S’acosten les eleccions espanyoles i els partits independentistes han entrat en un col·lapse estratègic tan gran que -en comptes de confrontar els seus projectes amb els adversaris de l’eix nacional espanyol- es dediquen a construir un efecte Streisand de dimensions descomunals amb la intenció de, suposadament, combatre l’onada abstencionista. ERC, Junts i la CUP van a les palpentes contra un enemic difús, sense articulació partidista ni programa polític. Un fantasma que recorre Catalunya sense més identitat que el punt d’ebullició de les xarxes socials. L’abstencionista és una proposta sense cares, que ni tan sols tindrà un faristol en cap debat i que afecta per igual els tres partits independentistes.
L’empenta és forta i creixent, però els candidats a diputats independentistes al Congrés no saben dir res que pugui anar una mica més enllà del que volen escoltar els electors d’esquerres de l’Espanya espanyola. L’única oferta de CUP i ERC als que van posar la seva cara i la de la família el Primer d’Octubre és, ara, frenar la dreta i l’extrema dreta, Feijóo i Abascal, en benefici de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. Junts, per la seva banda, sembla esperar una aritmètica afortunada per fer el mateix i, com a única novetat, ha aparegut la proposta estrambòtica del PDeCAT, que ofereix la mateixa gratuïtat als socialistes que al front neofalangista. Els candidats independentistes es mouen com zombis a la recerca d’uns electors que els defugen.
En definitiva, ningú no gosa anunciar cap condició perquè saben que el PSOE no pagarà res a canvi d’un suport que dona per descomptat. En aquestes condicions, l’únic argument vàlid per anar a votar és que l’abstenció no es pot rectificar fins passats quatre anys i, en canvi, els escons sempre són o poden ser d’utilitat. Un exemple, l’any 2009 l’esquerra abertzale -il·legalitzada- va demanar el vot nul i més de 100.000 electors van respondre disciplinadament. Resultat: el socialista Patxi López, lehendakari.
40
9
