Segons el cèlebre jurisconsult nazi Carl Schmitt, el de “el Führer crea el Dret”, la política és el conflicte amic-enemic. Una definició minimalista, també adient a la guerra. De fet, la guerra ha estat sempre la política dels nazis, antany i enguany.
La qüestió s’embolica quan els rols d’amic-enemic canvien, quan l’amic esdevé enemic i l’enemic, amic. En la política, els canvis, i canvis radicals, de principis, d’aquells de tota la vida, no són l’excepció, sinó la consuetud. La política és un esdevenir i els principis són tan líquids com la societat del venerable Bauman i tan canviants com el riu d’Heràclit.
Hi ha molts exemples d’aquestes mutacions quasi paulines. El senyor Tamames és el darrer episodi de la història interminable de les conversions cap a tot allò que ahir es combatia. Abans d’inventar-se el feixisme, Mussolini, el referent de l’actual primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, era un socialista radical. Els socialistes espanyols al seu congrés de Suresnes, en 1974, reconeixien “el dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. Com canvien les coses i com els amics esdevenen enemics i viceversa!
Amb aquesta crua experiència a l’esquena, no s’hi entén prou bé l’escàndol muntat amb les declaracions de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, sobre la manca de legitimitat de l’1-O. Cert, rebutjar la legitimitat de l’1-O és tocar el nervi ciàtic de l’independentisme, travessar el Rubicó, cremar les naus. Les raons, negligibles (no érem prou, una part de la societat no es va sentir interpel·lada), no poden amagar el fet que es tracta d’un canvi de bàndol, de l’amic independentista a l’enemic contrari a la independència, de l’independentisme al no-independentisme. Tanmateix, em sembla un escàndol sobreactuat.
Primer perquè, com comentat, aquests canvis, aquests girs copernicans, són el business as usual de la política, normalment amagats en arguments especiosos: com que aquí ningú no ha renunciat a la independència; només l’endarrerim per a quan els déus siguin servits.
En segon lloc, perquè no es pot dir que es tracti d’un canvi sobtat, quelcom fugaç, com un llamp, sinó el resultat final d’un llarg procés d’oscil·lacions, de tires i arronses, de profundes meditacions, fins i tot amb conferències o projectes de conferències sobre la qüestió de per a què es vol la independència. Finalment, la crisàlide es converteix en papallona. Però, durant la metamorfosi, el resultat era previsible i, com era previsible, la papallona ha resultat ser una papallona autonomista. La pregunta és com ha estat possible un enganyi tan obvi i per tant de temps?
No serà per les virtuts comunicatives de la portaveu del partit, Marta Vilalta, que ha comparegut per encomiar les paraules de l’altra Marta com la pura raó en marxa i, per estalviar-se feina, recomana llegir el llibre Tornarem a vèncer (i com ho farem), publicat en 2020 per Oriol Junqueras i Marta Rovira. El llibre, que conté tot el que ha dit la secretària general, segons Vilalta, es presenta com un manual per fer possible la República Catalana, un vademècum del bo republicà. No hi ha res a explicar, conclou la Vicemarta, car està tot clarinet negre sobre blanc en aquesta guia del pelegrí cap a la terra promesa.
“Tornarem a vèncer” és un títol esplèndid, més que surrealista, gairebé dadaista, atès que és impossible tornar a fer el que no s’ha fet d’antuvi, és a dir, vèncer. Una petitesa. Perquè, com que el món independentista encara considera l’1-O una victòria, podria pensar-se que els líders i estrategs d’ERC també ho sentissin així. Però la senyora Rovira ha aclarit que no, que de cap manera l’1-O és una victòria, sinó una derrota. I rebla aquesta mudança d’opinió amb l’ajuda del subconscient quan diu que vol una república catalana independent dins d’Espanya, cosa que les ànimes caritatives entenen com a un lapsus i no ho és. És l’eco reverencial del tampoc molt realista desig de Companys d’una república dins l’estat espanyol.
D’agrair és la sinceritat de la declaració que afecta al principi mateix de l’autodeterminació i la independència. Perquè, si el seu exercici democràtic és il·legítim, el principi mateix també ho és, d’il·legítim, i la independència és il·legítima.
I, aleshores, sí que ens entenem tots.
17 
4 
