Pobres fiscals, jutges, periodistes, polítics, empresaris, influencers, del front anticatalà. Fan tot el que poden, enverinen Espanya sense manies, prostitueixen la Constitució i les lleis i el que calgui, però no se’n surten. Tot i que tenen les presons, la policia, els paramilitars, els Villarejos i fins i tot el Rei Implícit, no se’n surten. No guanyen. Fan mal i fan por, però no guanyen. La seva impotència i la seva ràbia són evidents, tot i que conserven una alta capacitat per devastar, amenaçar, destruir…
Pobres de nosaltres, obligats (a mitges) a donar suport a totes les canyes esquerdades de la república imaginària, per no prendre-hi més mal encara. Atrapats en la teranyina de les víctimes de la trituradora estatal, sens dubte, però també en els paranys dels que van jugar amb nosaltres i amb un Estat al qual van menystenir: jugaven a un pòquer que els superava de llarg, manipulant la bona voluntat de la gent de la base, sense gaires escrúpols.
La partida continua en l’empat. I hi seguirà molt de temps, obligant-nos a fer coses en les quals no creiem, com votar a aquest/a o l’altre/a, fent veure que no sabem que és indiferent, que els nostres van a la seva i ja ens ho farem. Són impotències creuades, que no porten enlloc. Hi ha empat per a una llarga temporada, amb petites victòries o derrotes parcials.
Qui aguanti el temps d’empat i d’incertesa, guanyarà. No em refereixo a partits, que van tots a la seva per aconseguir parcel·letes de càrrecs i poders menors i petites venjances. És indiferent que les eleccions catalanes siguin per Sant Valentí o la setmana dels tres dijous. És indiferent qui les guanyi, perquè no les guanyarà ningú, ja que l’empat i el bloqueig continuaran. És indiferent tot el mal que pugui causar la maquinària repressiva espanyola. És indiferent la magnífica batalla judicial al cor d’Europa, que no deixa de ser una batalla per l’ànima d’Europa, pels seus valors.
Això va i anirà només d’aguantar durant una llarga temporada, perquè les forces estan equilibrades. Va de tossuderia, per a bé i per a mal. Qui afluixi primer, haurà perdut. A cada bàndol, per no afluixar cal fer renúncies, acceptar misèries i transaccions. Però també cal saber qui és revolucionari i qui simplement defensa que no canviï res.
Ens diuen i ens diran que ens hem de centrar en gestionar les coses de cada dia. I veurem que som un autèntic desastre en aquest camp: la pantomima de les eleccions ajornades, el teatre de la covid, són indicis prou consistents. Però la clau és fer un salt endavant, superar les impotències creuades, plantejar coses noves sobre bases noves… Mentre ens deixem segrestar pels uns i pels altres, pels seus interessos a curt termini, estem llestos. No guanyaran, però ens guanyaran. I d’aquí a cinquanta anys serem on som ara, entre els uns i els altres, repetint eternament una història d’impotències creuades… I oblidant que per primera vegada en dècades no està gens clar qui guanyarà. Això, si ets el feble, et diu claríssimament que per una vegada, en quatre segles, no ho tens tot perdut…
16 
