Clara Ponsatí podria acceptar l’autoritat del sistema judicial espanyol i s’estalviaria problemes. Podria anar a Madrid al despatx del jutge Llarena, com se li mana, i tant ell com una pila de càmeres de televisió -a qui ell hauria avisat prèviament- l’esperarien amb actitud autoritària, però benevolent. Li farien dir el que ells volen que escoltem, li farien fer el que ells volen que veiem i, tot seguit, la deixarien més o menys en pau, però advertida.
Doncs el fet és que Clara Ponsatí es nega a fer tot això. Amb un risc calculat, si es vol, però no passarà per l’adreçador. De la mateixa manera que Llarena ens vol humiliar a tots per la via de la docilitat dels líders de la revolta, la insubmissió de la consellera rebel és una dosi necessària de dignitat per a una causa noble, com és la plenitud política d’aquest país. En aquest cas, la suposada magnanimitat de l’aporellisme judicial els ha sortit malament. Clara Ponsatí se’n fot d’ells.
Perquè el que porten més malament tota aquesta falange en formació és que els uniformes, les togues, les medalles i els edificis que els paguem entre tots acabin fent més riure que por. Un independentista de la postguerra com Manuel de Pedrolo deia que “cal protestar fins i tot quan no serveix de res” i es va equivocar. Perquè per actituds com aquella l’independentisme ha acabat essent la força majoritària d’aquest país.
43
10
