El fet que el Regne Unit no tinga una Constitució escrita en un document únic –una anomalia que només es repeteix en un parell d’estats més al món, bàsicament per influència anglesa– podria fer pensar que els britànics no es regeixen per lleis i que ho deixen tot a la interpretació dels seus jutges. No és així. No és això. Hi ha regles ben concretes fixades en àmbits diversos, començant pel mateix parlament.
El fet també que no hi haja una acadèmia oficial que “limpie, fije y dé esplendor” a l’anglès pot fer pensar igualment que es tracta d’un idioma poc cuidat i gens reglat. Tampoc és això. És cert que no hi ha una autoritat centralitzada que en fixe les regles i que majoritàriament hi ha sensació de miracle democràtic que fa que la llengua siga guiada providencialment pel consens i l’ús dels parlants. Però, en cas de dubte, els seus usuaris sempre poden tenir a l’abast l’Oxford English Dictionari i les guies dels grans mitjans de comunicació. La BBC fixa esplendorosament.
El fet, finalment, que la majoria del món poc o gens civilitzat haja acabat triant l’anglès com a idioma koiné universal podria fer pensar en el sofisma que va amollar el rei espanyol –ara emèrit– Joan Carles I: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obliga nunca hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos los que hicieron suya, por voluntad libre, la lengua de Cervantes”. I no. L’anglès, com el castellà, sí que va ser imposat amb mesures coactives greus al llarg dels segles. Des de la Irlanda colonial fins als Estats Units actuals.
Però, en tot cas, al món actual l’anglès no necessita prescripcions ni càstigs, perquè sí que és cert que “els pobles més diversos” –més aviat, les persones més diverses– l’han fet i el fan seu arreu del món. I cada dia més. La categoria, la condició i el rang a què aspirava a començament del segle passat l’esperanto ha deixat de ser un somni mandarí o conventual i ha passat a ser una realitat palpable cada dia arreu. I precisament aquest avantatge és alhora inconvenient i perill.
Fa alguns dies en aquest mateix diari l’editora Maria Bohigas sentenciava amb autoritat: “Però és que s’ha d’entendre que ets una comunitat cultural, societat, país, nació, digues-ne com vulguis, que té set o vuit milions d’habitants. Pregunta-ho als noruecs. Pregunta-ho als holandesos. Són subsidiaris de l’anglès, evidentment. I nosaltres som subsidiaris del castellà. Ens agradi o no. Negar la realitat no és una bona idea per fer projectes. S’ha de partir de la realitat. Fer-la servir. Si vols modificar-la, treballar-hi amb paciència. Però no pots negar-la”.
Els catalans, en efecte i agrade o no, som subsidiaris del castellà, una llengua potent, amb un sistema d’edició i traducció extensa i solvent, perquè tots el sabem parlar i llegir. Sense gaires excepcions, tret de la Catalunya Nord i l’Alguer, per imposició constitucional. I per utilitat obligada. Però també –i l’adverbi ací és innegable– comencem a ser subsidiaris de l’anglès. I amb poc de temps en serem al mateix nivell que els noruecs o els holandesos.
Aquesta subsidiarietat és negativa? En termes lingüístics, només és. I amb el temps començarem a apamar-ne les conseqüències. Fins ara ha quedat ben evident que la subsidiarietat respecte a una llengua de contacte i cooficial com el castellà perjudica el català. En una realitat com la dels Països que la tenen com a pròpia la influència del castellà i de l’Estat que l’enarbora com un ariet empeny el català als marges socials. Qui no vulga veure-ho fa trampa.
Aquesta realitat social tan aspra als Països Catalans es veu ara agreujada amb la presència de l’anglès, virtut i inconvenient. Perquè l’anglès s’obri pas a tots els nivells –de dalt a baix– amb una efectivitat i una velocitat aclaparadores. Avui dia qui no en sap és, banalment, un analfabet.
Les llengües creixen o minven per dos grans factors. La utilitat i el prestigi. Tots dos acompanyen l’anglès d’una manera certa i segura. Quin pare s’atreveix a discutir que els seus fills han d’aprendre l’anglès a l’escola igual o millor que la llengua que parlen a casa?
Històricament, el castellà, imposat per les autoritats o la realitat, ha topat amb un cert rebuig als Països Catalans. Popular o selecte. Si el català no ha cedit com l’asturià o com l’aragonès, ha estat perquè el salfumant castellà ha trobat més resistències per enramar-se ací. Si encara es parla català als Països Catalans, ha estat perquè la llengua pròpia ha obtingut un cert prestigi –al nivell que es vulga– i ha semblat poc o molt útil als seus parlants. Aquestes són les dues claus, per exemple, que permeten entendre que mentre al País Valencià retrocedeix socialment de manera potser irreversible –que ja ho veurem– en literatura el català és un idioma ben potent. En literatura té prestigi i és útil.
La pregunta és si aquesta resistència, aquests anticossos, que han funcionat –bé, regular o malament– enfront del castellà als Països Catalans es generen –es generaran– amb la mateixa eficàcia davant l’anglès. I aquí s’activen tots els dubtes lícits i lògics. Només cal fer una ullada al món un universitari o el dels negocis per entendre que no és ni serà així. Més aviat al contrari. “La voluntad libre” de Joan Carles I ací és real i ben efectiva.
Aquesta és la pregunta necessària i anguniosa: resistirà el català la doble subsidiarietat almenys com ha fet fins ara amb la subsidiarietat simple?
I ací ningú es pot acontentar amb el mal compartit. No s’hi val adduir que sí, que el català desapareixerà davant l’allau social de l’anglès, que s’enramarà en poquíssims anys de manera total, però que això també passarà amb el francès o el castellà. Ja s’ho faran, els uns i els altres. El problema és com ho farem nosaltres, lliurats amb el mateix entusiasme que ells, però amb uns mecanismes de defensa –personals, polítics, institucionals i socials– molt més fràgils.
