Avui parlem de l’actualitat. Aquesta setmana farà 50 anys exactes de la cèlebre intervenció de Pau Casals a les Nacions Unides, conegut popularment com el discurs del I am a Catalan. El reconegut músic, ja amb unes quantes primaveres a l’esquena, va acudir a la seu de l’ONU per al primer concert de l’Himne de les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. També hi va interpretar el Cant dels Ocells, que l’acompanyava sempre com a marca distintiva d’aquest patriota i home de pau. En les breus paraules d’agraïment, el venerable artista hi va incloure la frase “I am a Catalan”, traduïble simplement com a “Sóc Català”.
No era pas la primera frase del discurs, en contra del que se sol pensar, però sí que era la més enèrgica i carismàtica. Després de la famosa frase, Casals va continuar parlant, amb una emoció gens continguda, davant dels delegats del món sencer. Es va convertir de seguida en allò que en diríem un moment viral. Encara avui, la força de l’al·locució del mestre, la seva autenticitat i l’amor que conté, aixeca passions al nostre país i a part de l’estranger. Resulta difícil trobar un moment equivalent a aquest, i un ambaixador comparable a l’hora de presentar Catalunya davant la comunitat internacional.
En bona part, això es deu a circumstàncies irrepetibles, que ara mateix no es reproduirien. En aquells anys, el dictador Franco encara era viu i la repressió del règim es feia notar en tots els aspectes –entre ells la prohibició pública de la llengua catalana, així com de les llibertats democràtiques més elementals–. Casals, que sempre havia estat un home tenaç i de principis inamovibles, parlava des d’una atalaia de vell lluitador. A més de ser el violoncel·lista estrella de l’època, tenia 95 anys, i s’havia significat com a ferm opositor al franquisme.
De fet el músic havia promès que no tornaria a l’estat espanyol mentre durés la dictadura militar, i així ho va complir. Es va instal·lar un temps a Prada, a la Catalunya francesa, i allà va ajudar econòmicament els altres exiliats. Al final de la guerra mundial, quan els països aliats es van negar a actuar contra Franco, com a protesta va deixar de tocar. No ho va tornar a fer fins que el van convèncer de muntar un festival a Prada, des d’on es podria divulgar amb força el seu missatge de llibertat i de lluita antifranquista, amb la seva figura com a pedra angular del moviment.
I tot plegat el que diem és d’actualitat perquè el missatge de Casals continua sent necessari. Aquell moment brillant a Nacions Unides va ser memorable perquè Catalunya aleshores, com encara avui, no disposa de representació a l’Assemblea de l’ONU. Per no tenir, no disposa ni de canals per tal de fer sentir les injustícies que s’han comès contra la democràcia i els drets humans en els darrers anys. El valor del I am a Catalan continua vigent avui, mal que ens pesi. Tant de bo algun dia tinguem algun Casals que pugi al faristol i obligui les legacions del món sencer a escoltar els greuges legítims que el nostre país ha de donar a conèixer.
Entre la resta de coses que va explicar al discurs, hi ha algunes referències de Pau Casals a l’edat mitjana, la treva de Déu i l’antiquíssima democràcia catalana que serien com a mínim discutibles. Però hi ha un fons indiscutible, i és que des de fa segles, Catalunya és una nació sense estat, i és un poble de pau. Segurament hi ha una relació causa-efecte entre els dos conceptes, però tant és; la realitat és aquesta. Els agressors de fa 50 anys no són tan diferents dels d’avui, sempre actuant des de la força i el poder d’un estat, i els defensors de cinc dècades enrere, ciutadans organitzats de forma pacífica, no són tan llunyans dels d’avui. Per sort, ara ja sense sang i mort per enmig, que en alguna cosa hem millorat.
Qui serà el Pau Casals del segle XXI? Algú que sàpiga posar tot el seu prestigi personal i professional al servei de la justícia i el redreçament nacional? No ho sabem, però si els candidats tenen marge fins a la fresca edat de 95 anys, tenim temps per preparar-los. El que sí que sabem, és que ens calen uns quants Pau Casals, en el camp de les arts i de les lletres i dels esports i de l’empresa i del que sigui, perquè de moment la nostra veu col·lectiva no arriba prou i, encara que recentment haguem despertat un cert interès, no pot ser gaire escoltada pel conjunt de les nacions.
