Quan Samuel Huntington va publicar l’article sobre el xoc de civilitzacions (després ampliat a llibre), les veus del multiculturalisme es posaren en peu de guerra. Parlar de col·lisió entre les grans configuracions espirituals ofenia l’ecumenisme. Era com advertir de la presència d’un gran bloc de gel sota la superfície mentre els passatgers ballaven a coberta. Huntington difícilment podia guanyar adeptes per a la seva tesi després de dècades d’universalisme simplificador. Les persones de la meva edat recordaran l’arribada a Espanya a mitjan anys seixanta d’una colla de joves cantaires que s’anomenaven Up with People; en espanyol, Viva la Gente. Aquest grup “educatiu” havia estat fundat a Tucson, Arizona, en resposta a la rebel·lió juvenil de l’època i començà a girar pel món quan s’escampaven les protestes per la guerra del Vietnam. Al drama de tota una generació fent escac al sistema, Up with People contraposava bons sentiments, optimisme a dojo i propostes d’harmonia global, allò que en l’argot actual se’n diu “bon rotllo”. Musicalment pelada i amb una lletra completament fava, la cançó Viva la gente s’enganxava com un xiclet i es popularitzà a l’instant.
Els lectors una mica més joves, a qui no els pot revenir la cantarella, recordaran en canvi l’equivalent local made in los Manolos, Amigos para siempre, convertit en himne oficiós dels Jocs Olímpics del 92. Mentre a l’Estadi Olímpic la gent corejava melindrosament aquell himne d’amor etern a la mundialitat, el jutge Baltasar Garzón enviava a la presó quaranta-cinc independentistes, amb tortures afegides, si no amb beneplàcit del jutge, amb el seu coneixement. La simultaneïtat de la cançó dels Manolos amb la tortura no era casual; uns cantaven per gust i els altres per força, però les dues interpretacions s’implicaven mútuament. L’Estat tancava mig centenar de persones per impedir que esbombessin les aspiracions nacionals catalanes davant les càmeres del món. I mentrestant les televisions emetien un esclat d’espanyolitat, que Pasqual Maragall beneïa oficialment tot proclamant: “Con la ceremonia [d’inauguració dels Jocs] nace una nueva España”. Aquella nueva España de sonores reminiscències falangistes anunciava l’ocàs de la Catalunya històrica que, havent sobreviscut al franquisme, era a punt de sucumbir a la globalització. L’Espanya gloriosa del PSOE naixia amb la rendició joiosa de Barcelona, l’antiga capital que alguns, ara que el peix ja és venut, proposen de recuperar per a la catalanitat.
A Huntington li sortí a l’encontre el president espanyol progressista José Luis Rodríguez Zapatero. A manca d’arguments científics, Zapatero volgué demostrar el moviment caminant i s’empescà una plataforma anomenada Aliança de Civilitzacions a les Nacions Unides. Aquell invent, finançat amb diners de tots vostès, era un instrument propagandístic sense solta, volta o efectes reals. Les Nacions Unides ja són, si més no en principi, una aliança internacional per la pau, que disposa d’una agència pel diàleg cultural i científic, l’UNESCO. Afegir-hi una subestructura per fomentar el diàleg intercultural era pragmàticament tan inútil com políticament interessat. Ras i curt: era una iniciativa cínicament oportunista, com ho demostra el fet de tenir com a únic subscriptor el dictador turc Recep Tayyib Erdogan. El rerefons de l’acudit de Zapatero eren els atemptats islamistes de l’onze de març del 2004 a Madrid, pocs dies abans de les eleccions que van fer-lo president i de cedir a l’extorsió dels terroristes.
Amb el xoc de civilitzacions passa com amb el canvi climàtic. L’encegament ideològic preval sobre l’evidència, per més catastròfica que sigui. Però així com la meteorologia ja no es limita a pertorbacions esporàdiques sinó que marca una tendència, els grans conflictes polítics ja no es limiten a escaramusses nacionals, com ho fou la Guerra Europea i ho foren encara les guerres colonials. L’equilibri de poder sortit de la Segona Guerra Mundial s’ha alterat i amb ell el confort de dividir el món en dos blocs alternatius i dues maneres d’organitzar l’existència. El capitalisme corre un risc molt gran d’autodestruir-se, i allà on el comunisme perviu doctrinalment, no té cap més funció real que sostenir una autocràcia. Avui els conflictes ardents o en fase d’escalfament troben motiu en coordinades més primàries.
