Aquesta setmana comencen les classes a la majoria dels col·legis, escoles i instituts. No serà així per a Ceuta, que sens dubte tardarà a recuperar la normalitat, submergida com està la seva gent més jove en una mena de sensació de nova pandèmia provocada pel confinament al qual els seus pares els sotmeten per por a qualsevol perill. Als que comencen a Catalunya, però, tampoc arribarà aquesta normalitat, tot i que per raons diferents: els professors recuperen les vagues que només es van suspendre quan van acabar les classes.
Amb el disgust pertinent dels afectats (les vagues ja no es plantegen si no és amb la clau de generar el màxim perjudici possible, i això només és possible si es duen a terme quan més molesten els usuaris del servei), a aquells que tenen fills en edat escolar sí que els preocupa enormement un dels temes que els vaguistes porten a la seva agenda de reivindicacions: com fer que l’escola inclusiva, una aposta de la Generalitat de Catalunya que en principi sona a música celestial per la voluntat i l’eslògan de no deixar ningú enrere i de reconèixer el dret a l’ensenyament d’aquells que tenen “diversitats cognitives”, no acabi significant un problema per a totes les famílies i nens implicats, els diversos i els altres, si és que algú no ho és.
Perquè és evident que hi ha una enorme “diversitat de diversitats”. Vull dir amb això que no té res a veure una dislèxia amb un trastorn de l’espectre autista. Si per al primer cal un pedagog, per al segon pot caldre un suport facultatiu gairebé impossible. La idea que algú per a qui el soroll constant d’una classe infantil es converteix en un infern i que les seves reaccions davant d’aquest infern puguin generar quelcom semblant en els qui ho contemplen ens fa pensar que la idea que tots som iguals xoquen amb la dura realitat de què no ho som i que la possibilitat que puguem homogeneïtzar una classe on conviuen realitats molt diferents passa per una aportació enorme de recursos, tants que ni la millor voluntat governamental podrà aportar-los. Fer desaparèixer les valuosíssimes i molt reputades escoles especials que han existit a Catalunya ha estat un enorme error.
Serà necessari que els governants s’atreveixin a dir la veritat: hi ha infàncies que no podran conviure en una aula ordinària i que en tot cas seria bo que no ho fessin a temps complet. I que el model compartit que necessàriament se’n deriva necessita molts més recursos del que s’hi aboquen.
Si no assumeixen aquesta obligació, la de dir la veritat, els afectats prendran nota. I després els governants no podran queixar-se que aquests apunts els passin factura a les urnes quan hi hagi l’oportunitat.
