Maria Bohigas és elegant. La paraula és seriosa. Sobretot, quan s’aplica a una elegància indubtablement francesa. És una elegància en la roba, en els cabells, en la mirada i en el gest. És la mateixa elegància argentada, d’edat, que desplega l’advocada Olga Tubau. És, també, una elegància intel·lectual, que no és arrogància de cap manera, encara que alguns s’ho pensen. Una elegància neta de segles d’il·lustració i revolta. Republicana.
Maria Bohigas va decidir fa anys comprar tota l’editorial que el seu avi, Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, va articular durant el franquisme més hostil i abrasiu. Club Editor n’ha mantingut el geni. “Publiquem els autors que ens sobreviuran”, proclamen ara. Sales defensava: “els llibres també són una arma”. Les armes es fabriquen als tallers. L’editorial de Bohigas és ara una orfebreria, on cada autor obté una atenció quasi obsessiva. “Com un gravador amb un pintor”. La relació de l’editora amb el text, amb l’exploració de la lletra i l’autor, no és d’aquest temps. Ella diu que publiquen per al futur. Tant de bo el futur no siga tan idiota com el present i en siga mereixedor.
Què vol dir ser editor?
Vol dir procurar vendre llibres.
En primer lloc.
En primer lloc. És l’obligació que tenim. Hem d’aconseguir que els lectors comprin les obres que tenim per llegir-les. Això és la primera obligació de totes. I l’altra, assegurar-ne la perennitat i la difusió. És a dir, que tinguin una vida llarga, que no es descataloguin, que no desapareguin de les llibreries. I, d’altra banda, que arribin a un públic com més ampli, millor. No només en la llengua en què han estat escrites, sinó en d’altres.
Obligació complicada, aquesta. Sobretot, tenint en compte les obres que es publiquen en català i en castellà i que cada dia podrien arribar per centenars a les llibreries.
És un treball permanent. És a dir, en l’ofici d’editar avui dia, amb la hiperproducció que hi ha, que no es correspon gens amb el que el públic vol i pot absorbir, has de dedicar tant d’esforç –o potser més– a la comunicació dels llibres i a visitar llibreters, a defensar el teu treball, a explicar-lo, a acompanyar-los, a donar-los arguments, perquè és evident que ells no poden tractar aquesta quantitat completament astronòmica, si vols, de novetats que entomen. Per tant, el treball de difusió cada vegada és més estratègic.
Els toca anar de llibreria en llibreria… Això ho fa vostè mateixa?
Has d’anar de llibreria en llibreria, sí. A Club Editor tenim un cap de comunicació, que es diu Marc Montull, que fa una feina molt fina, i els editors, que som jo i Alejandro Dardik –en som dos en aquesta editorial des del 2013–, que ho reforcem. Hi ha moments de l’any en què també fem visites a llibreters. Tots els editors del món ho fan, eh? És una cosa ben característica nostra. Si mires el cotxe d’un editor, sempre és ple d’exemplars, perquè va voltant com un viatjant de comerç. Això és una realitat del món del llibre.
No veig jo el senyor José Creuheras, de Planeta, amb el cotxe carregat d’exemplars i visitant llibreries…
No, no. D’acord. Però, vaja, jo et parlo des de l’edició independent. No et parlaré dels grups, perquè és una altra manera de treballar.
Hi ha escriptors que demanen un editor que no siga un impressor. És a dir, algú que no es dedique només a rebre l’original i a imprimir-lo. És important per a vostè editar? És a dir, fixar-se en l’original i mirar de millorar-lo? En el sentit de…
En el sentit de diàleg amb l’autor, sí. És la part que més m’agrada. De fet, és la part que fa que tingui ganes de fer aquest ofici, perquè és realment la que trobo més rica, la que trobo més fascinant, la que trobo més juganera, la que trobo més sorprenent. Cada autor és una aventura diferent. Cada llibre de cada autor és una aventura diferent! És una part de l’ofici en què no hi ha repetició. És realment escoltar un autor i procurar acompanyar-lo bé. És una part màgica per a mi. Cada editor té la seva predilecció. N’hi ha que són caçadors, que allò que els entusiasma és aquell moment en què aaaaah!, atrapen aquella presa i diuen: “Ja és meva!”.
Això era Miquel Alzueta quan feia d’editor.
L’Alzueta…, sí, l’Alzueta deia “aquesta presa serà meva”. Però diria que encara gaudia més jugant a servir el públic. N’era un campió absolut i un gran atrevit, algú que va canviar els mètodes. Em sembla que realment era aquesta la seva vocació. Després hi ha editors que estan més seduïts, com t’ho diria, pel treball del text. I pel treball amb l’autor. Aquell moment encara inestable en què una obra és acabada, però encara la pots polir, treballar, encara la pots portar més lluny d’alguna manera. Això, jo ho trobo enormement divertit.
Això ho feien molt Jaume Vallcorba i Isabel Martí. En són dos grans referents.
I tant! Molt! Cites dos editors que van fer un gran catàleg, que van tenir un pes molt important en el que llegia el públic. És més aviat tranquil·litzador perquè vol dir que, si fas aquesta feina, els llibres van més lluny. Ara, de vegades no n’estic segura, eh?, t’he de dir…
Però això d’encarar-se amb un autor i dir-li com ha de ser el seu text…
No els dius com ha de ser. Gens.
Com millorar-lo, doncs.
No. Jo no ho practico així. El que faig és, d’alguna manera, fiar-me de la meva lectura. Agafar la meva lectura com a eina, eh?, sabent que és la meva i que un altre miraria altres coses. Però és la que puc posar a disposició dels altres i comentar molt en detall quins són els moments en què t’atures. Que t’atures en el sentit de trobar pegues. I entrar a analitzar les coses que hi veus. És a dir, transmetre la teva lectura prou correctament a l’autor perquè ell pugui verificar si això que et passa és el que vol o no. Per tant, no és gens dir com hauria de ser una novel·la. Hi ha agències literàries especialment que diuen: “Aquesta novel·la és massa trista, has de suprimir aquest personatge perquè no funcionarà”. No. No parlem d’això. Parlem d’una altra feina. Parlem d’una altra feina que és realment en el fons intentar impregnar-te del que creus que l’autor ha buscat. Per com ho ha fet, pels personatges que ha treballat, per l’estil que ha cultivat… I entrar en el seu projecte per arribar al seu objectiu més bé.
Això només ho deuen suportar més bé els autors novells. Els veterans, amb un cert ego ben esmolat, no es deuen deixar dir segons què… Deu ser difícil d’establir aquest diàleg amb un autor consagrat.