No cal ser gaire astut per entendre que en la guerra implacable de Putin a Ucraïna reviu el conflicte entre l’antic despotisme russo-oriental i Occident. La Xina, havent esdevingut un gegant econòmic, reclama l’hegemonia continental, amb l’Índia com a únic rival en potència demogràfica i puixança econòmica. El guirigall de l’Orient Mitjà, impensable sense la revifalla de l’islamisme, és un joc a moltes bandes. D’un costat hi ha la lluita per l’hegemonia doctrinal i política (car a l’Islam religió i govern són inseparables). D’un altre costat, el rebuig visceral dels costums occidentals. Israel, fundat sobre una concepció ètnico-religiosa, fa dècades que oscil·la entre el liberalisme democràtic i l’ortodòxia arcaïtzant. Darrerament s’ha decantat pel fonamentalisme i convertit la justa defensa en una guerra de conquesta fundada en una mitologia dues vegades mil·lenària. La terra que Jahvè donà als hebreus en territori cananeu fa prop de tres mil·lennis i mig, els israelians actuals la prenen als palestins amb tota la crueltat bíblica.
Aquest retorn als orígens no té sentit titllar-lo de reaccionari, car s’escapa de l’eix ideològic, que per cert és de factura occidental recent i es deixata en travessar determinades línies isobàriques. Continuar analitzant la realitat en termes de progressisme i reacció és pura ganduleria intel·lectual. Avui les societats es desperten del somni de la globalització i cerquen l’estructura en els propis fonaments. En la conferència sobre saviesa en què vaig participar fa dos anys a la Universitat de Shanghai, els col·legues xinesos cercaven en Confuci i Menci les bases del pensament xinès actual, talment com si les societats d’Occident tornessin a les arrels presocràtiques, platòniques i cristianes. Cercar les arrels té sentit, perquè els llibres sapiencials destil·len l’experiència que ha permès a una civilització com la xinesa sobreviure durant mil·lennis sense perdre el caràcter. Per quins set sous les altres civilitzacions haurien d’importar el model d’autodestrucció occidental? La resposta és òbvia. Per això, a mesura que es recuperen de la becada colonial, a aquell model n’oposen un de propi i de la competició inevitable entre models es desprèn el conflicte.
L’advertiment de Huntington recordava massa el catastrofisme de Spengler perquè ningú el tingués gaire en compte. Puix que la reacció més comuna a un avís de catàstrofe subjacent és desentendre-se’n o negar-la, Occident va submergir-se en una onada de frivolitat. A mesura que es desgelen els pols de la modernitat, el Vell Continent s’enfonsa com una nova Atlantis. No és que el canvi sigui imperceptible; és que la gent s’hi ha habituat, talment com la granota proverbial. El xoc de civilitzacions no es produeix com les escaramusses del segle XVIII, amb les tropes alineades i els bàndols perfectament definits en el camp de batalla, sinó al cor de les civilitzacions. En les més refractàries pot prendre la forma de persecucions religioses, en les més dúctils la de guerres culturals.
Als països de tradició democràtica aquestes guerres es lliuren en nom del liberalisme. El fet és paradoxal, perquè mentre que el liberalisme clàssic era una defensa de l’individualisme davant l’ascens del poder de les masses, les guerres culturals són un fenomen grupal. Però sigui on sigui, la lluita per l’universalisme—ço és, per l’hegemonia dels principis metafísics d’una concepció de la vida humana— causa el desplaçament lent o sobtat de les plaques històriques que en el rellotge de la quotidianitat solem contemplar sota l’espècie de notícies. Aquestes poden ser tan torbadores com els atemptats de l’onze de març del 2004 o els del disset d’agost del 2017 i tan anecdòtiques com que un grup de gamarussos trobi virtuós amargar la festa a algú llençant un paquet de sal dins una paella durant un repàs popular. Dramàtiques o trivials, les sacsejades que els refistolats anomenen delictes d’odi tenen importància com a símptomes, ja que posen en evidència allò que és de sentit comú. Però dins la nit ideològica, quan els creadors d’opinió manegen el sentit de realitat amb el que diuen i sobretot amb el que no deixen dir, el sentit comú, com sabia Orwell pel fet d’haver-ho après a Catalunya, és la pitjor de les heretgies.
