L’inici de la campanya de les eleccions del 29-N ha tornat a posar damunt la taula el que l’independentisme ja fa temps que s’ha acostumat a veure des del sofà de casa: la temptació irrefrenable en gastar més esforços a aniquilar el veí de bancada que a combatre l’adversari real. Mentre a Madrid les dretes i les esquerres espanyoles escalfen motors amb l’objectiu compartit de disputar-se cada bri de poder sobre Catalunya, l’independentisme català compareix a la graella de sortida amb els matxets esmolats… contra el que en el passat va ser el company de viatge.
Les darreres hores han deixat un intercanvi de retrets entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, encapçalat per figures com Gabriel Rufián i Míriam Nogueras o Josep Maria Cruset. El cap de llista d’ERC no dubta a llançar-se a la jugular del partit de Carles Puigdemont titllant-lo, amb una lleugeresa dialèctica alarmant, de “col·laboracionista d’Abascal”, buscant convèncer que els juntaires són gent malvada amb interessos obscurs. D’altra banda, des de Junts es respon reivindicant-se com a l’únic i autèntic dic de contenció contra l’avanç de la dreta i la ultradreta espanyola, assenyalant les contradiccions d’una ERC atrapada en els equilibris de la governabilitat espanyola, com si ells no haguessin fet equilibris aquesta legislatura. I res de tot això no és nou, però ja cansa…
El problema d’aquesta baralla de carrer no és només estètic; és profundament estratègic. En un context polític on l’Estat manté intactes les seves eines de repressió, on el dèficit fiscal sufoca l’economia catalana, on els trens no van ni marxa enrere, on hi ha problemes d’habitatge, amb uns docents en vaga permanent i on la llengua oficial del país viu un retrocés social preocupant, resulta d’una miopia insultant que els dos principals partits independentistes concentrin el gruix de la seva artilleria pesant a erosionar l’adversari postconvergent o republicà.
Quan des d’ERC s’acusa Junts de connivències impossibles o des de Junts es titlla ERC de submisa a l’agenda del PSOE, el que s’està transmetent a la ciutadania és un missatge de profunda irrellevància perquè no es proposa res més enllà dels retrets que hem escoltat manta de vegades. S’adreça un discurs no pas a convèncer el conjunt de la societat catalana de la urgència d’assolir la llibertat nacional, sinó a rapinyar quatre duros en un mercat electoral estret i fracturat per la frustració. És la política de la trinxera reduïda a la mínima expressió: guanyar l’escó d’avui a costa de cremar el bosc de demà.
Aquest foc creuat permanent fa temps que té desorientat i esgotat el votant sobiranista. Aquella ciutadania que va sortir massivament a omplir els carrers i les urnes avui contempla desencisada una guerra de trinxeres que no duu enlloc. El resultat inevitable d’aquesta dinàmica no és el reforçament de cap de les dues opcions des del vessant independentista, sinó l’abstenció massiva, la desmobilització i el creixement d’una desafecció que només beneficia aquells qui des de Madrid aspiren a liquidar qualsevol resta d’autogovern efectiu. No es pot pretendre liderar cap procés d’emancipació nacional quan s’utilitza el Parlament o el Congrés dels Diputats com a plató d’un xou d’insults creuats per veure qui ret l’homenatge més pur a la seva parròquia.
Mentrestant, PSOE i PP es freguen les mans, com ho va fer el PSC en les eleccions al Parlament. Saben perfectament que si l’independentisme de dretes i esquerres s’autodestrueix en batalla interna permanent, ells tenen més camp per córrer. Així que ha arribat l’hora d’exigir un punt d’inflexió. La campanya del 29-N no hauria de ser el camp de batalla d’una guerra fratricida sense quarter, sinó l’espai on demostrar qui té un projecte de país més sòlid, coherent i audaç per sortir de la via morta actual. Continuar pel camí del foc amic és, senzillament, firmar l’acta de defunció d’una il·lusió col·lectiva que mereix molt més respecte que el partidisme de trinxera al qual ens han acostumat.
