Fa un quart de segle, el discurs de la Transició modèlica, pacífica i el millor dels mons possibles era hegemònic. Els pocs que discrepàvem érem considerats com a uns dissidents als quals no se’ns oferia cap espai per exposar dades i arguments que contravinguessin la història oficial. Intel·lectuals a l’òrbita de Ruedo Ibérico, historiadors com Bernat Muniesa o qui això escriu no disposàvem de cap micròfon que posés en dubte, no tant els mecanismes pels quals els interessos dels franquistes van quedar protegits per l’arquitectura constitucional (o les clavegueres de l’Estat), o la impunitat davant dels crims monstruosos produïts durant la guerra i la dictadura, sinó perquè remoure el passat, exercir el dret a la memòria històrica, deslegitimava un present on les mateixes nissagues de sempre continuen remenant cireres.
La tasca pacient d’alguns historiadors aliens a l’establishment, de moviments ciutadans de recuperació de la memòria històrica, i sobretot, les creixents contradiccions entre discursos oficials i realitats miserables van propiciar tot un punt d’inflexió amb el tombant de segle. En poc temps, la idea de la Transició modèlica va passar a ser vista com a una estafa, una transacció per la qual l’ordre de 1939 en realitat s’actualitzava i mirava de rentar la seva cara per fer-la més presentable a Europa a partir del que es va passar a anomenar “Segona Restauració” o, com va proposar Juan Carlos Monedero, “Règim del 78”.
Al final, la visió històrica acceptada sobre el període de 1973-1982, cronologia més o menys consensuada per ubicar la Transició, és la d’una etapa històrica caracteritzada per la transformació d’una dictadura en un sistema de democràcia formal (i vigilada), amb aspiració de resultar homologable als sistemes polítics d’Europa occidental. Això es concretava en una amnèsia decretada sobre els crims del passat, la cooptació d’aquells elements provinents de l’oposició democràtica (especialment amb el PSOE sorgit de Suressnes), la creació de grans oportunitats a qui s’avingués a participar del projecte i la persecució i voladura d’aquells espais incontrolables o que qüestionessin l’ordre resultant. És així com es van carregar l’Assemblea de Catalunya –per la intervenció dels partits polítics–, o com es van produir operacions fosques d’Estat contra la CNT i contra els independentismes, ja fos ETA, els nacionalistes gallecs, bascos, catalans o canaris.
En qualsevol cas, el Règim del 78 va caure en una crisi sistèmica durant la dècada passada. Com ha passat recurrentment a la història d’Espanya, van coincidir tres crisis simultànies: una de social, vinculada a l’esclat de la bombolla i el rescat financer que va fer expandir els nivells de pobresa, precarietat i desigualtats; una de democràtica, en què les clavegueres de l’Estat van conspirar contra la ciutadania d’una manera perversa, van proliferar els extremismes polítics i va trontollar el bipartidisme imperfecte dissenyat el 1976; i una de nacional, en què les desavinences Espanya-Catalunya van catalitzar en una sortida de l’armari massiva de l’independentisme. I, tanmateix, els independentistes, com el dinosaure del conte de Monterroso, segueixen aquí, amb escasses oscil·lacions demoscòpiques, amb una clara estabilitat segons el qual entre el 40 i 50% dels residents del nostre país volen trencar amb l’Estat, un fet que, es miri com es miri, representa una qüestió de primer ordre que la classe política s’entesta a ignorar i menystenir.
Ara bé. Posteriorment amb la pandèmia, es percep un esforç planificat d’extingir el triple incendi. Mentre que la dreta és partidària de tirar benzina al foc, el PSOE ha procurat l’estratègia més intel·ligent d’ofegar-lo privant l’oxigen l’independentisme, i fent partícip de la seva estratègia a algunes forces polítiques nacionalistes, entre les quals ERC. L’estratègia, en bona part, s’inspira precisament en els mecanismes subtils emprats durant la Transició, especialment respecte a aquella etapa que es va anomenar “El desencanto”. Es tracta de matar les il·lusions, de desmobilitzar la ciutadania, de desmoralitzar-la, d’ocupar tots els espais que deixa lliure la societat civil, de prendre el control de l’espai públic quan la gent abandona el carrer. També implica obrir terreny per a l’oportunisme; la infiltració en els moviments socials, els partits, les entitats civils, i la creació d’espais polítics de neutralització. Allò va funcionar a finals de la dècada de 1970 i principis de la de 1980, i per tant, és obvi que es proposen repetir l’experiència.
En aquest context, i en l’àmbit de Catalunya, ERC aspira a reemplaçar l’antiga CIU com a ens moderador i de control polític i territorial. I també com a un instrument de control del nacionalisme, per mirar de tenir-lo controlat i supeditar-lo a les seves estratègies polítiques. Com a partit en creixement, els republicans han anat tradicionalment curts de quadres i sobrats de politòlegs. I és en aquest sentit que s’ha d’interpretar la proposta de l’acord de claredat, una variant del que podríem considerar com a la tàctica del “qui dia passa, any empeny”.