I amb els principiants, segons com, encara més, perquè l’ego es disciplina. I els bons autors consagrats han domesticat el seu ego i es posen al servei dels seus llibres. No són els seus llibres que es posen al servei d’ells. És pitjor un autor novell que un autor consagrat en aquest treball. Perquè d’alguna manera es pot sentir vulnerat. És natural. És més insegur també un autor novell. Per tant, que entri algú opinant sobre el que ha fet el fa tremolar. I aquí és on has de trobar una manera de fer-ho que no sigui agressiva, que no sigui intrusiva… Has de ser l’artesà! L’autor, per anar bé, ha de sentir que tu estàs al seu servei, que no estàs contra ell. Que no exerceixes una voluntat contra la seva, que estàs posant el teu ofici al servei del seu art. Com un gravador amb un pintor. És exactament la mateixa relació.
Li ha arribat a passar que en una d’aquestes relacions l’autor s’ha cabrejat, ha agafat la seua novel·la i se l’han endut?
No. Però sí que ha arribat a passar que constatéssim que no ens estàvem entenent i que, per tant, no ens en sortiríem, de treballar junts. Això passa. I s’ha d’acceptar que la feina que has fet, doncs mira, era improductiva i ho has de deixar anar.
És capaç vostè de renunciar a una bona novel·la perquè no s’aclareix amb l’autor?
He renunciat a la potencialitat d’una bona novel·la.
I la ira dels escriptors que li porten una novel·la i que vostè els diu que no els interessa la persegueix?
Si vol que li digui, no ho sé. No me’n preocupo gaire. Diria que no, però no n’estic segura.
Té una llista d’escriptors amb qui està a gust i una altra amb qui no ho està tant?
No. Tampoc en són tants, d’escriptors, al nostre catàleg. Ha de pensar que és un catàleg contingut. És a dir, d’autors que estiguin avui dia fent feina en llengua original, en català, hi ha l’Eva Baltasar, la Blanca Llum Vidal, l’Eva Piquer, l’Antònia Carré-Pons, el Marc Cerdó, el Sebastià Perelló, el Joan-Lluís Lluís, l’Eduard Olesti… Me’n deixo algú segur.
Uns deu, havia comptat jo…
Són deu. Deu és molt contingut. Quan hi penses, deu és una colla petita d’artistes. I t’he de dir que cadascun d’ells és un món, cadascun d’ells té una manera de treballar peculiar, que has de descobrir per adaptar-t’hi. N’hi ha que has de tenir molt més tacte, perquè tremolen més interiorment i l’última cosa que desitges és fer-los sentir insegurs. Això és una cosa que s’ha d’evitar absolutament amb un artista. Però sempre sempre sempre és un moment de festeig. És que quasi et diria que és un moment eròtic. Un moment de seducció mútua preciós, perquè en el fons t’hi estàs entregant i l’altre, també.
Si una novel·la fracassa en les vendes contra tot pronòstic, contra el que vostè s’havia pensat, insisteix de nou amb l’autor?
[Resolutiva]. Sí!
Encara que siga perdent diners.
Sí! Si hi crec, sí. Sens dubte. És que ho hem de fer, perquè, a més a més, en el cas de la nostra literatura té les proporcions que té. Quan trobes una persona que és bona penses: “Mira, potser no funciona ara, però…”. Mira, ara t’ho dic, El mar, del Blai Bonet, quan es va publicar, èxit de crítica, tant com vulguis. De públic? Zero! I mira quina novel·la és. Això no ho has de perdre mai de vista. Hi ha novel·les que seran llegides una generació més tard o dues, però les has de cuidar perquè siguin llegides més tard. Hi ha moltes novel·les en català que serien bones si s’haguessin treballat més bé i, per tant, no sobreviuen al pas de la seva època. Per què? Perquè l’estil coixeja, perquè el to no hi és, perquè no es va trobar la veu… I això és el que hem d’evitar. Hem de treballar els llibres pensant que no ens dirigim només al públic d’ara. La literatura és una cosa que té un altre tempo.
Això és una barreja entre l’alquímia i l’arrogància.
Exactament! [Riu]. Ho dius molt bé. Hi ha una part presumptuosa, però al mateix temps no pots ometre-ho. Realment, els llibres, els textos, tenen una esperança de vida molt més gran que nosaltres. És de desitjar que sigui així. I en aquest sentit, procurar que l’autor hagi anat tan lluny com podia amb aquell llibre és assegurar-te que, encara que no pugui tenir un gran èxit avui, el pugui tenir demà. I jo et puc dir que treballo un catàleg –el que havia construït el meu avi– que, de llibres així, n’hi ha.
Avui dia les noves generacions es formen amb la pantalla, amb l’impacte ràpid i la lectura llarga inexistent. Pensar com seran els nous lectors d’ací a una, dues o tres generacions, és molt atrevit. Això és pensar que no hi haurà canvis, que tot continuarà igual, i segur que n’hi haurà. I ara no ens els podem ni imaginar.
En part hi estic d’acord. Hi ha una part de mi que pensa que realment la relació amb el llenguatge verbal –no ja escrit, no ja literari, sinó verbal– està transformant-se amb una rapidesa, que jo què sé si d’aquí a deu anys els que surtin del batxillerat seran capaços de llegir una novel·la catalana a seques. No ho sé. Tens raó, però en el dubte, he de creure que sí.
Hi ha un llibre molt bonic d’una dona que es diu Júlia Viejobueno, que va publicar la Montse Serra [Vibop edicions] i que es diu Quedar-se al tros. És l’experiència d’una filla de pagesos que decideix que, en lloc d’anar a fer la seva vida a ciutat, després d’haver-se preparat per a ser una artista, es fa hereva del seu pare, que és un pagès que té un tros a les faldes del Montsant. I ella en aquest llibre et transmet molt bé que té la quasi seguretat que l’exercici d’aquest ofici com el fa ella està condemnat a la desaparició, però això no treu que tingui sentit practicar-lo. Perquè, de tota manera, el futur és tan incert… El que desapareixerà i el que no és tan improbable que ho clissem, que… Tu deies alquímia i arrogància… No és arrogància, és un acte de fe. La fe és presumptuosa…
Encara pitjor!
Sí, és un acte de fe. I t’he de dir, que, si ens hi poséssim, trobaríem arguments, perquè el llibre… El llibre sempre ha estat… Quan penses en què és llegir un llibre, molta part del que tu n’assimiles és una part que tu construeixes realment. El grau de comprensió que tens és una cosa que… podríem discutir fins a quin punt és producte d’una comprensió fidel de la lletra del text. Ves a saber si des d’una relativa incomprensió d’aquell llenguatge no hi pot haver grans lectures. No ho sabem.
En fi… per tant, els riscs es multipliquen.
Els riscos, els tenim tots. Bé, tots, no. Encara falta que pugi un govern d’extrema dreta. Aleshores sí que estarem servits.
Parla d’editorials petites, independents, però, i els grans grups? Encara no sé com són capaços d’editar tant i tant, i sobreviure amb aquestes boles immenses que fan… Com poden imprimir tant i tant paper sense vendre’l?
