Conten els cronistes de la Plana que fa alguns anys, quan l’equip jugava encara al Madrigal, el Vila-real tenia dos grups de seguidors obertament enfrontats. D’un costat, el que integraven els habituals en la majoria dels clubs de la lliga espanyola, que es podrien identificar amb l’extrema dreta espanyolista, i, de l’altra, una excentricitat en aquella part del país, que es feia dir Estel Groc.
Els seguidors d’Estel Groc, com el nom indica, entraven al camp amb senyeres estelades fins que un dia agents dels serveis de seguretat els van dir que aquella bandera no podia onejar-se al Madrigal. Quan els van demanar qui n’era exactament la causa els van dir que eren ordres directes del president i que, si volien saber-ne més, havien de parlar amb Fernando Roig, propietari de l’empresa de ceràmica Pamesa, del club i del 10 per cent de Mercadona. Un propietari que permet que el nom oficial del seu club, Villarreal CF, no lligue amb el de la ciutat, que fa dècades que és Vila-real.
Els angelets de l’estel groc es van encaminar al despatx del president i les mateixes cròniques apòcrifes assenyalen que l’amo del club els va explicar amb molta honra i cortesia que la senyera estelada no podia entrar al camp perquè no era “constitucional”. Com que a Vila-Real el més bovo apanya rellotges, els xicots de la penya li van respondre que la que onejaven, ben pagats i cofois, els altres seguidors, tampoc. Perquè els altres hooligans animaven la grada amb banderes espanyoles on hi havia l’àliga dels reis catòlics que el general Franco va fer-se seua. Llavors el president els va contestar: “Aquesta no és constitucional, és cert, però és la meua”.
La història podria ser del tot exacta o no. Siga com siga, l’Estel Groc va tenir uns anys d’activitat intensa en la primera dècada d’aquest mil·lenni, que després es va amagrir. En aquells anys més enèrgics van haver de superar tot de traves i entrebancs per poder entrar al camp del Vila-real amb una bandera que el Procés a Catalunya ha fet encara molt més indigesta als intransigents amb la dissidència nacional.
La rondalla deixa ben clar que la llei de l’embut funciona a tot arreu. Aquesta llei de l’embut, per exemple, permet que els agents del mal dit ordre públic de l’estat actuen com si l’estelada fora il·legal només perquè per a ells és l’estendard de l’anticrist. Quan un policia nacional requisa una estelada a l’entrada d’un camp de futbol prevarica. I prevaricar és delicte. A Barcelona, a Elx i a San Diego. Requisar estelades no és “arbitrari” com denuncien algunes ànimes càndides. És il·legal.
Perquè els agents de l’ordre públic no estan al servei ni del desordre ni de les pròpies fòbies, sinó del contribuent. I aquí arriba el problema. Perquè aquests agents van ser utilitzats durant el 2017 de manera lliberticida i li han pres el gust al gatell.
Si els agents que van retirar les estelades al camp de l’Elx i van agredir un dels jóvens que en portaren tingueren un mínim de decència democràtica, sabrien que no poden perpetrar abusos contra allò que abominen, si és legal, per molt que els repugne.
En el súmmum de la hipocresia n’hi ha que proclamen que aquesta bandera provoca odi i que per això cal retirar-la de la vida pública. L’odi en el venerat esport del futbol es genera de moltes maneres. Qualsevol bandera pot produir-ne i qualsevol bandera pot ser portada amb odi també. En tot cas, l’actuació de les denominades forces de seguretat en fa esclatar molt més. Ells en tenen i ells en creen quan agredeixen gent indefensa només pel fet que no els agrada com són ni què defensen. A ells és a qui caldria acusar per delicte d’odi.
Odien els veïns de Melilla que no han permès que un vehicle de la Creu Roja repartira queviures entre els immigrants? Ben segur que sí i això no converteix en banderes de l’odi les que esgrimien. La legislació espanyola castiga els presumptes delictes d’odi de manera interessada. Només odien “els altres”. Els de les banderes estelades, per exemple. Resignar-s’hi és continuar perdent. Per això Acció Cassandra i totes les accions que calguen ho han d’intentar evitar. Ni que siga debades. Ni que siga perdre el temps i envestir un mur de pedra i trampes.
No hi ha bandera d’odi. L’odi no aguanta l’estelada. L’odi és l’aliment i la supuració d’aquells que prevariquen requisant-les.
