“La independència és impossible”. Aquesta és la consigna que repeteixen com a lloros els polítics espanyols. Des de Pedro Sánchez fins al mudito José Montilla (només parla per dir això i parar la mà a Enagás) i des de Pablo Casado fins a Aznar. El cant coral el posen els diputats dels partits dinàstics i tota la carraca mediàtica de la villa y corte. Encara que la premsa madrilenya continuï essent majoritàriament tal com la descrivia Unamuno fa més de 100 anys (“tienen testículos en vez de sesos en la mollera”), hi ha excepcions amb una mica de cervell que intueixen que una majoria independentista en vots i escons no és una anècdota. La sort, pensen, es que cap dels que ho ha de gestionar sabrà aprofitar-ho per debilitar Espanya. Primer l’amnistia, les conselleries o combatre la pobresa al món. Després ja parlarem d’independència.
Tot i que els dirigents que dona Espanya actualment no poden presumir de gaire capacitat intel.lectual, tenen encara prou instint polític per saber mantenir la moral de derrota d’aquells que tenen sotmesos. És la pàtina cultural del colonitzador. Saben donar-li la volta a una situació. Com més evident és la seva feblesa, més pit treuen i se les donen de vencedors. El català, davant d’aquest fet, no pot evitar pensar en totes les derrotes que li han infligit i dona la batalla per perduda.
Avui, que fa 28 anys de la mort de Carles M. Espinalt, convé recordar les seves paraules publicades fa més de quatre dècades respecte del que estic dient: “La qüestió és que l’esclau no es vegi les orelles i romangui mancat d’ànim alliberador, debatent-se entre contradiccions i dubtes. Àdhuc a còpia de treballar i treballar, poden permetre-li tenir diners, que quan volen, por decreto, també els hi prenen, però allò que no admeten mai, és que el català s’interpreti com un tipus humà distingit. No el deixen passar de ser un vençut que es guanya la vida més o menys esplèndidament”
L’independentisme ara mateix també es víctima de les contradiccions i dubtes del seus representants oficials. Sembla com si no avancéssim malgrat haver tingut contra les cordes l’Estat en més d’una ocasió en aquests darrers dos anys i mig. L’ànim alliberador i indispensable del qual parla Carles M. Espinalt no el podem veure enlloc. Tot són crides al diàleg o a la negociació expressades amb el mateix convenciment del xai que va a l’escorxador. Quan hom veu els seus líders sense cap mena de confiança en la victòria, perd la il.lusió, es lliura al desencís i esdevé una ànima alacaiguda. Tot plegat, l’esperit del vençut. És així com avui Espanya va guanyant la seva guerra contra nosaltres. Tenim alguna alternativa?
És clar que sí. La recepta és clara: Catalunya ho té tot per esdevenir un estat independent pròsper i amb prestigi internacional. Només li manca la voluntat de la seva gent acompanyada de la determinació dels seus líders. Ho tenim? Cal reconèixer que han fallat abans els de dalt que no pas els de baix. Però sense la confiança en les nostres pròpies possibilitats mai no s’activarà el factor voluntat. És aquí precisament on rau la missió dels dirigents, i que no és cap altra que tenir la capacitat de dibuixar un futur motivador al nostre abast que remunti la nostra moral de victòria. Si algú em pregunta quin és l’objectiu de Força Catalunya, respondré sense dubtar-ho ni un segon que és aquest que acabo de descriure.
127 
133 