En realitat, per Sant Jordi s’hauria de fer un gran article sobre els impressors. Perquè en aquest negoci fomentem una salut industrial bastant considerable.
Els impressors són a Polònia…
Depèn de qui. Jo, si em preguntes sobre els grups, t’he de dir que no tinc gran cosa a respondre que no sigui explicar aquesta mecànica, que és una mecànica que poc o molt tots els editors practiquen, però que en els grups és especialment aguda i provoca calamitats. El món del llibre és un món comercial molt estrany. Nosaltres produïm llibres i els llibreters els compren no pas a l’editor, sinó a una cosa que es diu distribuïdor. Tot això ho saps, però no està de més explicar-ho. El llibreter no compra en ferm. Compra uns llibres, però sempre té la possibilitat de tornar-los si no els ha venut. Tu imagina’t que això funcionés en el camp del vi, de la roba, de l’alimentació… És impensable. Pot passar que un llibreter que, per exemple té una factura que no pot assumir aquell mes, decideixi purgar els seus prestatges i comenci a fer devolucions als editors. Et pot tornar un llibre que tu vas publicar fa deu anys.
No hi ha un termini a partir del qual ja no poden tornar un llibre?
No n’hi ha. Per tant, és un sistema de pistó. Els llibres van de l’editor cap al distribuïdor, del distribuïdor cap al llibreter, del llibreter cap al distribuïdor i del distribuïdor cap a l’editor. És un moviment de vaivé. Per què publiquen tant els grans grups? Perquè precisament vendre llibres és difícil, mentre que col·locar novetats al mateix temps que entomes devolucions, això pot fer funcionar el negoci. Tu atures la palanca de l’edició i dius: “Ara, devolució general”, i hi hauria moltes editorials que s’ensorrarien.
Però no ho entenc. L’editor té una despesa –funcionament, plantilla, drets de l’autor, producció industrial…–, si no es veu compensada per ingressos de llibres venuts, com es pot mantenir tota aquesta cadena?
Aquí també hi ha un reportatge que valdria la pena que féssiu, que és anar a preguntar als editors quin és el preu mitjà d’inversió per fer un llibre. Perquè una de les estratègies de molts editors –i no dels grups específicament, petits i grans– és restringir al màxim la despesa d’un llibre. Segons com el fas, un llibre és un objecte molt barat. Si el compares amb la majoria de productes industrials, costa quatre rals. Si fas una sola correcció, si no treballes el text i no l’edites, si simplement fas servir un programa de maquetació pràcticament automàtic i a més, t’espaviles per cobrar subvencions, el negoci és magre, però hi és.
En moltes edicions de butxaca, al cap de quatre dies el paper s’ha engroguit i les pàgines han quedat soltes per l’enquadernació és de pa sucat en oli de colza…
Sí, exacte, jugues amb tots aquests factors. Un llibre pot ser un objecte que et trenques el cap per saber com amortitzaràs i no hi ha solució, perquè la feina humana implicada superarà les vendes, però també pot ser una cosa feta de manera bastant expeditiva i a un cost relativament raonable.
On imprimeixen vostès?
A la Torre de Claramunt, a Romanyà Valls.
Encara imprimeixen a Catalunya. Conec molts editors que es decanten per alternatives llunyanes més barates.
Nosaltres no ho fem, en primer lloc, perquè la relació de treball és excel·lent. Una cosa que és important per a nosaltres és això. És com treballes, amb la gent amb qui treballes. Per motius que et diré que són tan cordials com ideològics. I de treballar a gust.
Encara que siga més car.
Sí. Clarament. I treballar amb gent que veus que el seu equip està a gust treballant-hi. Un dels pocs terrenys en què encara tenim una incidència les persones és precisament en el treball, com treballem amb els altres. A mi això em sembla primordial.
El 2005 vostè va comprar Club Editor a Planeta. Club Editor havia estat del seu avi, l’escriptor Joan Sales… És fàcil recuperar un segell editorial autònom de la gola profunda de Planeta?
Era un cas especial. No és que Club Editor hagués passat a ser propietat de Planeta, sinó que Planeta en controlava el 50 %. Era un cas especial, un muntatge que venia de l’associació de la meva àvia amb Miquel Alzueta i amb Columna, que va ser absorbida després per Planeta. Si no, crec que no ens n’hauríem pogut sortir. D’altra banda, allò és va fer en un moment que era just abans de l’operació de compra de Grup 62. Per tant, en un moment en què, sí, tenien Columna i Columna era una part no gens negligible de la constel·lació de Planeta, però encara no tenien el propòsit d’incidir fortament en l’edició en català. Va ser una xamba. Una xamba d’arribar en un bon moment.
L’interès de Planeta per controlar editorials petites i després mantenir-les amb vida pròpia però assistida és immens…
Jo no sé si la meva àvia era una persona que… com t’ho diria? tan poc de vinclar-se i tan poc de cedir, que van perdre la paciència. Podria ser. Saps que ella va ser el parallamps una mica d’aquesta història. La cosa va anar de la següent manera: ells ens van dir: “Mireu, el funcionament actual és aberrant”. Tenien tota la raó. Hi havia una empresa que no produïa. I ens van proposar: “Una de dues. O comprem les participacions vostres o compreu les participacions nostres”. Va anar així. Finalment, jo vaig comprar el 50 % de Columna, en mans de Planeta, i el 49 % de la meva àvia. M’ho vaig quedar tot.
I encara ho paga?
Noooo. Ja fa molt de temps. [Riu]. Ja fa molt de temps que dona beneficis aquesta editorial! Si no, malament. [Abaixa la veu]. T’he de dir que va ser tot per un preu bastant mòdic, eh?
Ara ha parlat de distribuïdors. Fa un parell d’anys hi va haver un gran sotrac quan Entredos Logistics, la distribuïdora d’Enciclopèdia i Les Punxes, es va blocar per una fallada general del seu sistema. Això els va perjudicar gaire?
Home, i tant que ens va perjudicar. Ens va perjudicar a tots els editors i a tots els autors. Jo diria que Les Punxes va cometre un error descomunal associant-se amb Enciclopèdia. Però Les Punxes ha estat una empresa que ha tingut prou salut per aconseguir remuntar aquell desastre. I per no perdre la força i la capacitat que tenen. Però hi va haver un període, que no va ser d’un curs sencer però sí ben bé de vuit mesos, que vam tenir una minva enorme. La quantitat de vendes que no es van fer esgarrifava.
Ho van poder superar.
Sí. Sempre en la trajectòria d’una editorial hi ha pel cap baix, què et diré jo, dues fallides de distribuïdores. Els argentins et diuen que una vida humana són tres grans crisis econòmiques grosso modo, que has de tornar a començar de zero. Jo diria que els editors n’hem de passar un parell.
Els nord-americans diuen que algú que no ha superat tres crisis no és ningú.
