El professor Agustí Alcoberro sempre qüestiona per què Catalunya és l’únic país del món on la lleixa del santoral és estreta i curta. Segons la seva tesi, el país creu que per fer elevar algú al santoral se n’ha de fer caure un altre. Una dimensió d’espai i temps absurda en la immensitat del cel que és la memòria històrica d’una nació que ve de lluny i que tot i els intents d’anorrear-la, encara dona pel sac als seus il·lusos enterradors.
Hi ha centenars de noms, de catalans de convicció, que han fet coses brutals, enormes i, fins i tot, boges que han esdevingut fonamentals per la continuïtat històrica de la nació. Sovint feines i tasques, aventures i propòsits en la clandestinitat, en el silenci o, com a mínim, allunyats de la vanitat. En un país de lletraferits com el nostre, d’aquests personatges en trobem sota les pedres. I sembla que una majoria estúpida persisteixin en què continuïn lapidats.
El país del “no fos cas” o de “nen, no t’hi emboliquis” ha frustrat el reconeixement que mereixen alguns noms que han passat desapercebuts per l’opinió pública o el coneixement general. Josep Gudiol n’és un cas. La feina de perseguir el cas Sixena m’ha permès descobrir la brutalitat del personatge, la seva dimensió gegantina i com va resistir l’amargor de la infàmia i la calúmnia que va intentar el franquisme.
La seva tasca titànica en la defensa del patrimoni no només de Catalunya necessita un reconeixement amb tots els ets i uts. Més enllà que el president Jordi Pujol li atorgués la Creu de Sant Jordi -sí, el mateix reconeixement que ha rebut Loles Leon-, cal potenciar, explicar i glossar la seva figura i la seva feina. Coincideixo amb l’advocat Pep Cruanyes, un altre dels incansables catalans que s’ha convertit en un guerrer de la dignitat- que a qualsevol país del món que s’estimi, al seu Museu Nacional tindria una sala explicant qui era i què va fer Gudiol.
Potser seria hora de plantar cara l’ofensiva estatal contra Gudiol a través del cas Sixena més enllà de la política i dels tribunals. Potser seria hora que el nostre Museu Nacional d’Art de Catalunya, el nostre MNAC, una entitat que es creu el país, dediqui una sala a Gudiol. S’ho mereix, per descomptat, però també s’ho mereix el país.
