Aquest dissabte, tot passejant per l’esquerra de l’eixample de Barcelona, em vaig fixar en la façana d’un edifici els balcons del qual, fins a finals del 2019, estaven majoritàriament guarnits amb banderes espanyoles. Avui no n’hi ha cap. Perquè ja no les tenen?, vaig preguntar-me durant uns instants. És clar, senten que han guanyat i ja no cal amoïnar-se.
Possiblement us semblarà un fet anecdòtic, però no tinc cap dubte que denota l’estat d’ànim col.lectiu d’uns i altres. L’independentisme popular encara continua fent una certa exhibició de símbols reivindicatius però més aviat com una rutina. Encara hi ha estelades, llaços grocs i cartells que demanen la llibertat dels presos, però majoritàriament tot té un aire apagat i d’acceptació de la derrota. Ara bé, tampoc és que pugui fer gaire cosa més la tropa quan els seus generals es treuen els ulls entre ells per veure quin profit en treuen de la claudicació.
Tot plegat genera un clima de desmoralització on qualsevol petita victòria de l’espanyolisme és magnificada per fer-nos sentir encara més petits i més febles. Ara volen fer passar la tal Ayuso com la nova Thatcher de Chamberí. No hi ha ningú que els planti cara en la seva esbojarrada cursa per reduir Catalunya a un simple satèl·lit folklòric de Madrid. Veure les cares i les declaracions dels dirigents de Junts, Esquerra i la CUP l’endemà de les eleccions d’aquella comunitat autònoma, demostra que fins a quin punt la colonització mental pot trastocar l’enteniment. Sempre van a remolc i tothom els hi perd el respecte.
Si tot això que dic afectés exclusivament els càrrecs polítics que diuen representar l’independentisme, tindria una importància relativa. Però, ens agradi o no, el seu capteniment pusil·lànime (sembla que cap d’ells no tingui sang a les venes) i la seva absoluta manca de criteri acaba fent forat en el nostre dia a dia. I és així com els catalans anem perdent confiança en les pròpies possibilitats, ens autoflagel·lem i alguns fins i tot acaben fent mofa de les misèries dels catalans i es rendeixen a la gran capacitat política dels castellans Pensen que ens fan un favor quan, en realitat, només són uns desmenjats que no motiven ningú. Només volen escampar la seva impotència d’esclau.
El Procés, en mans dels no-ningú que ocupen avui els llocs de responsabilitat, ha entrat en la que podríem anomenar fase zombi. Millor matar-lo definitivament i renéixer des de les cendres. De fet, tots els protagonistes d’aquesta comèdia que estem vivint per conformar un govern, són morts vivents que s’aguanten només gràcies a la carraca mediàtica que els és afí. El seu ridícul i la seva misèria moral la camuflen com poden els informatius i els quatre palmeros a sou que tenen distribuïts en els grans mitjans de comunicació.
Els catalans hem de mirar de fit a fit el nostre present i sense por a veure-hi les febleses que ens impedeixen raonar i actuar com a dones i homes lliures. Acceptem-ho: ara per ara som uns rellogats a casa nostra. Entre d’altres coses, tenim una gent a la qual paguem per fer-nos desaparèixer. O què són, si no, els diputats del PSC, PP, Vox o Ciutadans? Fins que no assumim que som el seu objectiu a abatre, anirem rodolant fins a esdevenir un simple record de la història. De moment, no hi ha ningú al Parlament que s’encari amb ells i ens faci retornar la dignitat. Fins quan?
45 
3 