Sí. És que és quan realment comprens com funciona la cosa. I tens la intuïció de quan trepitges un terreny fràgil i convé anar amb compte.
I ara guanyen diners.
Sí. Sí, sí, sí.
Uau! N’hi ha que es conformen sovint a fer les paus…
No, no, no. A veure, aquest és un projecte petit però que té una ambició alta. Tinc deu autors i d’aquests deu n’hi ha una que es pot dedicar a escriure. No està malament, eh? Aquest és l’objectiu.
Conec pocs escriptors en català que es puguen guanyar bé la vida només amb els seus llibres…
Per això. Alhora no hem de renunciar a fer-ho possible perquè, siguem seriosos, per fer una obra important t’has de poder dedicar a escriure, encara que tinguis un talent molt real o unes ganes molt grans. Si resulta que la supervivència et devora tot el temps de vida, no només de treball, és impossible.
A Catalunya molts autors sempre han combinat la literatura amb el periodisme o amb l’articulisme. Començant per Josep Pla i acabant amb Sebastià Alzamora. Aquest és el cas també d’algú del seu catàleg.
Jo, de periodistes, no en tinc cap. No.
No?
Ara hi estic pensant, però no. S’han guanyat la vida d’altres maneres. I t’he de dir que m’agrada. Bé, una cosa és dedicar-se al periodisme polític, com és el cas de Sebastià Alzamora, que és un altre ordre de coses, les que pensa i les que escriu, i una altra és dedicar-se al periodisme literari. Això és molt fumut.
Doncs, Eva Piquer ho fa. I ho fa molt bé.
No és això. Dirigeix una revista de cultura.
Ha estat i és una periodista cultural, doncs.
Però justament ella mateixa ha trobat temps per a escriure els propis projectes. I això no és fàcil. Perquè estan molt al servei de la literatura per un altre camí.
Llavors vostè proposa a l’escriptor català que es professionalitze i que amb cada badall trenque una paret. Que passe més gana que Garró, però que consolide una obra potent…
[Riu]. No li aconsello res, a l’escriptor. L’acompanyo quan em porta una peça que valgui la pena de treballar. I per la resta, evidentment que no hi ha un sol camí i evidentment que és una batalla molt complicada aquesta. Molt!
Què pensa de grans empreses, com ara Abacus, que fan d’editors i alhora de distribuïdors i llibreters?
És difícil aquí fer un plural genèric. Una cosa és Abacus. I a més, Abacus, en quina època?
En l’actual.
Hi ha l’intent de construir una cosa que se’n diu alegrement un grup, però que no té gens l’escala ni de Penguin ni de Planeta, per descomptat, però que sí, que seria una constel·lació d’editorials, un petit grup en català i en castellà, recolzat en una xarxa de llibreries que, d’altra banda, és una cooperativa que ofereix un descompte al llarg de tot l’any, que fa la punyeta als altres llibreters… Té tot de característiques bastant complexes. Cal veure com defineixen el projecte. De moment, simplement estan contribuint a produir molt.
Però no se sent agredida per Ara Llibres pel fet que ells tinguen una cadena de venda pròpia i més potent…
Per començar, creuen en una cosa en la qual jo no crec, que és que el que cal a la cultura escrita catalana són precisament empreses de mida mitjana dins l’escala industrial i que pretenguin justament assolir una altra dimensió. Una dimensió com la que hauria tingut Edicions 62 in illo tempore. Obliden que Edicions 62 va perviure després de tres rescats. És a dir, no era un projecte viable. Per això es va haver de vendre a Planeta. Però si dius aquestes coses, quedes malament perquè en el fons estàs recordant que la cultura escrita catalana té l’escala que té. Pot produir meravelles, però és petita. Utilitzar una eina grossa per treballar una cosa d’escala… Hi ha moltes faules sobre aquesta qüestió, però és una cosa bastant cantada.
No pot haver-hi en català un gran grup editorial?
Mira, un grup editorial gran, per ser gran, ha de ser capaç de produir moltes coses de molts gèneres. Molts. Què estem produint en català? Tu veus que fem divulgació científica de manera sistemàtica? Tu veus que fem còmic de manera sistemàtica? Tu veus que fem novel·la de fantasia eròtica o d’erotisme fantàstic –no sé com n’hem de dir–? Tu veus que estiguem fent tot això? Tu veus que això sigui viable? Amb prou feines hem aconseguit fer novel·la negra. És a dir, són gèneres que has de tenir un públic molt abundant perquè et surtin els números. Pensa que estem en competència amb el castellà. En castellà hi ha tota mena d’oferta de butxaca a dotze euros. Com ho fas en català, si no tens la massa de lectors que tenen i que justifica que tu abaixes un preu perquè multiplicaràs els compradors? Nosaltres no multipliquem els compradors mai.
Llavors estem condemnats de fet a fer un paper subaltern.
Però és que s’ha d’entendre que ets una comunitat cultural, societat, país, nació, digues-ne com vulguis, que té set o vuit milions d’habitants. Pregunta-ho als noruecs. Pregunta-ho als holandesos. Són subsidiaris de l’anglès, evidentment. I nosaltres som subsidiaris del castellà. Ens agradi o no. Negar la realitat no és una bona idea per fer projectes. S’ha de partir de la realitat. Fer-la servir. Si vols modificar-la, treballar-hi amb paciència. Però no pots negar-la.
Diu set o vuit milions… Venen llibres al País Valencià i a les Illes Balears?
Molt pocs.
S’hi esforcen?
Ens hi esforcem, ens hi esforcem i hi anem.
I no funciona?
No funciona. Són societats profundament castellanolectores. València encara més que Mallorca, però em sembla que Mallorca ha entrat en les mateixes condicions. És resistencial la lectura en català a València i a Mallorca. Dol molt, perquè tenen una literatura preciosa i tenen bons autors.
[Somric]. Potser arribarà un moment en què tindran més autors que lectors…
Calla! [Riu]. És una de les coses que fan mal. Vas a València i organitzes un acte i pots arribar a tenir un públic prou preciós, perquè, a més, se’n fa pocs, però t’he de dir i tu ho saps millor que ningú, que són, no butxaquetes de públic, és molt poqueta gent. Dins aquesta poqueta gent, hi ha qui fa meravelles i tu ho saps. Els projectes més ambiciosos que es fan en la cultura catalana són valencians. L’editorial Afers, dedicada a la història, és valenciana. La revista Mètode, que és valenciana, és l’única revista de divulgació científica de debò. La Universitat de València ha fet edicions que són veritables joies. Tenen un catàleg absolutament envejable. Han treballat amb una barreja d’ambició, de savoir faire, de bellesa, que penses: “És un prodigi!”.
I d’inconsciència!
I d’inconsciència, exacte. Una cosa és que siguis utòpic, has de ser utòpic!, això que et deia abans, que els llibres encara es llegeixin d’aquí a cent anys, però no pots ser contrari a la realitat. Això no.
