El 2006, una família monoparental del Carmel s’adreçava a serveis socials de l’Ajuntament per demanar auxili perquè l’anaven a desnonar de casa seva i els seus ingressos no eren suficients per poder pagar un lloguer de renda lliure. La resposta va ser que fins que no s’hagués executat el desnonament no els podien posar en llista d’espera d’un habitatge social, i que l’ajut que els podien donar fins aleshores era escolaritzar els fills menors. És a dir, que primer calia que passessin el trauma de veure’s amb totes les seves coses al carrer sense saber on anar per començar a tenir dret a un habitatge protegit, i que els infants sortissin del circuit d’escolarització per rescatar-los.
Han passat 15 anys, 3 alcaldes, més de 500.000 desnonaments a la ciutat (de 2008 a 2017 segons la PAH), la formació d’una plataforma antidesnonaments, l’arribada al consistori d’una alcaldessa que en provenia i que va fer de l’habitatge el seu gran tema de campanya, l’entrada del seu moviment polític al govern de l’Estat i el seu suport als pressupostos de la Generalitat de Catalunya. I acaben de morir 4 persones (inclosos dos infants) d’una família de 8 membres a qui havien ofert el mateix que s’oferia fa 15 anys, mentre malvivia a l’oficina buida d’una sucursal bancària perquè no es podia permetre un lloguer.
Aquest cas no ens posa “un mirall a la societat”, com s’acostuma a dir, ni ens recorda que els pobres existeixen. Jo, com a part de la societat, no gestiono diner públic, ni probablement molts dels que llegiu aquest article, un diner públic que es pot fer servir per pagar el lloguer cada mes de tots els sense sostre de la ciutat, si es considera oportú. Jo, com a part de la societat, no gestiono cap capital polític, ni probablement molts dels que llegiu aquest article, un capital polític que, davant del mur que pugui suposar l’Estat o els bancs o les energètiques per posar solució a una vulneració tan flagrant de drets monumentals, es pot fer servir per desbordar l’statu quo en una desobediència massiva que mai no estaria millor justificada. Però Ada Colau, sí.
I quan l’alcaldessa feia campanya per arribar on és i per mantenir-s’hi, s’atrevia a dir, per exemple, que al PP no li preocupava la vida humana (cita literal d’un acte a l’Arc de Triomf, a les eleccions al Congrés del candidat Xavier Domènech) i que Xavier Trias era un lladre (quan no ho va poder demostrar mai i encara mai no n’ha demanat disculpes públiques). I ja abans, com a portaveu de la PAH, havia anat a treure pit al Congrés amb un discurs que titllava els bancs de “criminals” per les execucions hipotecàries. Porta gairebé 7 anys al capdavant de la ciutat, i En Comú 3 anys a la Moncloa i encara avui continua culpant els mateixos (o gairebé els mateixos, perquè també deia que el PSC era màfia i ara governa amb ells), quan n’és responsable directa. Tant és així, tan poc responsable vol considerar-se del que ha passat, quan els seus predecessors per ella sí que ho eren de fets similars, que no ha considerat convenient comparèixer ella mateixa o com a mínim el regidor d’interior Albert Batlle (gairebé 40 anys vivint de sou públic) a la roda de premsa a l’Ajuntament per tractar la matèria. Ho ha fet una tinent d’alcalde, Laura Pérez, que, amb tots els respectes, no coneix ningú.
De la mateixa manera que els ciutadans independentistes han fet els deures mil i una vegades donant victòries a l’independentisme a les institucions, anant a mil i una manifestacions i fins i tot guanyant un Estat que els va enviar porres per evitar un referèndum que no va poder evitar, els ciutadans sensibilitzats amb la problemàtica d’habitatge han creat una plataforma que evita desnonaments, l’han posat a ella (primer amb el suport d’Esquerra i el PSC i després amb l’ajuda de l’expulsagitanos de Manuel Valls) al capdavant de l’Ajuntament i han posat una majoria que en deien progressista al Govern de l’Estat. Han fet tot el que se’ls demanava que havien de fer. Són els polítics com Ada Colau, com els polítics independentistes, que no fan la feina.
Si l’statu quo, digue’n Estat, digue’n IBEX 35, digue’n com vulguis, t’imposa uns límits que no permeten garantir uns drets, la teva obligació moral és desobeir-lo amb totes les conseqüències, no demanar-los que facin la teva feina, que és remunerada i no pas poc. Per donar la culpa als bancs i dir que “no pot ser” ja estan els teus votants, que t’han triat perquè facis més que ells i ningú t’hi obligava a presentar-t’hi. I si no vols o no t’hi atreveixes, reconeix que ets un d’ells o entrega el teu càrrec perquè imposin la seva voluntat, que és el que ja fan, però sense intermediaris. Ens sortirà més barat.