I és aquí quan, al més pur estil Mag Lari, els republicans treuen un conill del barret en forma d’acord de claredat. Són perfectament conscients que els dos anys de marge per sotmetre’s a la moció de confiança a què els van comprometre a fer els seus socis d’investidura han caducat, i que la seva fragilitat i aïllament polític els porten a perdre votacions, mentre que els errors de gestió (especialment destacables els d’Educació) els deixen en una situació més que difícil. La proposta de claredat fa pudor d’ocurrència de politòleg, i que es correspon a la necessitat de desmobilitzar el carrer i criminalitzar la dissidència. Ja hem assistit, en el darrer any, a alguns exemples, com el període de vagues al sistema educatiu i sanitari, la defenestració de la presidenta Borràs (i l’assetjament mediàtic en contra del seu entorn) o els intents de desestabilització de l’Assemblea Nacional Catalana. Més enllà de la bombolla de Twitter, el flaire de reclosit cada vegada es fa més evident, amb uns mitjans públics que s’ensorren en audiència, qualitat i rellevància, i les dificultats terribles per trobar personalitats de la vida social, econòmica i cultural que vulguin comprometre el seu prestigi per anar a llistes electorals o acceptar alguns càrrecs en l’administració. I no és d’estranyar, perquè és evident que en els darrers dos anys, la política catalana s’ha devaluat d’una manera ostensible, i l’assetjament de les clavegueres de l’Estat ha convertit la política en un exercici arriscat. Cal recordar que un òrgan administratiu, la JEC, ha inhabilitat 15 càrrecs públics pel sol fet de ser independentistes, entre els quals el mateix president Torra o el competent diputat Pau Juvilà. Per cert 1; que malgrat que són conegudes històries fosques d’alguns altres polítics, hi ha zero diputats borbònics que hagin estat inhabilitats. Per cert 2; els Comuns caldria incloure’ls entre els diputats borbònics per la seva incapacitat o manca de coratge a l’hora de sabotejar qualsevol presència de la nissaga d’aporellistes.
Acord de Claredat? Marejar la perdiu. Des del minut zero, el PSC i el PSOE ha deixat clar que abans prefereixen una catàstrofe nuclear al Santiago Bernabéu que un referèndum d’independència, ni que sigui manipulat pels unionistes i amb garanties de guanyar-lo. Perquè si hi ha quelcom a l’ADN espanyol és la incapacitat de reconèixer el nivell d’igualtat entre la nació espanyola i la catalana. Acord de Claredat? Més aviat la típica estratègia de guarnir i emblanquinar el botiflerisme, és a dir, col·laborar amb aquells espais que de manera deliberada han trinxat qualsevol principi legislatiu, ètic o moral. Acord de Claredat? Una raó molt fosca d’ocultar la legitimitat del Primer d’Octubre.
I no, no voldria pas incórrer en l’error de mitificar el referèndum de 2017 ni la mobilització del 3 d’octubre. La millor manera de fossilitzar un esdeveniment històric és convertir-lo en una mena de símbol. La independència és legítima, no tant per uns resultats contundents en circumstàncies difícils (malgrat que no sembla que votés més enllà de la meitat dels electors). Tampoc ho és per raons estrictament nacionals (la nació catalana, afortunadament és diversa, complexa i contradictòria), sinó per raons objectives de seguretat democràtica. De la mateixa manera que el maltractament físic ja és prou motiu per justificar un divorci, no es pot confiar en absolut en un Estat que fa servir qualsevol mitjà il·lícit i repugnant per mantenir l’statu quo. Ni que fos un amant d’Espanya i soci català del Madrid, la independència continua essent una prioritat necessària per a una qüestió existencial, per una necessitat física de disposar de seguretat jurídica, democràtica, física i espiritual; individual i col·lectiva. I això no es pot fer mirant de contemporitzar amb el teu agressor i mirant de confrontar-te a la gent a la qual serveixes. S’ha de tenir una visió molt fosca del parlamentarisme per promoure l’enèsima humiliació i desmobilització que pot representar una proposta com la presentada per Aragonès. Potser Junqueras, amb certa intoxicació evangèlica proposa mostrar l’altra galta. El que funciona en l’àmbit de la teologia representa un suïcidi en el món de la política.
Espòiler i Bonus Track. Els politòlegs es fan la il·lusió que poden repetir les estratègies que van funcionar amb la Transició. Això ja no és possible. Les circumstàncies han variat massa, i els aires autoritaris actuals predominen a diferència de fa cinc dècades, quan vivíem èpoques de democratització. La voluntat i agenda destructora de Madrid no vol cap tracte ni pacte, i els politòlegs que no ho veuen així, o són ximples o cínics. Com va recordar-nos Karl Marx al 18 Brumari de Bonaparte, la història es repeteix dues vegades; la primera com a tragèdia, la segona com a farsa. I efectivament, la proposta d’Aragonès és, ras i curt, una farsa.
10
5