Li interessaria fer best-sellers?
No t’hi pots dedicar. De vegades passa que te’n surt un!, però no l’havies previst. No pots preveure ni els fracassos ni els èxits. És la gran gràcia d’aquest ofici. És la gràcia més gran d’aquest ofici. És com anar al casino. És: “Vaig a jugar. Jo hi crec”. I t’estampes contra la paret. I tornes a començar. I de cop i volta allò floreix.
Em recorde una vegada que José Manuel Lara em va explicar com havien fabricat el fenomen La catedral del mar…
Això és una altra cosa. I això deu ser molt excitant també. Però jo crec que seria molt dolenta. Saps? Cadascú té el talent que té i jo no en tinc per a això. No tinc en absolut aquest nas. Aquest nas de sentir quina és la predisposició del públic i anar a buscar, anar a jugar seguint la veta. Jo no en sé, d’això.
Potser és més fàcil quan tens un catàleg farcit d’èxits i has anat apamant quina mena de quadrícula s’ha de fer per convertir un llibre en un èxit, què busquen els lectors, amb estadístiques fiables…
No és tan simple. I això és una cosa molt antiga, saps? Hi ha aquella novel·la de Balzac, Les il·lusions perdudes, que va molt de periodistes i d’editors i de poetes i d’autors, en què explica que és l’època en què Walter Scott ven el que no està escrit, i tots els impressors –perquè aleshores eren impressors– busquen autors que facin novel·les històriques a la manera de Walter Scott i ho posen a la coberta del llibre. I no els funciona. Fracassen l’un darrere l’altre. No pots imitar. Imitar, no.
No dic imitar, sinó esbrinar com quadrar la preferència del públic a partir de la pròpia experiència.
Se’n diu, d’això, literatura de gènere. I això és el que no existeix en català, perquè per fer literatura de gènere necessites una massa crítica de lectors molt superior a la que tindrem mai. És veritat que podem guanyar lectors des del moment en què hi ha molta gent a Catalunya que és catalanoparlant i que llegeix poc en català. Aquí sí que hi ha molt de treball a fer que té a veure molt especialment en com es forma la gent a l’escola. Aquí hi ha moltes coses a guanyar, però per la resta som una societat de menys de deu milions d’habitants. Això condiciona perfectament el que podem produir els editors.
A l’escola es va retrocedint…
Totalment. Greument.
Què ha passat a l’escola que ha renunciat a formar lectors?
Jo diria que aquí hi ha un doble discurs, si vols. O hi ha una doble realitat. D’una banda, no som diferents dels altres. No escapem a la tendència general del món, que és que en el fons la vida interior, la reflexió, l’expressió del que pensem, no és gens una prioritat per a l’ensenyament. És més, n’ha desaparegut. S’automatitzen les coses, es fragmenten, no va en aquesta direcció. I això és el món, no és Catalunya. Però alhora a Catalunya hi ha tot un discurs que reivindica fortament una cultura. I bàsicament, una cultura que passa per una llengua. Per tant, la literatura hi té un paper per justificar unes ambicions polítiques. Aleshores, per un cantó, el model escolar que han parit en aquest país és absolutament contrari a les humanitats, absolutament contrari a la transmissió d’un paisatge intel·lectual. I se n’ha desfet. I per l’altre, la cultura és la paraula sagrada. Com t’ho fas?
Anant al psiquiatre.
Sí, sí, sí.
Perquè hi ha una imatge col·lectiva sacralitzada que és mentida…
Exacte! Ara ho has dit. Hi ha un miratge. De vegades em preocupa en aquest esforç de continuar una editorial procurant que la feina que es fa en cada llibre sigui digna, sigui suficient, sigui ben pagada… de vegades penso que estic contribuint a un miratge. Però això no es pot pensar. [Ric]. I tu com a valencià ho saps molt bé.
El catàleg de l’editorial. Quin és el criteri per acceptar un nou escriptor?
Que difícil!… [Allarga la resposta]. Que jo en el moment de llegir-lo tingui la sensació clara que hi ha algú que realment està fent una obra, que està explorant, que hi ha un artista.
Quants originals rebutja a l’any?
[Quasi ho xiuxiueja]. No t’ho sabria dir. De debò que no t’ho sabria dir.
Vostè té fama de molt exigent…
Sí, però és que… En això també la literatura és molt particular. Com que fas servir una cosa que és patrimoni de tots, que és la paraula, reps molts originals de gent que és el primer llibre que han escrit. I te l’envien. I te l’envien amb una bona fe desarmant. Evidentment, no podem llegir tot això. Hi ha una cosa que és molt característica de l’edició des de sempre, que és que els autors t’envien coses i molts no reben resposta. Perquè, si haguéssim de respondre a cadascun dels que ens envien originals, no faríem una altra cosa. És com un diàleg de sords. És penós, perquè saps que els autors…
Trobar-se en aquesta situació és fumut. Però, d’altra banda, no té volta de full. Perquè, què has de fer? Contractar gent que llegeixi? Per començar, estaràs d’acord amb el seu criteri? Per continuar, t’ho pots permetre? No. No et pots permetre de pagar lectors perquè hi ha gent que ha escrit un llibre per explicar-te una cosa que els ha passat a la vida, sense preocupar-se de saber si allò és llegidor o no. N’està ple. Per tant, tens tota una allau de textos que en el fons en una altra disciplina no es donarien. Per exemple, si tu ets un productor de música, no et trobaries que un que acaba d’aprendre a tocar el violí et vingui a portar una gravació seva. Això no passa, però a nosaltres ens passa.
Els autors que d’alguna manera t’arriben per un canal, que ja han escrit, que ja han fet coses, que d’alguna manera pots dir: “D’acord. Entenc una mica qui és la figura”. Aquí, sí. Aquí és qüestió de veure si congenies o no amb ells. I de vegades pots tenir respecte per una obra i saber que no l’has d’assumir tu. Perquè no hi congenies prou. Però ja t’ho he dit, per a mi és clau posar-se al servei del text. I quan no congenies prou amb una manera d’escriure no faràs bé a aquell autor.
No li vull la gràcia de demanar-li, com als xiquets, qui s’estima més, el papa o la mama. Però, de tots els autors que té d’ací, de Catalunya, de qui se sent més contenta per l’aposta i pel resultat?
[Sospira resignada]. Més contenta no té sentit. Si em preguntes per qui he apostat que ha donat més resultat, l’Eva Baltasar, evidentment, que és una artista que m’entusiasma. Tinc la sort que la meva fabricant de best-sellers és una artista que admiro i que estimo. Tinc aquesta sort. No és una eina al servei d’un negoci. No. De cap de les maneres. És més. És una raó de ser i de treballar. És de les que em fa pensar que cal continuar, saps? Però després, per exemple, et diria que per a mi, dels textos més importants que he publicat, n’hi ha un de Jaume Ferrer que es diu Unsex me! N’hem venut 400 exemplars. És un gran llibre. És un llibre massa dolorós per tenir un públic ampli. Aquesta és una altra qüestió. Però és un gran llibre.
