Com han establert i sentenciat profunds analistes socials, a Catalunya les opcions polítiques es disputen un espai doble, que queda determinat per un eix ideològic i un de nacional. Seguint aquesta lògica tan evident que no exigeix per quedar definida cap postgrau específic, a l’ala “dreta” del Parlament hi hauria el Partit Popular i Convergència i Unió. I a l’esquerra, el PSC, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. En l’altra esfera, la “nacional”, el PP i Ciutadans serien opcions de vocació “espanyola”, mentre que Convergència i Unió, el PSC, Iniciativa i Esquerra Republicana es definirien per una sensibilitat “catalanista”. És a dir, els primers consideren que Espanya és “la nació”, mentre que els segons reivindiquen aquesta especificitat per a Catalunya.
Però les fórmules massa fàcils sovint distorsionen la realitat i traeixen, per tant, la intenció que les justifica. En aquest cas, per exemple, Convergència i Unió no és exactament “dreta”, d’acord amb la definició convencional del terme. La federació que lidera Artur Mas, diguin el que diguin els seus rivals polítics, aspira a ocupar transversament una bona part de l’espai ideològic i integra sensibilitats liberals, democratacristianes i fins i tot socialdemòcrates. Per conciliar aquesta diversitat, CiU manté moltes ambigüitats –que sovint són contradiccions– tant en el seu programa com en les polítiques que aplica allà on governa. Tampoc el PSC es pot situar tan alegrement a la part “catalanista” de l’eix nacional. Els socialistes catalans arrosseguen fortes contradiccions, diferents sensibilitats i una subordinació respecte al PSOE que enterboleixen molt l’adscripció.
Però la superficialitat de l’esquema encara es complica més en el cas de les opcions “espanyolistes”. Poc es pot discutir que tant el PP com ciutadans es defineixen per aquesta vocació nacional, que manifesten de manera ben explícita. Populars i “ciutadans” es declaren “catalans” i “espanyols”. Catalans, regionalment; espanyols, nacionalment. Tots dos partits reivindiquen una espanyolitat diàfana. Límpida. Declarada i apassionada. Ara, per justificar-se, l’un i l’altre haurien de diferenciar-se per l’actitud ideològica. En efecte, així ho sembla de manera aparent. El Partit Popular es declara “conservador”, fins i tot “de dretes”. I Ciutadans es defineix com un partit “d’esquerres”. Fins i tot alguns dels seus dirigents provenen de les files del PSC.
Però, en lloc de buscar la pròpia singularitat i la diferenciació incidint en aquest matís, que sens dubte és important, el Partido por la Ciudadanía es decanta, una vegada i una altra, per superar l’espanyolisme del PP, per desbordar-lo sense manies. Sense deixar espai per a la ideologia, obsedit només en la defensa de la nació, presumptament agredida pels partits catalanistes. D’aquesta manera, l’opció “ciutadana” es defineix exclusivament per superar en coïssor patriòtica el Partit Popular. Una estratègia que el porta sense remissió a l’extrema dreta. Al falangisme.
