L’expressió “aporellos” em fa venir basques. Només de sentir la melodia venen a la meva ment imatges de policies de cervell buit i mandíbula desencaixada repartint pals als nostres fills, mares, avis i veïns. Maleïts siguin aquests descerebrats a les ordres d’uns cabrons de cervell embotit en gomina i vapors d’Espanya imperial crepuscular. Puaj. Dit això, sóc vingut a dir que a Catalunya, val més que adoptem l’aporellos de manera urgent. M’explico.
Segurament els joves d’Urquinaona o de les manifestacions per Hasél no ho recorden, però els que tenim alguns anys més recordarem que això de l'”aporellos es va fer popular al Mundial de fútbol de 2006 quan aquesta cançó del músic Alfonso Aguado es va convertir en la banda sonora de la selecció espanyola. La idea és bastant senzilla: hi ha un partit de futbol i s’anima un dels equips a guanyar l’altre. No hi ha més.
Ens pot agradar més o menys aquesta realitat, però de moment vivim en un món on les coses funcionen així. A cada pas hi ha una disputa, interessos enfrontats, atacs i defenses. Passa als esports (que intenten sublimar aquesta realitat) però passa a les nostres vides personals, laborals, passa a la vida política i econòmica. Seria preciós que al món imperés la cooperació com a manera de relacionar-se, però, ara mateix, això és tan factible com que això de “les sobiranies compartides” puguin beneficiar d’alguna manera a qui té menys poder. De fet penso que, de la mateixa manera que per defensar la llibertat d’expressió cal fer tancar la boca als racistes, per poder somiar un món cooperatiu i amable, primer haurem de guanyar uns quants partits. I per guanyar-los caldrà disputar-los a vida o mort. Ni “lo importante és participar” ni hòsties. O guanyem o perdem. I em fa l’efecte que els catalans tenim alguna mena de fòbia a enfrontar-nos a aquesta dura realitat.
Espero no veure’m mai a la vida celebrant que els policies del meu país vagin a un altre país a picar els seus ciutadans. Preferiria estar mort. Tan mort com les neurones dels que poc abans de l’1-O cantaven l’aporellos a Huelva. Però a d’altres àmbits és imprescindible que a Catalunya bastim urgentment un “aporellos” de dimensions colossals.
Posaré només un exemple i de ben segur us venen al cap uns quants més. Endesa i Iberdrola han comunicat aquesta mateixa setmana els seus resultats. Alerta al titular: “Iberdrola y Endesa ganan más de 5.000 millones pese al coronavirus y aumentan sus beneficios un 36%” (Eldiario, 24/02/21). Aquestes dues empreses, estretament relacionades amb les clavegueres de l’Estat, amb la Monarquia corrupta i amb la dreta i ultradreta ultranacionalista espanyola, no només guanya milers de milions mentre la societat sencera cau pel precipici de la COVID, sinó que enforteix el sistema elèctric i mental que està darrere cada una de les porres de l’1-O. No són fets aïllats: el poder de colpejar qui protesta i el poder de tallar el llum, a l’arrel, és el mateix poder.
Fa un temps l’ANC va proposar deslligar-se d’aquestes màfies borbòniques, però allà hi eren, amb les seves porres, els jutges al seu servei per aturar qualsevol intent de desconnectar-se. Allà hi eren també les grans patronals, amb personatges infames com Sánchez-Llibre o l’esquerra borbònica amb personatges igualment infames com Joan Coscubiuela, defensant l’oligopoli elèctric. (Parèntesi: s’ha de dir aquí, allà o a la Xina comunista: Coscubiela si era membre del Consell Assessor d’Endesa. Punt. Igual que la seva companya de partit Dolors Camats ho és d’Agbar, juntament amb Camil Ros d’UGT i Javier Pacheco de CCOO. Punt.)
Cal assumir l’aporellos de manera clara i revoltar-nos contra l’oligopoli espanyolista. Recordo quan alguns CDR de molts pobles, després d’haver posat tots els llaços possibles i haver organitzat tots els sopars grocs del món (mil gràcies), van començar a plantar taules informatives per ajudar la gent a canviar de companyia subministradora d’energia, comunicacions, etc. Vaig pensar que aquest era un camí preciós i molt potent. Avui, quan les negociacions per formar govern s’enfronten a una desorientació estratègica enorme al si dels partits, és imprescindible agafar mentalitat d’aporellos i guanyar la partida. No amb una porra contra cap poble sinó amb un gol per tota l’esquadra a tantes estructures que ens lliguen a l’estaca. Les elèctriques no pateixen. Ensorrar elèctriques és art. Podem fer-ho, podem guanyar el partit. Per lo civil o per lo criminal. Endarrere aquesta gent, tan corrupta i tan oligopolica. Piquem on més mal fa. Mori el mal subministrador. És només un exemple. Podem pensar molts altres.
PD: Segons l’Audiència de Barcelona, el crit d'”A por ellos” dies abans de l’1-O no és delicte. (Segurament si en comptes de dir-se a Huelva es diu a Lloret de Mar la cosa canvia, però de moment, podem tirar milles tranquils!)
111 
54 