Quan penso en els meus, amb tantes cometes com vulguis, publicar Sebastià Perelló és una cosa absolutament per a mi imprescindible i màgica. És una obra difícil segons els estàndards que tenim en general. Difícil vol dir que reclama un lector que s’impliqui en la lectura del text. No vol dir altra cosa que aquesta. Però és màgic treballar amb ell. Treballar amb Marc Cerdó, que també és un autor que encara no ha acabat d’obrir les ales, però que jo tinc l’esperança que ho farà, perquè ja són tres novel·les que ha publicat i són molt originals i molt bones totes tres, és veure el viatge artístic d’una persona.
Aquestes parets [ho diu referint-se a les parets de ma casa] em diuen que a tu això és una cosa que t’interessa i et fascina. És fascinant. Són realment exploradors. Els que són bons són gent que, en el fons, ells mateixos, si els preguntes que fan, no ho saben. Quan t’entreguen un llibre encara no ho saben. I quan comences a parlar amb ells potser comencen a adornar-se’n. I això és molt especial. Dins la vida dels humans la proporció de somni, de miratge, de ficció, és enorme. Què diries tu que és? El 95 %?
Ja que parla de fascinacions, mai l’ha fascinada intentar escriure?
No. Fixa’t. No. Potser perquè ho visc de prop i m’adono que només ho fas si no tens un altre remei. Si en realitat no saps viure sense escriure. Jo sé viure molt bé sense escriure. És més, sé viure bé sense llegir.
Ara sí que em sorprèn.
Sí, sí, sí. És més, si hagués de reencarnar-me en una època passada, triaria l’època immediatament anterior a l’invent de l’escriptura. M’interessa més aquesta època en què ja hi ha una gran elaboració que es transmet oralment. La trobo fascinant.
Com diuen a València, a cal sabater, sabates de paper.
[Riu molt]. Exacte!
Criteris per a les traduccions de l’editorial. Té pocs autors francesos: Victor Hugo, Guy de Maupassant, Charlotte Delbo, Marguerite Duras… Sent com és d’educació francesa, com és que no ha apostat més per fer de pont entre aquesta literatura i la catalana?
Perquè en català has de ser generalista. Has d’anar fent portes d’accés diferents al teu catàleg. No una sola. Veus? Això és una de les coses que no podem fer en català: especialitzar-nos…
A mi m’ha sorprès i m’ha agradat el fet de traduir i publicar Patti Smith, per exemple.
És magnífica!
Al costat de Tolstoi, Patti Smith…
Exacte! És això. T’he de dir que en això la idea del banquet és bastant inspiradora. Tu no faràs un banquet amb totes les maneres de cuinar la llentia que hi ha en aquest món. És aquesta associació de maneres de fer, de punts de vista, d’estils, d’èpoques, de llocs. I dir-ho en català. I que el català s’hagi d’adaptar a tot això. I que hagi de canviar per acollir tot això. Per a mi això és molt important. El vincle amb les paraules de la meva llengua materna és primordial. Però amb la idea que és un ésser viu modificable. El treball que fem pot modificar la llengua, la pot fer més ampla o més estreta.
Quan lliges Tolstoi potser arribes a la conclusió que no té gaire sentit escriure res més…
Això és pensar la literatura com una cosa en ella mateixa. La literatura no és això. És una cosa que acompanya la vida dels humans. Sempre. Mentre hi hagi amors i desgràcies hi haurà literatura, perquè s’han de contar.
Però Tolstoi els explicava millor.
No. Jo diria que no els explica millor. Tu diries que els explica millor que què sé jo… Tu diries que explica millor què és una família que no pas Hervé Guibert?
No es dedicava a això…
Parlo de La mort d’Ivan Ilitx, on és absolutament present la família. Evidentment, si hem de tractar grans guerres, ara mateix no tenim una experiència gaire consistent per parlar-ne. Vam tenir una literatura nascuda de la guerra que va produir coses formidables. Però ara fa bastant estona que el que ocupa la literatura catalana és la vida civil. I no només la catalana, l’europea també. Pots pensar. Potser que falta que passin coses…
Dona, si hem de tenir una guerra per parlar-ne literàriament, potser m’estime més no tenir literatura.
Hi estem d’acord. Però al mateix temps és veritat que és una literatura eminentment civil la que produïm i la que produeix Europa o, en tot cas, la part d’Europa que practiquem i que coneixem. D’altra banda, és molt important dins una cultura la literatura. És realment l’expressió de la vivència d’una societat. Un bon escriptor és algú que des d’un lloc personal i original expressa un sentir que és el de molts. I això és molt important, perquè és el contrapès del discurs polític, que és un discurs mitificador i constructor de coses que no són. La literatura és el reflex del que és.
Per això ara mateix la literatura d’aquesta part del món expressa un patiment que no és tan cru com en altres moments.
D’un patiment que és molt íntim i que té a veure amb una forma… Ara sí que està passant una cosa que la literatura expressa i que va començar a expressar abans que el periodisme se n’ocupés, per exemple, o abans que ho fes la sociologia. La literatura és com una mena de soldat que surt en reconeixement. Ara expressa aquest exili dins la pròpia societat. Aquesta situació del que nota que no té lloc a casa seva. Això és una cosa molt present en la literatura occidental i que retrata perfectament una època. En aquest sentit, la literatura és apassionant. Per tant, no. No repetiràs mai.
Quan vostès presenten l’editorial a la seua pàgina web hi ha un parell de frases destacades que m’han cridat l’atenció. La primera: “No mana el gènere, sinó la personalitat”. Vostè és dona. No se sent cridada a reivindicar el seu gènere?
No, no, no. Publico dones i homes. Siguin autors, siguin traductors, siguin correctors. Treballo amb homes i dones.
No dona més facilitats a les dones per corregir segles de dificultats?
No, però és cert que publico segurament bastants més dones que homes. Sí, segurament, si ho miréssim…
Però és inconscient.
És inconscient i estic segura que és la conseqüència d’un clima general que agraeixo. Perquè és veritat que el paisatge literari s’havia construït tradicionalment amb una desatenció molt important per les escriptores. I sobretot, posant-les en un lloc que era com si de cop i volta alguna dona tenia una mena de genialitat una mica inexplicable. Però sense prendre-se-les seriosament per pensar que podien oferir una reflexió consistent sobre una època, sobre la seva manera de construir una societat, sobre els tabús, sobre les aspiracions, sobre els enganys… Això costa molt encara avui.
