D’acord: Pedro Sánchez va guanyar el debat sobre l’estat de la nació, per al que això serveixi, que no crec que sigui per a molt. Va descol·locar a l’oposició, va tirar endavant lleis i mesures polèmiques –molt polèmiques– al carrer, consolidant el ‘front de la moció de censura’, això que Rubalcaba va qualificar de ‘Govern Frankenstein’. Però, següent pregunta servirà això per a millorar la seva intenció de vot en les enquestes, que li donen com a irremissible perdedor en unes pròximes eleccions? I millorarà això, una victòria parlamentària, el fètid clima polític a Espanya?
Aquesta victòria parlamentària del president ha estat gairebé –gairebé, no del tot, per descomptat—una victòria pírrica. Perquè em sembla que no ha convençut a l’opinió pública de la bondat de les mesures ‘anti crisi’ anunciades i que aparentment tant van entusiasmar als ‘socis’ d’Unides Podemos. I, sobretot, perquè ara queda tota la resta. El primer de tot, la trobada d’aquest divendres entre Pedro Sánchez i el president de la Generalitat, Pere Aragonès.
Estic convençut, perquè totes dues parts així ho suggereixen i no hi ha per què no creure’ls, que tots dos volen entendre’s. Així que no crec que Aragonès faci massa recalcament en la seva petició d’explicacions –encara que les demanarà: ha de fer-ho, encara que no sigui més que una escenificació—sobre l’espionatge ‘Pegasus’. És a dir, el que es va dir ‘catalangate’, abans que La Moncloa compliqués encara més el cas revelant que igualment el president Sánchez i dos ministres van ser espiats, sense especificar qui va organitzar aquest espionatge —el Marroc? Obvi— ni oferir més detalls a una opinió pública ansiosa d’ells. Em va resultar curiós que poc es va parlar en les tres jornades del debat parlamentari de les incògnites que encara queden en relació amb el ‘Pegasus’ i el CNI.
Clar que tampoc es va tractar gaire el futur de les relacions entre Catalunya i l’Estat, és a dir, la resta d’Espanya. I això que, tanmateix, en vespres del cinquè aniversari d’aquells successos d’octubre de 2017 que tantes i tan nefastes conseqüències van tenir, ‘el tema de Catalunya’ passarà immediatament a ocupar novament les primeres pàgines en l’actualitat política nacional. S’admeti oficialment o no, Catalunya continua sent, des de fa més d’una dècada, la prioritat en els problemes polítics per a qualsevol Govern central.
Per descomptat que La Moncloa vol mantenir aquesta Taula negociadora amb el Govern, encara que, misteriosament, no ha mostrat molt d’interès fins ara per iniciar-la de manera efectiva. Ni tampoc per crear un clima d’excessiva concòrdia amb Esquerra Republicana: de fet, va ser el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, qui va aparèixer com gairebé el líder de l’oposició en la seva picabaralla, ‘bales de Melilla’ incloses, amb Sánchez durant el debat de l’estat de la nació.
Malgrat tot, crec que Sánchez ha fet una aposta decidida per mantenir el ‘bloc de la moció’ i, per tant, per l’enfrontament amb el Partit Popular; no és que, contra el que li van dir alguns portaveus i molts mitjans, ‘hagi girat a l’esquerra’; és que no vol saber res amb la dreta. Almenys, això és el que es desprèn del to del debat, per més bast que aquest to hagi estat, puntual i ocasionalment, amb Rufián, que, per cert, s’ha revelat com un dels més incisius oradors d’una Cambra en la qual la brillantor dialèctica, dit sigui sense acritud, brilla per la seva absència.
Sospito que la trobada d’aquest divendres amb Aragonés, que hauria d’iniciar un llarg període de ‘conllevancia orteguiana’, és a dir, guanyar temps sense provocar massa conflictes i fent concessions per totes dues parts, serà presumiblement més difícil del que el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i altres optimistes portaveus monclovitas diuen preveure. Haurem d’estar molt atents, perquè avui, en tot cas, assistim a l’inici del camí cap al que queda de Legislatura, que serà, en principi i excepte anticipacions ara imprevisibles, un any i mig clarament preelectoral, amb el que això comporta de dolent…i de bo.
Així que crec que, inqüestionablement, Sánchez va guanyar el debat, entre altres coses perquè el principal partit de l’oposició no va saber exercir aquesta funció de manera eficaç (Feijóo va estar com a absent, tant en el seu forçós mutisme en l’hemicicle com en les seves posteriors compareixences mediàtiques) i perquè els altres grups ‘de la dreta’ o es van mostrar , com gairebé sempre, extremistes (Vox, parlant que els socialistes van ser els que van assassinar a Calvo Sotelo…fa 86 anys!) o inanes (Ciutadans, que, de la mà d’Arrimadas, sembla ja irrecuperable).
Va guanyar, sí, però el líder del PSOE i del Govern està lluny de convèncer al que Machado va dir ‘les dues Espanyes’, que segurament són moltes més: crec que al carrer provoca més rebuig que en l’hemicicle. On, per cert, i com sempre, es va lliurar una batalla dialèctica de baixa qualitat entre dues parts irremissiblement enfrontades. Ni es van aprovar resolucions de gruixut calibre -encara que algunes propostes, incloent-hi diverses d’Esquerra i de Junts, eren simplement plantejaments utòpics impossibles d’aprovar, i això tots ho sabien–, ni es va avançar un pas en l’entesa entre els dos costats del barranc de la Cambra.
Ni, em sembla, malgrat les mesures ‘sanchistas’ anunciades a so de bombo i platerets, es va fer un sol pas endavant en la solució dels problemes que la gent del carrer sent com a imminents. Problemes sobretot amb rostre d’inflació, que constitueixen una espasa de Dàmocles que podria caure sobre els nostres caps tan aviat com aquesta tardor, que fins als més optimistes en el Govern –Nadia Calviño—anuncien com molt difícil. Un camí d’espines. D’això, suposo, també hauran de parlar Sánchez i Aragonés en el seu ‘cim’ en La Moncloa. Dic jo, anem.
4
1
