L’escena de dilluns passat al Liceu, protagonitzat per un previsible monòleg de Pedro Sánchez, podria ser considerat com a culminació de la trilogia encetada pel Sisè Sentit del fosc M. Night Shyamalan i Els altres, del sempre inquietant Alejandro Amenábar. L’obra representada, amb un actor i unes escasses desenes de persones del públic entren en la categoria de morts que no acaben d’assumir la seva condició de difunts. Amb l’excepció d’unes veus discrepants, que a crits o en paraules amables desmentien els relat de pensar que viuen en el món real, les paraules, i els rostres, semblaven d’un passat arcaic. Les crides a la concòrdia i a la reconciliació, la tergiversació dels versos de Miquel Martí i Pol, sonaven com d’una altra era en blanc i negre, de falsa nostàlgia per un món que mai no va existir. Un president d’una Espanya per qui es professa una acritud sense remei, i unes forces vives que són ben mortes, no semblaven els millors actors per aquest drama, amb guions impostats i buits al més pur culebrón veneçolà. Tanmateix, els morts són morts, i potser ja va essent hora que enterrem d’una vegada les relacions entre Espanya i Catalunya, i encetem un futur separats, cadascú pel seu camí. Més que L’Estaca, que els vius cantaven a les Rambles, potser hagués convingut que Lluís Llach hagués posat la banda sonora amb el “Que tinguem sort”, perquè, atès que ja ens hem dit adéu, que tinguem sort / que trobem tot el que ens va mancar /ahir … per això, malgrat la boira, cal caminar.
Ho entenc. Iván Redondo és el gran estrateg que potser ha abusat massa de House of Cards i Baron Noir. S’entén que l’acte era una creació del gran politòleg per contraprogramar el desastre d’Annual en què es va convertir la sessió del Consell d’Europa de la tarda, en què de manera clamorosa, Espanya va lligar el seu prestigi internacional amb Turquia, únic país, juntament amb l’Azerbajan que van donar suport als representants espanyols. Entenc que Redondo ha llegit Maquiavel i li ha fet alguna explicació simplificada a Sánchez a l’estil youtuber. Fer moviments de distracció, tractar de mostrar-se magnànim per aparentar fortalesa. Buscar la divisió de l’enemic, tots elements que es deuen explicar a primer de ciència política. Tanmateix, ni tan sols Maquiavel, amb la publicació de El Príncep va aconseguir sortir-se’n de la desgràcia, ni els Medici, nissaga a qui era adreçada l’obra d’aquest humanista florentí, no va sobreviure massa temps en el poder. Maquiavel va fracassar, i Redondo no sembla que pugui tenir massa èxit.
Ara bé, entre els consells que va donar al seu tractat El Príncep, hi ha un que Redondo ha oblidat de transmetre al president del govern espanyol. Les males notícies, cal que siguin explicades totes de cop, amb tota cruesa, perquè així, des del fons del pou, serà més fàcil que les sensacions millorin. Per contra, anar ocultant la gravetat de la situació a la gent no fa altra cosa que erosionar la reputació del governant i el perill de dissolució del regne.
I si hi ha una cosa que Sánchez detesta és explicar la veritat. Que la repressió sostinguda i sistèmica contra Catalunya va ser un error. Que l’ús de la judicatura per conduir les regnes del poder ha implicat un cop d’estat. Que el 155 ha representat una catàstrofe constitucional. Que la pròpia Constitució ha esdevingut una mena de caricatura de les “Leyes Fundamentales del Reyno”, defensades aferrissadament per Vox com qui defensa El Alcázar. Que l’engany a la societat espanyola sobre el que s’ha esdevingut a Catalunya impedeix cap reconciliació. Que, per primera vegada a la història, el catalanisme ha renunciat a reformar Espanya perquè, en fase d’imparable internacionalització, ha decidit que el seu lloc és el món en general, i Europa en particular. Que la reputació espanyola s’ha enfonsat, col·locant-se de bracet de Turquia. Que el món ha pres nota de la fragilitat institucional d’un estat del qual tothom pot abusar perquè ja coneixen el seu punt feble. Que la majoria de la societat catalana ha assumit un sentiment de rebuig profund, sostingut i sense solució. Que ja no es pot tornar enrere. Que Espanya és morta a Catalunya, amb una desconnexió emocional, i una separació de facto que reclama formalitzar els papers del divorci.
Es pot entendre, a Sánchez. Ell mateix és un objectiu a abatre per aquest estat espanyol que, com a una mena d’Hades, només sap desprendre mort i destrucció; misèria i foscor. El president, els seus ministres, els partits de la coalició que el sustenten són amenaçats per aquells que van portar la desgràcia a generacions senceres d’espanyols, tot sembrant de fosses comunes els projectes il·lustrats i progressistes del passat. Que, fins i tot, algú tan conservador com el general Prim fou assassinat pel Deep State quan va gosar posar al tro un monarca que no pertanyia al càrtel dels Borbons. Que hi ha morts misterioses al voltant de casos com el Gurtel. Que hi ha misteris de la Transició mai aclarits, protegits per una estreta secta de defensors de les essències de l’Imperi que fan servir tot el seu poder –administratiu, judicial, mediàtic, policial, militar,…- per impedir la més mínima transformació que qüestioni el precari desequilibri de poders espanyol. Que probablement gestos tímids i incomplets com els indults desfermaran una previsible ràtzia contra dissidents i sospitosos habituals –mireu, sinó, el Tribunal de Comptes i el tracte a figures com Mas Collell–, o s’inventaran nou atestats policials, o tractaran de dirigir la seva còlera en una deriva nihilista i venjativa.
Senyor president. No cola! Massa tard! Massa mentides! Massa passat negre! Massa hipoteques passades i futures! Sembla vostè una persona intel·ligent i més ben informada del que diuen. La veritat ens fa lliures. La justícia, amb majúscules, i no pas les lleis fets per franquistes (inclosa la Constitució, redactada sota la remor de sabres i aplicada per magistrats carregats de prejudicis), és redemptora. Té l’obligació d’explicar la veritat a la societat espanyola. Catalunya ha marxat. No tornarà. És qüestió de temps.
