanitat, no és possible només a còpia de la força bruta. Europa, malgrat les seves connivències amb situacions poc ortodoxes respecte a una democràcia plena, tampoc toleraria un “pronunciamiento”. Ho saben, i també ho sap Madrid. Per això, la seva intenció no és pas la “destrucció” de Catalunya, sinó la seva ”assimilació” o “dissolució” dins l’espanyolitat comuna. Com fer-ho? Anorreant aquells símbols que ens caracteritzen com a nació. Si no hi ha res que ens faci diferents de la gent de Getafe o Mèrida, passarem a formar part de la seva mateixa pàtria i cultura. La llengua és el màxim exponent de la nostra condició de catalans, perquè estructura un pensament i uns valors col.lectius determinats. Si la perdem acabarem pensant i actuant com a espanyols, i és així com culmina amb èxit el procés de colonització. Si som, parlem i raonem com ells, quina independència hem de reclamar?
Estan posant tota la seva maquinària de guerra psicològica al servei del seu objectiu. Cal presentar als catalanoparlants com uns supremacistes sense escrúpols que volen imposar com sigui el seu idioma. Per fer-ho, diuen, fins i tot vulneren els drets dels infants que no poden estudiar en la seva llengua materna i quedaran marcats psicològicament de per vida. “No tenen miraments ni amb els nens!”, “Assanyalen als que parlen castellà al pati!”, bramen com a ases els Carrizosa, Garriga o A. Fernández. Qui no detesta a qui abusa de la canalla? Presentar com a maligna i perversa a una col.lectivitat, justifica la seva desaparició. L’objectiu? Fomentar la por dels catalans i que, d’aquesta manera, renunciïn a la seva personalitat nacional. “Si ens fem espanyols, desapareixeran els problemes”, volen que acabem pensant. És així com es mata a un poble. Sense persecucions, trets o cadàvers. Simplement sabent jugar amb la seva por. Qui no entengui això o no faci res per capgirar la situació, no pot dirigir Catalunya perquè en serà el seu enterrador. O fem foc nou a la política catalana que entengui la situació d’emergència patriòtica que vivim, o acabarem cantant ben contents el “loo lo, loo lo, lololo lolo lolo lolo looo lololo lolo looooo” quan veiem al Borbó.
4 
7 
