El darrer congrés de Junts per Catalunya va aclarir el magma en un artefacte que fins aquell moment havia estat de classificació difícil. Aquell congrés es va poder resumir en tres manaments. El primer és operatiu. Finalment, la melassa aspirava a ser partit. És a dir, més enllà de la desobediència, la independència i la supervivència, al remat hi ha una ideologia definida. Què pensa Junts sobre segons quines qüestions que, a parer dels que nacionalment ja estan bé com estan, “són les que interessen als ciutadans”. Quan feien servir aquesta divisa els qui la van encunyar, els dirigents de Ciutadans, l’exigència era precisa i s’entenia: calia parlar d’allò que els interessava a ells, “als Ciutadans”. Els “ciutadans” eren només ells. En tot cas, òbviament, ara Junts es dedica a definir i gestionar les penes del moment. Pren posicions en tot allò que ocupa els partits convencionals.
El segon manament és revelat. Junts per Catalunya no renuncia a la independència -que manté com a eix referencial de l’ara partit- ni a la “unilateralitat”. Això vol dir que fa seua l’estrofa de l’himne: “quan convé seguem cadenes”. No se sap exactament quan els convindrà. Ja ho diran. Però mantenen que, quan arribe el moment, en segaran. Ja diran com.
El tercer manament és bíblic: “Estimaràs Carles Puigdemont sobre totes les coses”. El repescat president del partit va impulsar, articular i enllestir aquesta sínode perquè siga ell el que fins i tot formalment en controle fins al darrer ressort. Si Puigdemont va ser qui va tenir la primera i la darrera paraula en la confecció de les llistes de les darreres eleccions, quan formalment no exercia de president del partit, ara tot és més descarat encara. De la primera fins a la darrera persona de la nova executiva del partit són gent de confiança del president. És cert que Jordi Turull hi compta, però el dimoni sap per vell on pot arribar i on no perquè Jahvè no se’n canse i el faça caure més fondo encara.
L’àngel caigut de debò en aquell tràmit va ser Laura Borràs, que va haver de sacrificar-ne la presidència perquè l’ocupara Jehovà. L’expresidenta de Junts i ara presidenta de la fundació heretada d’Unió via Antoni Castellà va acomiadar-se de l’afició al congrés amb paraules d’acatament de l’autoritat divina. Borràs va exalçar Puigdemont, sí, però la semàntica obligava en aquest cas a fixar-se més en el gest que en la paraula. La paraula podia ser divina; el gest era d’ira continguda. I ara que vinga algú i ho desmentesca.
El partit, doncs, com a partit, ja ha començat a rodar. Guiat pel seu líder natural -el que el justifica i li garanteix el vot- i amb una doble intenció: combinar la promesa d’“unilateralitat” cap a la independència quan arribe al cas i arromangar-se en les bugades del dia a dia, que són brutes i desagraïdes. Junts ha hagut d’anar prenent posicions en el viacrucis dels lloguers i ara també en la fiscalitat que el govern de Pedro Sánchez i els seus altres aliats han proposat.
Des de que es va constituir com a atifell, Junts va haver de suportar que els altres partits -la competència- i els mitjans de comunicació que hi discrepaven els titllaren de “neoconvergents” o “postconvergents”. Allò era injust, però la vida és dura com el torró d’Alacant. Debades els seus dirigents protestaven o plantaven cara als qui així els definien. La teoria atribuïda a Goebbels funciona. Repetida mil vegades pels malvats, els ingenus se l’han creguda, aquesta identificació, encara que la realitat no l’acompanyara exactament.
Abans del darrer congrés, Junts no era ni “neoconvergent” ni “postconvergent” ni “paraconvergent”. L’aïna era difícilment descriptible, perquè allà hi havia de tot i hi bevien moltes oques amb becs diferents. El pal de paller que unia tota aquella gent no era el postpujolisme, sinó la radicalitat independentista de Carles Puigdemont. Qui els definia així sabia que feia mal, que, en un país en què fins i tot els carlins es consideren d’esquerres, l’etiqueta buscava l’insult, la deslegitimació.
Però el darrer congrés de Junts -i també la constatació que la llei d’amnistia no s’ha aplicat com van arribar-se a creure- han canviat les prioritats i ara quan intervé en públic o l’entrevisten Carles Puigdemont parla de política pedestre. De lloguers i de pressió fiscal. Espanya -l’Estat- ha guanyat, però això ja ho sabíem i a cal fuster no era novetat. En tot cas, Junts s’hi resigna finalment, abandona la poesia i aterra en la vida prosaica. Lloguers i pressió fiscal, per exemple.
Els qui els havien acusat de posts o neos ara trauen cresta i pit i proclamen que tenien raó. Que Junts és Convergència i, per tant, un partit “de dretes”. Tant “de dretes” com el PSC? Això no els interessa. Tampoc no es pregunten si el PSC és un partit més “de dretes” que el PSOE de Pedro Sánchez. Perquè l’esquematisme de les seues vides no dona per a reflexions profundes. I corren a ajuntar Junts amb el PP o amb VOX sempre que una votació conjunta ho permet. No ho feien, però, quan els socialistes o els comuns votaven en allò tan de dretes que es feia dir “bloc constitucional”.
Potser sí. Potser ara Junts és tan “de dretes” com el PSC. Però això no garanteix la vida ni la tranquil·litat parlamentària als socialistes. Ni a Madrid ni a Barcelona. En primer lloc, perquè allà els acords també depenen dels comuns, d’Esquerra o de Sumar. I en segon, i sobretot, perquè a Junts encara els separa de Convergència la independència, que deu ser de dretes, segons Crónica Global i La Vanguardia, tan d’esquerres ells.
