Davant el que consideren una situació de deserció lingüística extrema -la dels valencians-, la majoria dels catalans reaccionen amb gest i argumentació incòmodes. Senzillament, no els entenen. Els “catalans” no entenen “els valencians”. I cal emmarcar entre cometes els gentilicis perquè en aquesta qüestió -com en tantes altres- els noms col·lectius són imprecisos i no solen definir ni tan sols majories socials.
Com que d’alguna manera ens hem d’entendrem, acceptem que “els catalans” no entenen per què “els valencians” han abandonat massivament la llengua ni per què voten les opcions polítiques que més contribueixen a arrasar-la. No entenen el perquè d’un suïcidi col·lectiu aparent i solen dividir-se entre els que se solidaritzen amb els resistents i els que consideren el sud del riu de la Sénia un cas perdut on fins i tot cal anar a l’aguait perquè l’anticatalanisme autòcton encara és més bèstia que en altres punts de l’estat. El “Ja s’ho faran” és l’expressió amb què molts catalans despatxen una qüestió que els fereix o senzillament que no els interessa gaire.
En línies generals, és cert que la situació del català al País Valencià és més precària que a Catalunya. Encara que l’afirmació exigeix mil matisos que farien aquest text interminable, es pot afirmar que a la societat valenciana no hi ha un consens social majoritari sobre la necessitat de preservar la llengua pròpia. Ni una actitud de defensa per part de la majoria dels parlants. Sembla, això sí, que els darrers vint anys han servit per a superar les fal·làcies secessionistes que tant es van enramar des de la transició i que enfrontaven una hipotètica “llengua valenciana” a una pèrfida “llengua catalana”.
Superada quasi del tot aquesta dificultat tramposa, que va arribar a ser amarga durant llargs anys, el problema -el problema per a la pervivència digna del català al País Valencià- és precisament salvar-la dels que ja no fan servir el recurs a la “idealització compensatòria” -en feliç expressió de Vicent Pitarch- i s’han decantat obertament per declarar-se partidaris de l’eliminació social del valencià.
Què ha estat la “idealització compensatòria” -o, dit d’una altra manera, l’elogi compensatori- del català al País Valencià? Un recurs durant segles -des del XVI, exactament- per situar o mantenir el castellà en un estatus privilegiat i dominant, i dissimular aquesta deserció -nacional i lingüística- amb alabances, exagerades i sentimentals, a la llengua pròpia.
El primer -o un dels primers a utilitzar aquest recurs- va ser Pere Antoni Beuter el 1550. Una sèrie de coincidències en el temps -la unificació de les corones castellana i aragonesa, la desaparició de la monarquia pròpia, la irrupció de la impremta, la desfeta de la Guerra de les Germanies, la instal·lació d’una cort, la de la virreina Germana de Foix, castellana i cruel…- va enramar l’ús del castellà entre la noblesa valenciana, servil i genuflexa amb la corona espanyola des de la derrota agermanada. Allò va marcar el principi d’un recorregut diferencial, només en part, que tant sorprèn “els catalans”.
Beuter va escriure el 1538 una primera part d’una història que prenia el regne de València com a referència dels fets històrics: Primera part de la història de València. La va traduir després al castellà i, afectat pels canvis polítics i socials que així ho aconsellaven, va escriure’n la segona part en aquest idioma “estrany” i en va dir Segunda parte de la crónica general de España. Els dos títols ja n’expliquen el gir.
En aquesta segona part, l’autor oferia una explicació de la mutació que no deixa lloc al dubte: “Pues como el tiempo ha traído la diversidad de tantos reinos como en España se partieron (por la venida de los moros) en un general y único señorío, excepto el Reino de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la Monarquía primera de España en tiempo de los godos. Luego no es razón que a nadie parezca mal que, siendo yo valenciano natural y escribiendo de Valencia a los Regidores de ella, escriba en castellano, lengua extraña para Valencia, por el respeto del provecho común y divulgación mayor en toda españa de las gracias que Dios ha concedido a este Reino”.
El canvi i l’interès que el motivava hi quedaven ben clars. Aquesta n’era la causa confessada que després tant ha arrelat. Tot seguit, Pere Antoni Beuter feia ús de l’elogi compensatori per justificar-la: “que no se le hace a la lengua valenciana perjuicio en ello, ni pierde por ello el ser habla polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma y despierta el ingenio a vivos primores, de donde le resulta un muy esclarecido lustre”.
Els elogis i les lloances exagerats s’allarguen algunes pàgines més. Tot eren meravelles en una llengua, la “valenciana”, que, substituïda per la castellana, ja no servia per a imprimir un llibre sobre història.
Aquest recurs i una derivada macabra -l’enaltiment d’una suposada llengua valenciana ara en contra de la malvada catalana- havien arribat els nostres dies. L’anticatalanisme valencià -brandat sempre per personatges que ja s’havien decantat de manera decidida per l’hegemonia del castellà- s’ha utilitzat des dels anys setanta del segle passat per a evitar la recuperació de la llengua pròpia, per a desactivar nacionalment el país i per a activar vísceres primàries i indocumentades amb intenció electoral.
Tot això ara s’ha acabat. Han caigut les màscares. Ja no cal justificar la defensa del castellà amb elogis falsos compensatoris a una llengua que aquests senyors consideren senzillament prescindible. L’anticatalanisme “valencianista” restant és quasi anecdòtic. El castellanisme -l’espanyolisme- es reivindica ara sense pudor ni volantins. El govern actual del PP i Vox al País Valencià va directe al gra que ells consideren de pus.
L’ofensiva contra el català en tots els fronts que han desplegat aquests dos partits no té precedents ni en les dues dècades anteriors en què el Partit Popular va governar la Generalitat. Censura i restricció de llibres en les biblioteques públiques, anunci d’una nova llei educativa que desplaçarà el català al racó de no existir, amenaces a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, residualització institucional de l’idioma…
Sense màscares regionals o locals per ensucrar el seu nacionalisme, PP i Vox combinen aquest atac general amb una fòbia també indissimulada a l’escola pública.
Fa uns dies milers de persones es van concentrar i manifestar en diverses ciutats valencianes contra aquestes pretensions. Coincidint amb la protesta al carrer, sindicats i organitzacions van convocar una vaga que va tenir ressò a l’escola pública i que va ser ignorada per la concertada. Mestres, pares, mares i alumnes conscienciats comencen un llarg període en què hauran de fer-se sentir cada dia i en què s’hauran d’organitzar per evitar la residualització del sistema públic d’ensenyament i la devastació de la llengua dels valencians.
Afirmava, enganyat i enganyós, Pere Antoni Beuter que no hi havia “perjuicio” en la seua deserció lingüística. S’equivocava o mentia el cronista. Sí que n’hi havia, de “perjuicio”, en aquelles primeres opcions en favor del “respeto del provecho común y divulgación mayor en toda España”. El precedent marcava un camí i una jugada que ara PP i Vox volen enllestir. A cara descoberta. Només els pot frenar una reacció tant o més descarada i decidida. Amb màscares i sense. Tot s’hi val.