Ho van aconseguir les trobairitz occitanes fa massa temps…
Sí, sí, sí. Bé, Anglaterra també té una literatura absolutament construïda sobre l’obra de les escriptores. És una cosa molt curiosa que jo no l’he pensada seriosament, però que em crida molt l’atenció. Ara bé, al nostre entorn ara és un moment en què el paisatge literari s’està reconstruint. Coses que hi eren, però de manera molt discreta, ara resulta que són grans muntanyes de la literatura. Contribuir-hi? Sí! Sense cap mena de dubte és una cosa que tinc ganes de fer.
L’altra frase diu que els prosistes són poetes.
Els bons prosistes són poetes. Sí, sí. Un text en prosa ben fet és un text que té la mateixa exigència musical que un poema. Treballa d’una altra manera, naturalment. El temps és un altre. Per tant, hi ha coses que tenen a veure amb la condensació de l’expressió que has de dosificar bé. És un camí una novel·la. Però el cos físic de la paraula, la manera com dius les coses… En el fons quan llegeixes t’estàs dient les coses a tu en silenci. Per poc que t’hi fixis t’adonaràs que una frase complexa pot ser cristal·lina si s’ha expressat bé.
Hi ha tantes idees sobre això. Josep Pla deia allò de subjecte, verb i predicat, i no vinga amb més romanços, però hi ha tants escriptors que es cargolen i es recargolen… Això de cristal·linament admet molts cristalls…
Quan et dic cristal·linament… És que això de subjecte, verb i predicat és com quan es diu que Pla adjectivava molt bé. Em sembla ridícul.
Ep, ho deia ell!
Em sembla ridícul. Ho devia dir per fotre’s de la gent i va veure que allò quallava. És evident, Vicent, que allò era una broma del Pla. Adjectivar bé per descriure un escriptor amb l’ambició que tenia ell… S’ha de ser molt papanatas per haver repetit això durant generacions i generacions. Un escriptor que treballa bé és un escriptor que treballa amb l’orella. Que és conscient del pes d’una paraula. Que sap que, per exemple, si tu has de fer servir un adverbi, has d’evitar que faci sis síl·labes contra el substantiu, que és el que mana, si en té una de sola. És que són coses quasi d’artesania del so.
L’artesania del so varia amb el temps també, amb els costums, amb les modes…
Saps que… sí, però té grans lleis que són molt estables. No te les sabria anunciar. Jakobson les va intentar enunciar i no se’n va sortir. Però hi són, I per això som capaços de llegir amb emoció coses tan remotes. Per això podem llegir Ausiàs Marc.
Ui! Tal com escrivia, crec que ja no el pot llegir quasi ningú.
Oi tant! I tant que sí. Profundament.
Tal com escrivia o en versions actuals?
És igual això.
No, no és igual. Vostè parlava d’artesania del so. Si tal com ell utilitzava aquesta artesania només el poden llegir tres persones ara…
És igual. Et juro que és igual. De la mateixa manera que, mira, la major part de les nostres lectures són traduccions. Ara, quan fas la traducció, tingues el mateix art. Exigeix-te la mateixa cosa, que no és simplement la semàntica. És el cos físic de les paraules.
M’he quedat sense preguntar-li quin és el criteri que fan sevir per publicar els autors traduïts… És una qüestió de gust personal, de mercat?
No. En el meu cas és un camí erràtic. T’ho confesso. Té a veure amb els interessos propis, té a veure amb les recol·leccions que fas pel camí, amb els col·laboradors, que et suggereixen coses. Té a veure amb tot això. És erràtic, però t’he de dir que, si ho miro a posteriori, penso que dialoguen molt bé entre ells. Però no t’ho sabria explicar.
Perquè responen a un criteri, ni que siga inconscient, previ…
Ho suposo. I a un camí. I a un camí cultural.
Club Editor es munta l’any 55. Ho fan Xavier Benguerel i Joan Sales, que era el seu avi. Grans enamorats de la novel·la, volien publicar bons textos actuals i després recuperar grans clàssics… Vostè es mou dins els mateixos paràmetres.
D’alguna manera. Assumir un catàleg així era important. Així de bonic, així de constitutiu d’una cultura. Això t’obliga a perpetuar-lo.
El seu avi va ser autor, sobretot, d’una gran novel·la, Incerta glòria. Vostè parlava adés de desplegar les ales. Sales les va desplegar d’una manera enlluernadora amb aquesta obra.
Sí i no. Perquè, en realitat, la primera edició d’Incerta glòria, si llegeixes les cartes a la Rodoreda, li explica que no hi ha manera d’exhaurir-la. I quan ella li diu: “Què esteu escrivint?”, ell li contesta: “No sé què he d’escriure si encara no hem acabat de vendre la primera novel·la”.
Perquè és molt difícil ajuntar l’ànima creativa amb l’empresarial…
Totalment. En aquest sentit, l’inici de Club Editor era un projecte que es deia El Club dels Novel·listes en què un grup de novel·listes es posava al servei d’un projecte comú. Molt ràpidament van anar sortint del vaixell perquè bàsicament van preferir dedicar-se a la seva obra. Cosa absolutament comprensible. El que va quedar embarcat va ser el meu avi. Però jo no et diria que va obrir les ales tot d’una. Quant a la primera edició d’Incerta glòria, va costar una barbaritat vendre els 3.000 exemplars que n’havia fet. Una veritable barbaritat. En realitat, el que li va fer obrir les ales saps qui va ser? El Lara. A l’època en què va crear el premi Joanot Martorell, que va concedir en aquella època a dos llibres abans de plegar, perquè es va adonar que el negoci no acabava de funcionar-li, i que van ser Incerta glòria i El carrer de les camèlies. El que realment va obrir les ales a Incerta glòria en aquest país va ser el Lara i això és de les coses també que… oi que fa de mal dir avui dia? Doncs, està bastant bé de recordar-la.
Considera que és la gran novel·la en català de la guerra espanyola?
En català i en castellà, sí. Sens dubte.
Encara es ven?
No és com la Rodoreda. Som molt lluny d’aquesta mena de fenomen d’entusiasme, d’identificació col·lectiva per una obra, molt lluny, però és una novel·la que… Hi va haver un punt en què va tornar a suscitar un enorme interès, que va ser quan vam reeditar-la, diria que el 2008. Entre el 2008 i el moment en què va sortir la pel·lícula de l’Agustí Villaronga va ser una època en què en vam fer bastants edicions. I en què hi va haver un veritable descobriment d’aquesta novel·la per part de generacions de lectors que no n’havien a sentir a parlar mai. Mai, mai, mai, mai. Des d’aleshores la cosa s’ha calmat, perquè d’alguna manera aquest és el problema. El meu avi va escriure això. I quan és una obra sola, com t’ho fas per anar alimentant la curiositat del lector? No pots estar dopant el públic.
Incerta glòria hauria de formar part d’allò que les cultures solvents en diuen “clàssics”. Per tant, les escoles cada any l’haurien de tornar a prescriure…
Això ha desaparegut del nostre món. No només a Catalunya, sinó a França i en gran quantitat de països. I no només a l’escola, sinó també a la universitat, on ja no es llegeixen llibres, tu ho saps.
S’ha referit vostè també a Mercè Rodoreda, que va ser també el gran puntal del Club Editor de Sales. De fa temps hi ha una onada reivindicativa d’aquesta autora…
És impressionant.
Per què vivim aquestes onades tan bèsties?
En el cas de la Rodoreda mai es va eclipsar del tot. Sempre hi ha sigut. La plaça del Diamant i Mirall trencat sempre han tingut un espai dins l’imaginari col·lectiu. Segur. Ni que fos perquè durant molts anys van ser lectura obligatòria. Hi va haver una època en què la gent que havia anat a l’escola odiava la Rodoreda perquè l’havien llegida malament o massa joves o obligats o el que sigui. Però després d’això el treball que nosaltres hem fet ha estat de mostrar el conjunt de la seva obra i de parlar-ne des d’un altre lloc. De destacar-ne altres coses. De reivindicar molt més justament una Rodoreda reflexiva i pensadora, no només inspirada i talentosa, sinó algú que sabia què estava fent amb la seva obra, que sabia on anava a parar. Hi ha aquella frase a l’Anna Murià que li diu al final de la guerra i passats uns anys terribles: “Però me’n venjaré”. És maquíssima aquesta frase.
Sap aquella altra anècdota de Pla amb Joan Fuster, quan Rodoreda es presenta al Premi Sant Jordi amb la novel·la, que llavors es deia Colometa?
Mmmm… Sí. T’he de dir que feien un paper una mica galdós, tots plegats. Quan mires aquells jurats…
Pla va dir que de cap de les maneres podia premiar una novel·la que es diguera Colometa…
No la volia premiar. Després n’hi havia un altre, que era Martí de Riquer, no sé si era ell, potser t’ho dic malament, que va dir, en el cas d’El carrer de les Camèlies, que no donaria el premi a una novel·la que es deia com el seu carrer. I penses: “Mira…”. Això em fa pensar en aquelles colles d’homes de poble que es reuneixen al bar i que diuen disbarats. Doncs, era això. El que passa és que després nosaltres fem uns grans ais! i uis! quan dius Pla, quan dius Fuster, quan dius Ferrater… Deien moltes animalades, eh! És bo oblidar-ho. Escrivien coses meravelloses, però deien una quantitat d’animalades, que també quedes servit. En aquest sentit, aquesta mena d’afició a crear, com t’ho diria, una alta cultura catalana, que tingués uns intel·lectuals del calibre, què et diré jo, del Sartre o de qui tu vulgues, de vegades ens porta a oblidar el caràcter bastant pintoresc dels nostres autors homes.
Vostè és d’educació francesa, ha estat educada a França…
Sí.
Va estudiar allà o va estudiar ací a Catalunya?
Jo vaig néixer allà, vaig estudiar allà i vaig viure allà fins als 35 anys.
Per què va tornar?
No vaig tornar, vaig venir.
Per què va venir? [Riem]
Perquè hi va haver l’ocasió de comprar l’editorial.
Per això va venir.
Sí.
Soc davant una visió que, per distant però amb arrels que li donen més perspectiva, és privilegiada. Què li sembla el país?
El país em sembla una delícia. La realitat del país, la manera com hi puc viure, per a mi, perquè parlar de com s’hi viu és passar per sobre de moltes experiències que no són bones, perquè és un país que ja veurem com evoluciona, però jo tinc la sensació encara de viure en una part del món en què hi ha una certa dolçor. I això em fa una companyia enorme. Això és un privilegi. És això que et deia: el vincle cultural són les paraules. Hi insisteixo: són les paraules, no la llengua, no aquest ens que està actuant com una mena de dictat d’un cert sector a Catalunya, no. Les paraules. Les paraules que ens han transmès.
Gaudeix amb les paraules. Pateix per la llengua?
T’he de dir que no. És que… [Sospira]. Soc evidentment conscient de l’extrema fragilitat de la transmissió d’això que faig, que és una literatura en català. En soc molt conscient. Veig que hi ha moltes coses que hi treballen en contra. N’hi ha que tenen a veure amb una tradició política peninsular, que és absolutament reticent a les llengües que no siguin les del poder central, és evident, però també hi ha una bona tradició política catalana que consisteix a no donar cap valor real al món intel·lectual. I això és una realitat molt catalana. És el que et deia. El discurs és una cosa, la realitat és una altra, que no és que no hi encaixi, és que la desmenteix. En això hi ha un cinisme. I hi ha un papanatisme, perquè hi ha molta gent que creu en el discurs dels polítics, i tot demostra que tenen un franc menyspreu per l’expressió d’una societat que es diu literatura. Ara bé, si pateixo? És que no… Vivim una època en què si et poses a patir per les coses que realment fan patir, ja no vius.
Si pateix pel català i va a Perpinyà…
O a València o a Palma…
No és cap concurs, però potser més a Perpinyà.
Perpinyà, sí, sí, però al mateix temps és més greu a València o a Palma, on figura que encara hi ha unes eines polítiques que haurien d’afavorir que aquesta llengua es parlés.
Del tot d’acord amb aquesta reflexió, però creu que la situació del català és més greu al País Valencià que a la Catalunya Nord?
No és que sigui més greu, és que a la Catalunya Nord no hi ha vida en català.
Per això ho dic.
No, no, però és que fa uns quants segles que és així. Per tant, vull dir, què vols fer? Negar la història? Què hem de fer?
El seu avi era catalanista…
El meu avi era catalanista i el meu avi era un home que va ser soldat i que en un cert moment de la guerra va dir: “Escolta, ja que som a Aragó i ja que som a València, per què no fem el cop de cap i tot això passa a ser la mateixa terra?”. Bé…
El pi de les tres branques.
Sí, sí. D’acord. És una cosa que en aquell moment i en aquella situació es pot entendre que es pensés. Avui? M’explicaràs com ho fem, això?
I vostè és catalanista?
Què vol dir ser catalanista?
No ho sé. Li ho pregunte.
És que no, no…
Ha estat una etiqueta reivindicativa que…
Era una cosa que jo… mmmm… Què vol dir catalanista, perquè jo…
Gent preocupada pel seu país, motivada pel seu país, i que exerceix una certa militància en segons quins àmbits pel seu país.
Això, sí. Sense cap mena de dubte. El meu esforç, el talent que tingui, petit o mitjà, l’he posat al servei d’això. L’he posat al servei d’una literatura en català i de la creació d’un públic per a aquesta literatura en català. I de la defensa d’uns autors que puguin dedicar-se seriosament a escriure-la. Evidentment. Com vols fer-ho, això, si no hi creus? Creure què és? És creure la paraula? Jo tinc una lleialtat. I aquesta lleialtat, si em dius explica-me-la, no te la sé explicar. És de caràcter absolutament íntim. I hi és.
